EL PI DE CENTELLES: mite ritu i experiência V PART I ULTIMA ( EL CULTE I L¨EXPERIMENTACIÖ TRASCENDENT)

Un relat de: prudenci

El culte com a demanda i recepció per part del poble

A tota festa tradicional li convé un culte determinat a un personatge celeste que representa en la seva persona, el seu nom o la seva història el significat profund del mite que es rememora. Aquest personatge explica per si mateix el veritable sentit del que es revela, i serveix de missatger entre els homes i la divinitat.

La cerca o questa del creient actiu s'ha definit per una demanda unida a una cerca, com expressa bé el mot quest, però aquesta cerca i aquesta demanda es refereixen a un do concret i suficient que en les coordenades espai-temps en què es mou la festa cal demanar-lo i buscar-lo en un personatge i en uns fets concrets als quals es refereix la festa, per a una millor comprensió i per a una més eficaç recepció del do en qüestió.

Aquest personatge, sant, heroi o iniciat, és qui ha realitzat prèviament la recepció del do i està en condicions, per una vida supracòsmica, d'enviar-lo al poble. La festa també pot referir-se directament al mateix do en si, personalitzant-lo en un ésser concret o en una emanació de la divinitat antropomorfitzada a la qual es demana directament la seva vinguda.

Hi ha doncs un culte al personatge concret i un culte simbòlic a allò que ell representa, així com un culte directe a allò representat, com en el cas en que es ret culte a l'Esperit Sant, per exemple, com a emanació directa del poder i l'amor de Déu sobre els homes.

En el cas que ens ocupa, el culte, que en un principi aniria dirigit al propi arbre, per la seva cristianització es dirigeix a un personatge sant: Santa Coloma. Però Santa Coloma, per la seva història i la llegenda que l'envolta, tant sols ens explica alguns dels elements simbòlics de la festa i del do que per la celebració s'espera. Sí, però, que pel seu nom ens resulta més reveladora del misteri. Santa Coloma és, a la nostra manera de veure, una representació del Sant Esperit de Déu que baixa a la terra en forma de colom, com en moltes ocasions s'acostuma a representar a aquest, basant-nos en el passatge del Bateig de Crist i la recepció de la filiació divina en el Jordà, i també en la recepció de l'Esperit per part de la Verge Maria en el Cenacle, on els apòstols reberen les llengües de foc sobre el seu cap.

Aquest colom, el Sant Esperit, és el do diví de la rosada nodridora i salvadora que devalla del cel gràcies a l'acció beneïdora del Fill fet un amb el Pare.

En la tradició oculta, l'Esperit Sant s'assimila a la Mare Celeste que és la que nosaltres hem de rebre per tal d'acostar-nos a Déu i fer-li les comandes adequades amb garantia de rebre un benefici, a la qual cosa se n'hi ha dit intersecció o abogacia de Maria.

La Santa Mare, doncs, figura ja antropomòrfica del colom o Esperit Sant, es representa en el nostre cas en la figura d'una jove verge anomenada Coloma.

Aquesta, al mateix temps que representa el do que devalla, també representa l'estel guia que ens eleva fins el món celeste. En la tradició, el colom fa de guia en moltes ocasions fins a les morades del Pare.



.....Coloma. ocell del cel.

guieu vers el camí de les estrelles

a aquest poble fidel.



Això és el que diu l'himne a Santa Coloma de Fortià Solà, aquest himne que amb tanta fe es canta en l'Església davant del Pi penjat a l'inrevés sota la Clau de Volta on el Sant Colom presideix l'escena acompanyant a la Santa.

És doncs aquest colom l'astre-gal, el pol, l'estel on dirigir-nos per accedir al món superior on l'arbre s'arrela, més enllà de les aigües intermèdies del món sublunar i caigut, vers les estrelles fixes, on l'ànima pren repòs pel coneixement de l'Inmutable.






