El plat fort

En Roger no sabia què celebraven quan baixava del turó amb dos cistells farcits de rossinyols, trompetes, rovellons i ceps. És més, s'havia aturat a causa del xivarri que s'escoltava, el clar èmfasi que a l'aire flotava de menjar i que era la primera vegada que constatava que aquell restaurant a peu del camí de sorra no era tancat. No és que ell fos un vagabund, un borratxo ni res d'això. Ho havia estat si, però ara tenia una companya amb la que vivia, feina de mileurista, una hipoteca, amics al bar i veïns malcarats que no el saludaven. A ulls del món era ja una persona normal. Però la curiositat per saber si podria aconseguir una copeta de cava fresquet abans de tornar al poble el va engrescar. Així que va deixar el cistell de bolets a dues passes de l'entrada i avançar a l'interior.

La façana de l'antiga masia flanquejava un camí que baixava en desnivell a un pàrquing. Va seguir-lo i, acabada la paret, a uns metres més enllà, va trobar-se al bell mig del sarau. Una festa al mig d'un jardí senzill però luxós i ben cuidat, una celebració cinc estrelles amb dues barres al fons on s'apilonaven alguns convidats, quinze taules rodones repartides damunt la gespa, un centenar i mig de persones i l'immens restaurant de pedra que mai fins ara havia pogut apreciar per dins.
El noranta per cent dels homes vestien com pingüins amb corbates estrafolàries, el cent per cent de les dones havien passat per la perruqueria i anaven enfundades en aquests vestits poc corrents guardats amb cel durant mesos a l'armari, les taules rodones eren cobertes amb mantells color mostassa i arrebossades de copes abandonades a la seva sort. No calien gaire detalls per adonar-se de què s'hi celebrava allà. Però evidentment, una única noia quasi dona vestida de blanc ben somrient, saltironejant, essent fotografiada per tothom i repartint petons a tort i a dret evitaven qualsevol dubte. Era un casament.
En Roger va atacar una safata amb setze o disset copes de cava abandonada a l'entrada, damunt la primera taula, segurament dirigida a la benvinguda de convidats. Encara era fresc. Després, pretengué acostar-se a una de les barres del fons, però s'aturà entre convidats immersos en desori a causa d'un oriental rere un petit taulell que preparava una mena de canapès. Va aferrar-ne un parell i ingerir-los a l'acte. Era peix, no hi havia dubte. Peix estrany i possiblement cru embolicat en una mena d'espinacs excessivament salats. Teca massa fina pel gust d'en Roger, però va regar les parets de la seva boca amb el que quedava de la copa de cava que s'havia endut pel camí i mirar fixament l'objectiu principal: la barra.
Amb naturalitat, va aconseguir un combinat que semblava iogurt tèrbol batut. Però era bo i alcohòlic. En va demanar un altre, un tercer i un quart amb el que es dirigí ja fent ziga-zagues al primer de dos taulells més que havia descobert. Al primer hi havia tapes de pop a la gallega. Al segon, un paio pèl-roig tallant pernil. En Roger va demanar teca al segon i li va semblar exquisit, tant que no va moure's d'allà durant aproximadament quinze minuts, el temps que trigà el mateix tallador de pernil a arribar a l'ós, tancar la barraca i, que els convidats comencessin a fixar la seva atenció al menú de noces que hi havia a peu d'unes escales que presumptament conduïen al menjador.
L'home va pensar que ja n'hi havia prou i va demanar un darrer còctel que va fer desaparèixer de seguida gola avall. Va desfer el camí que havia seguit per entrar, torçar en direcció a la sortida i quedar-se tan palplantat com gelat de la sorpresa.
La porta d'acer per on havia entrat estava ara tancada i el seu cistell havia desaparegut. Va pensar en enfilar-s'hi, però va mirar altra vegada les puntes esmolades de dalt de tot, conscienciar-se del seu estat d'embriaguesa i imaginar-s'hi enfilat pel ventre com una broqueta de carn.
En Roger va fer marxa enrere i mirar el menú que hi havia exposat a peu d'escales. Curiosament el plat fort era trinxat de bolets.