El culte a la Gran Mare







Partint del pressupòsit estudiat de l'arrelament mític del Pi en el mite d'Atis i el culte a Cibeles, voldríem fer algunes consideracions al respecte d'aquesta deesa mare i dels seus precedents en la mitologia cèltica galo-romana.

La deesa-mare Deméter o Cibeles era la companya del Dis-Pater, i d'aquesta deesa o terra generadora neix tot el que hi ha en aquest món. També se li atorgava la vigilància de les morades dels morts, com a companya del deu infernal, tal i com es pot reconèixer en alguns gravats neolítics del Marne i de l'Oise. Aquesta deesa-mare terra, reina de la fecunditat, Ge-Meter (terra mare) o De-Meter (deesa -mare), en la conca mediterrània rep el nom de Kybel‚ o Cibeles.

Gea, la terra, fou la divinitat primitiva de Grècia però la seva personalitat es confongué posteriorment amb la de Rhea, d'origen cretense. Ella és la mare d'homes i de déus. Finalment el seu culte es veu fagocitat pel de la gran deesa frígia Cibeles, la deesa de les cavernes a la qual s'adorava en els cims de les muntanyes.

Rodejada de dos lleons i enlairant el fuet d'ossos d'astràgal, simbolitzava el poder de la terra a tots els nivells i l'aliança amb el cel.

El fuet d'ossos era el mateix amb què es fuetejaven els coribants o sacerdots de Cibeles en la celebració del mite d'Atis. A Atis els frigis li donaven el nom de Papas, pare, i anava associat amb la deesa en totes les ocasions. Recordem que el deu Urà, espòs de Gea (cel i terra) genera la vida per la emasculació dels seus òrgans sexuals damunt la terra, a imatge també de la castració d'Atis, enamorat de Cibeles. Més tard a Atis se'l representa com un pastor jove que Cibeles escull com a sacerdot per estar enamorada d'ell, i l'imposa el vot de castedat. Finalment, després de la seva follia i mutilació la deesa el converteix en Pi, fet del que neix la celebració festiva del mite a Frígia a càrrec dels sacerdots gals.

El culte a la gran mare generadora de vida i esposa del cel és el més extès i és el primer dels cultes mítico-religiosos de totes les tradicions, i en el cristianisme la fecunditat de la terra s'expressa d'una forma més velada en el poder de l'Esperit Sant (cel) i la puresa de Maria, terra fecunda i fecundada que dóna a llum al Salvador.

Així, en el cas del culte cristianitzat en la festa del Pi no ens estranya que es tracti d'una verge, símbol de fecunditat potencial i de puresa, i que aquesta Verge es digui Coloma, nom que convé perfectament al poder generatiu del Cel a través de l'Esperit.





El culte a Santa Coloma







Com ja s'ha dit anteriorment, segons La llegenda daurada, de Jacques de la Voragine, en temps d'Aurelià al segle III, la verge Coloma, per no renegar de la cristiana fou entregada a les flames i en sortí ilesa; posteriorment fou degollada en un bosc.

En el Breviari de París de Croisset, consta que el foc l'apagà el Senyor, mentre que en els Goigs de la Santa es diu que és un núvol de pluja qui l'apaga. Consta la seva mort a la població de Sens, l'any 258 o 273, segons opinions. Les seves relíquies van anar a l'Abadia benedictina de Sens sempre segons Croisset, i foren dispersades pels hugonots.

Per altra banda consta que el 22 de Març de 1620 arribaren de Roma transportades per Fra Joaquim Soler, de l'Ordre dels Predicadors.

Dita la llegenda i la història, volem fer un punt i apart en la iconografia que es conserva, de la qual ja hem donat alguna referència.

L'any 1400, Pere Valldefuga fa un retaule amb sis històries de la vida de Santa Coloma. L'any 1617 se substitueix per una escultura barroca, obra de Jaume Rubió, i sis plafons inacabats del martiri, obra d'Antoni Rosell.

Arrel de l'incendi del segle XIX no queda rastre de les esmentades obres, cosa que tant a nivell de culte com a nivell artístic és un desgraciat esdeveniment.

Sí queda, però, un retaule de Santa Coloma a Santa Coloma de Saserra, del seg1e XVII, on en el foc del martiri es pot veure un ós als seus peus. I queda també segons testimoni de Fortià Solà l'esmentat segell de la comunitat Centellenca, de data 1746 on es veu la verge entre dos pins i dessota d'un plugim de gotetes i raigs verticals que devallen d'un núvol rodejat de llampecs. Hi ha també referències de que la Santa va creuar els Pirineus des d'Espanya acompanyada per un ós, i en instal·lar-se a Colombiers fou alimentada de manà durant vint i cinc dies abans d'aposentar-se a Finestret, on hi ha sobre el porxo de l'església una imatge de la Verge Coloma i l'ós.

Es cita també un altre possible poble de procedència de la Santa en els Pirineus, però no s'en diu el nom.

No se sap amb certesa si la verge de Sens i la d'origen pirinenc són la mateixa, però de totes maneres és clar que el simbolisme de l'ós li convé.

A part del comentari del primer capítol sobre la pluja i els pins, voldríem fer ara una acotació sobre el simbolisme de l'ós...

Ja és dit que Adonis i el mateix Atis foren morts per un ós o un senglar. Aquesta relació simbòlica d'aquests déus arboris amb l'ós, com Santa Coloma en el retaule de Saserra i en la llegenda pirinenca, ens donen lloc a comentar quelcom sobre el simbolisme d'aquest animal que és paral·lel al senglar en la tradició.

Segons René Guénon el senglar i l'ós, o millor l'óssa, representaven entre els celtes l'autoritat espiritual o sacerdotal, -el senglar-, i l'autoritat temporal o guerrera, -l'óssa-, és a dir la casta dels druïdes i la dels cavallers. És per això que els druïdes es designaven a si mateixos com senglars. L'arrel sànscrita Var, arrel també de senglar, significa el cel, i més concretament la part boreal del cel, és a dir la zona polar.

Per altra banda antigament era el senglar qui donava nom a la constel·lació de l'actual Óssa Major.

L'óssa, malgrat representar la casta guerrera i cavalleresca, pren no
rmalment un aspecte femení i receptiu, -també segons Guenon-, com es veu en la llegenda d'Atalanta, que fou amamantada per una óssa. La casta guerrera, respecte a la sacerdotal juga un paper receptiu, car rep d'aquesta l'ensenyament tradicional i la legitimació del seu poder per dret diví.

En un origen aquestes dues castes estaven unides en la persona del druida, tant l'espiritual com la temporal i això es veu en el nom mateix que prengueren els druïdes dru-vid‚ és a dir, força i saviesa, coses representades respectivament per l'óssa i el senglar, així com per l'alzina i el vesc sagrats.

Els cavallers que tenien per símbol l'óssa són segons Guénon els veritables hereus de l'antiga tradició atlante primordial. És curiós notar que els cavallers d'Artur en la llegenda griàlica posterior eren també els cavallers de l'ós, doncs Arth-ur significa ós-fort.

Així doncs ens trobem amb la casta guerrera dels celtes hereus dels atlants i de la força de l'ós i l'arbre sagrat, que reben l'ensenyament de la tradició espiritual per part dels sacerdots, simbolitzada en el vesc i el senglar.

Per tant el guerrer que vol iniciar-se en els secrets de la saviesa i del poder espiritual ha de conquerir el vesc o rama d'or, per accedir a una casta superior a la temporal.

Aquest és el paper dels galejadors, derivats dels sacerdots frigis, però també dels guerrers gals, quan ja s'havien separat les funcions, i hereus dels atlants: la conquesta del poder espiritual per damunt del temporal.

Per altra banda la paraula sànscrita rksha, que designa també l'ós, significa també estel i llum, i el mateix succeeix amb el llop, like-likos, tant en els celtes com en els grecs, essent el llop un altre animal vinculat a la Santa, car antigament els patrons de Centelles eren Santa Coloma i Sant Llop, pertanyent ambdós a la mateixa confraria.

L'estel i la llum, representades per l'ós i el llop, ens remeten de nou a la imatge en que es veu un núvol lluminós i radiant i uns gotims de pluja o llum que cauen sobre la Santa. Per nosaltres tant la llum com la pluja signifiquen els influxos espirituals celestes. La primera, la llum, representa l'influx en la seva immanència, la segona, la pluja, el representa en la seva emanació sobre la terra, i es vincula amb el simbolisme de la rosada i les pràctiques màgiques per a fer-la devallar.

Concretament, la llum, la pluja i la rosada no es refereixen a l'influx del cel en general, sinó més particularment al del sol en concret.

El sol dóna llum a la terra, i amb la seva calor evapora les aigües i produeix la pluja. Llum i calor, són els dos aspectes del foc solar que produeix la pluja i la vida, i corresponen ambdós a les qualitats del Cor del món, o sagrat cor, representat pel sol.

Qui ha arribat a la recepció del coneixement tradicional per una transmissió iniciàtica, uneix el seu cor al Cor del Món, mitjançant l'Atma Universal o Esperit diví, i un cor així considerat és segons els ensenyaments de la tradició hindú més pura, la veritable unitat divina, o Jerusalen celeste del textos hebreus i cristians, que és una altra de les figuracions del Cor del món o Cor de Crist.

Aquest aspecte unitiu del cor individual al cor universal representa el cim de la iniciació i la conquesta de la poma o la rama d'or, representant el veritable fi desitjable a l'experiència religiosa de l'home.





L'Experiència religiosa i la seva transmissió tradicional





Tots els components festius analitzats en aquest estudi: símbol, mite, ritu i culte, tenen doncs com a finalitat última una doble vertent de nivell comunicatiu. El primer aspecte és el de la transmissió conscient o inconscient del significat o del sentit teòric de la festa que expressa el misteri, tant a nivell individual com col·lectiu. El segon aspecte, i el més important, és el de reactualització del sentit veritable del misteri, entenent per sentit el mot grec nous, és a dir la veritable essència tangible del misteri en qüestió.

Som conscients de que aquest segon aspecte és més difícil de que es realitzi, però sempre pot haver-hi un esperit sensible per a rebre en forma pràctica, i no tant sols instructiva, la veritable transmissió del misteri i del do que la festa representa, tant entre els participants directes com entre els espectadors passius.

En el sacrifici de la Missa, per exemple, i malgrat de tractar-se d'un símbol de la realitat i no, -al nostre parer-, de la realitat en si, com en tot ritu pot donar-se, i de fet probablement es dóna a vegades, el cas de la veritable recepció de l'esperit i el cos de Crist per part d'algun fidel perfectament treballat per la fe i l'amor a Ell, encara que en la resta dels participants no passi d'ésser un simple memoràndum. Només Déu coneix els nostres cors i decideix de donar-se a qui Ell vol.

És aquí on toquem el sentit del que és l'experiència religiosa viva: copsar a través del símbol la realitat, utilitzant el símbol en la seva veritable missió vehicular cap a altres realitats diferents a la quotidiana.

Copsar el nous és trascendir i millorar en qualitat d'esperit i de percepció. És veure les coses des de dalt en una visió global i unitària que reconeix els símbols, els mites, els ritus i els cultes en la seva veritable significació única i primordial transmesa a través dels temps.

En aquest acte místic i extàtic s'hi troba el veritable ésser de l'home en una experiència reveladora de la llum que ens dóna vida i ens alimenta.

Més enllà de l'experiència mística que no per escadussera o breu és menys reveladora hi ha la conquesta o l'accés a la saviesa i la veritable trascendència del propi ésser. Això està reservat a l'iniciat que viu directament el fet com a protagonista de l'experiència de la mort i la tornada a la llum. No volem entrar en l'anàlisi de la possible existència d'escoles iniciàtiques veritables en el món d'avui per allunyar-se aquest tema dels nostres propòsits, però sí voldríem comentar a passa-volant que la tradició hiperbòria transmesa arreu del món s'ha dividit en set escoles veritables, representades simbòlicament pels set estels de l'Óssa Major i de l'Apocalipsi de Sant Joan, quan l'Àngel diu als Efesis: Això diu el que du els set estels a la mà... al que venci li donaré de menjar de l'Arbre de la Vida que hi ha al Paradís de Déu.

La cristianització dels cultes i els ritus previs al cristianisme s'ha fet d'una forma sistemàtica i clara. Hi ha casos en que no s'ha pogut assumir enterament la forma o el significat del ritual precristià en un culte purament eclesiàstic, com és el cas de la festa del Pi, però en la majoria dels casos s'ha sincretitzat en el culte cristià tota la simbología i el ritual pagà anterior.

Així, l'església, a través dels seus ritus, expressa els misteris antics d'una forma que creiem esquemàtica i clara i, a nivell tradicional, conserva encara l'olor de la veritat antiga, malgrat els canvis que la modernitat ha infiltrat en molts aspectes del ritual cristià.

Ja no opinarem de l'aspecte moral o social, que pensem que és una altra cara diferent de l'església, molt allunyada de la que ens ocupa, però sí que hem cregut oportú posar un senyal sobre el fet de que es transmet un veritable coneixement tradicional a través del ritual eclesiàstic, a voltes ignorat fins i tot per la mateixa església.

Així, la transmissió es realitza per l'ensenyament simbòlic dels mites orals o escrits i dels ritus que els representen o recorden, recolzant-se en un culte que fonamenta la fe i l'esperança en el devallament dels dons celestes.

Aquest ensenyament massiu, ja religiós, ja folklòric, i la possible existència d'escoles mistèriques en un moment determinat possibilita el que s'en diu la transmissió horitzontal de l'ensenyament tradicional, és a dir, d'homes a homes. Però existeix i no s'ha d'oblidar la possibilitat gairebé ignorada d'una transmissió vertical, de Déu a home, que és en realitat la que es demana i espera en la representació ritualística dels misteris transmesos per la tradició.

En la Festa del Pi es representa el devallament de l'aliment celeste sobre el poble a través de l'Eix i la Porta dels Móns oberta per l'heroi que realitza el misteri del traspàs als móns superiors.



L'aspecte escatològic





Al marge d'iniciació, gnosi i transmissió vertical, trobem també un aspecte escatològic en la festa, de representació del canvi d'un cicle còsmic a un altre.

Així, com es representa a través del Pi la mort i el naixement de l'any següent més pròsper, també trobarem, assimilant-ho a un cicle superior, el sentit de mort de la vella tradició i aparició de la nova, que és inversa en respecte a l'anterior.

Els Grans Cicles Còsmics o Manvataras (aproximadament de 26.000 anys), es caracteritzen per tenir una tradició pròpia que mentre es transmet fa perdurar la civilització que la conserva, en aquest cas la humanitat present. En arribar un Gran Cicle al seu final sol produir-se un gran cataclisme còsmic que repercuteix en la desaparició d'una civilització que ja era en graus de degradació importants degut a l'oblit del veritable sentit de la seva fundació. D'aquí neixen els mites escatològics de la fi del món i el judici.

És llavors quan apareix una nova revelació a nivell comunitari que conforma un nou món i una nova edat d'or sobre la terra per la recepció dels dons a un nivell massiu i conscient per part dels homes.

La inversió del Pi és com la inversió del gran rellotge de sorra de l'Univers quan el temps arriba al seu fi i es necessita nova energia i nova llum per a seguir el camí que guiarà la humanitat vers el camí d
e les estrelles.

I així la història recomença amb una nova llavor de llum sobre la terra que recupera el seu sentit d'eternitat i de saviesa novament.

Que la Verge Coloma os acompanyi a les estrelles!








Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: