EL PI DE CENTELLES: mite ritu i experiência IV PART ( EL Ritu i el ritual)

Un relat de: prudenci

El ritu com a iniciació i com a memoràndum del misteri del mite


Partint del fet de considerar com hem fet l'origen del mite com un fet trascendent, no hi cabrà dubte de que el ritu, que és una rememoració del mite, serà trascendent també al seu nivell.

Així com el mite transmet una realitat immanent a ell mateix, com a relat verbal o representatiu del fet trascendent en sí, el ritu renova i rememora el mite a un nivell màgic i iniciàtic.

Diem màgic en el sentit de que si el relat mític conte el mite en sí sense recrear-lo, el ritu sí que el recrea, és a dir, el torna a realitzar a nivell d'imatge perquè l'individu o la col·lectivitat que l'observa rebi de nou el missatge primordial de la seva verdadera trascendència.

El ritu necessita d'un mag, és a dir, d'un intermediari entre el mite original, -el cel- i el receptor, - la terra-.

El receptor pot ésser un poble sencer o un individu en particular. En el primer cas parlarem de memoràndum, en el segón d'iniciació.

La iniciació de mestre-mag a deixeble-receptor comporta la baixada d'una hipostasi del mite original sobre la cerimònia, sempre i quan el mag-iniciador jugui el seu paper d'una manera tradicional.

En el cas de la recepció per una colectivitat, l'oficiant rememora, però no transmet, -en la majoria dels casos-, el numen operatiu del mite en sí a tot un poble. En la memòria rau la possibilitat d'arribar a la recepció, i en aquesta la possibilitat, ja individual, d'arribar a la iniciació i a la possible representació o realització actual i renovada del mite allà expressat.

Voldríem dir que en el cristianisme hi ha molts mites, tots referits a Jesús.

El memoràndum iniciàtic s'ha referit bàsicament a set fets sagrats que són precisament els set sacraments:





El bateig, referit a l'escena del Jordà quant al bateig de Joan per l'aigua.

La Confirmació, la mateixa escena en quant a la recepció, -que fou simultània- de l'Esperit i la Filiació divina, referit al foc.

La penitencia, en quant als quaranta dies de meditació i temptacions al desert.

La Eucaristia, en relació al Sant Sopar i al sacrifici crístic de la mort en la creu.

La Extremaunció, en quant a la unció per al Sant Sepulcre i la baixada a l'infern.

L'Ordre Sacerdotal, en quant al misteri de la Resurrecció, que el fa posseïdor de la substància i l'essència divines.

El matrimoni, la unió final amb la Saviesa del Cel després de l'Ascensió i la tramesa de l'Esperit Sant sobre la Terra a Pentecosta.



Aquests set memoràndums corresponen a un sol mite, que és el mite de Crist-Jesús i la base de la fe cristiana, però els trobem repetits en multitud d'ocasions en diferents religions i en diferents latituds del planeta en els mites pagans. Des d'Egipte i tota l'Àfrica negra primitiva, fins al Nord d'Europa, passant per les creences orientals i fins i tot de l'Amèrica antiga.

Aquest: Encarnació, mort, resurrecció, i unió i transmissió... és l'únic mite transmès, i tots els rituals, ja siguin sagrats, màgics iniciàtics o populars dintre de la tradició veritable, ens hi remeten.

Així també‚ el ritu del Pi de Centelles ens reporta a la mateixa història per recordar-la, perpetuar-la, representar-la, i provocar una possible reactualització o nova realització per a aquell que rebi el seu sentit profund.






Els ritus lítics i els ritus d'unció en relació al Pi de centelles







Aquest tema aparentment apartat de la Festa del Pi en realitat hi té gran relació car sabem que el Pi antigament es pelava i s'untava amb la reïna, i per altra banda existeix tot un ritual.

Ens remetem al fet fundacional que antigament s'utilitzava per inaugurar un lloc, ja sigui poble, campament, ciutat, o temple.

S'aixecava un túmul de pedres, anomenat Mont-joia, i s'untava amb oli, abans de prendre possessió del lloc. Això corria a càrrec de l'emissari, missatger o avançat del Rei o del Senyor que prenia el lloc sota el seu poder. Aquest, en l'Edat Mitja acostumava a dur un cròtal o conjunt d'escorces d'arbre a mode de castanyoles, o més tard, un trabuc per a fer soroll en inaugurar la plaça. Veiem que aquí apareix el galejador, no solament pel trabuc, sinó també pel cròtal, doncs abans, -fa temps-, es feien cròtals amb l'escorça del Pi de Centelles, segons consta en algún escrit.

És curiós dir que en la imatge de Santa Coloma, abans citada, hi apareix un Mont-joia al mig del quadre que representa el Pujol-rig que donava nom al poble. Pujol-rig, de regar o ungir la pedra del pujol.

Tots aquests ritus lítics o d'unció que donen lloc a naixements de poblacions troben el seu origen comú en la història bíblica del Somni de Jacob.

Jacob, fugint del seu germà Esaú, s'adorm a un lloc anomenat Luz, prenent una pedra per capçal, i somnia una escala que va de la terra al cel al capdamunt de la qual està el Sant, beneït sigui. Per tota l'Escala de Jacob pugen i baixen àngels com a missatgers del cel i la terra entre sí.

En despertar, agafa la pedra del capçal, l'adreça damunt la terra i la clava, ungint-la d'oli, i anomena a aquell lloc Bethel, que vol dir Casa de Déu, dient: Que terrible que és aquest lloc, i jo no ho sabia ! És la Casa de Déu i la Porta del Cel!

Aquest qualificatiu és el que es dóna a les Esglésies, i de fet en moltes d'elles hi ha aquesta frase en el frontispici de la porta. Això ens remet al fet de que l'Església o el Temple és el lloc per antonomàsia on es recrea el mite, i representa el món i el seu centre en totes les religions; i aquest mite és la sacralització o unió del cel i la terra, tal i com succeeix en el somni de Jacob.

Les pedres del Mont-joia formen una ara o altar com els que abans s'utilitzaven per a fer els sacrificis cruents, quan en lloc d'untar-se amb oli s'untaven amb la sang de l'animal sacrificat, habitualment un gall, símbol del missatger-galejador.

No volem dir que Jacob fos el primer en fer això d'untar la pedra amb oli, però consti el seu ritu com a memoràndum no cruent d'un fet sagrat i trascendent, i com a fundació d'un poble, -Bethel-, com a símbol i prefiguració d'Israel, i d'un Temple on es repetirien les ofrenes, senyal i delimitació del Centre del Món simbòlic.

Per altra banda, els betils, o pedres caigudes del Cel, anomenades Cases de Déu, que en algunes cultures s'adoraven, solien dur una inscripció gravada, que més tard es substituí per la imatge d'una cara, com en el cas dels ritus de Cibeles i la imatge que talla Jason per a Rhea, mites on busquem l'origen de la Festa del Pi.

Aquesta pedra amb rostre, en els ritus d'Atis es posava en el Pi sacralitzant-lo i personalitzant-lo com a Arbre déu. Posteriorment en les festes populars arbòries s'hi posa un ninot anomenat pelele, i finalment en moltes festes d'arreu hi pujava un noi o mayo, com a Centelles es dóna el cas del Capità de galejadors que hi puja a la manera en què en altres festes es puja a la Cucaina relliscosa de greix, símbol de l'Escala que permet la unió dels dos móns.

Això, en el cas del Pi, és similar, i el seu origen es podria remuntar a ritus celtes o més antics de fundació de pobles.

L'escala és el lloc per on el cel baixa a la terra, que en el cas del Pi representa la fase descendent de l'abundància celeste sobre el poble a l'ésser penjat a l'inrevés i engalanat. Però també és per on es puja al cel, -hi puja l'iniciat-, i recordem que el capità de galejadors puja a dalt de l'arbre abans d'entrar-lo a l'Església, rememorant així els mites d'ascensió de l'heroi previs a la devallada del carisma celeste sobre el poble, tal i com es rememora en l'Ascensió del Senyor i la devallada de l'Esperit Sant en la Pentecosta una setmana després.

El fet de que algunes d'aquestes característiques s'hagin adoptat posteriorment no canvia en absolut el significat mític de l'acte, ans demostra una vegada més que l'arquetip del mite és present en l'inconscient del poble de manera inherent, i es representa una vegada més encara que sigui ignorant el seu origen i significat real.

Tal és el ritu.







Els rituals iniciàtics d'ascensió i traspàs en relació al Pi







El gran mitòleg Mircea Elíade, diu: Tota ascensió és un trencament de nivell. Una transició al més enllà, un sobrepassar l'espai profà i la condició humana. La consagració per rituals d'ascensió i pujades a muntanyes o escales deu el seu valor al fet de que integra a qui les practica a una regió celeste superior.

Mitjançant els ritus i les litúrgies, la religió i la iniciació permeten penetrar en el més enllà als seus adeptes, a través de l'experiència real o ritual de mort en vida.

Aquesta representació del traspàs de l'iniciat a altres móns a on només s'accedeix a través de la mort, s'ha representat de moltes maneres diferents, però sempre en el recinte iniciàtic, ja sigui cova, muntanya o temple, a través de l'ascensió per l'eix del món (escala, arbre o creu) fins la Janua Coeli, o Porta del Cel.

Innombrables tradicions afirmen que l'Estel Polar és un forat que va deixar una pedra en caure sobre la Terra.

Aquesta proposta simbòlica de Porta d'Entrada, permet a l'iniciat, a través de la mateixa Pedra caiguda i plantada a terra ascendir fins a la porta i passar al món dels benaurats.

Evidentment el sentit simbòlic d'aquest ritu d'ascensió i traspàs, sigui en la muntanya, -de la que el cim es troba al Paradís-, en la cova, -d'on s'ha de sortir per l'obertura superior, en el temple-, on
la sortida es representa per l'obertura de la cúpula superior sobre l'altar o pedra de coronació o en la tradició popular amb cucaines, escales o arbres, sempre és el mateix, i es refereix a la trascendència a estats de supraindividualitat en els que es pot rebre la revelació divina, a partir del retrobament de la part divina enterrada en l'home, és a dir, el betil, o pedra fonamental.

El cel s'ha representat en la iconografia i la simbologia tradicional com una roda, ja que l'Univers (uni-versus) és allò que gira sempre en el mateix sentit. Aquesta roda es fonamenta en la columna de l'Univers, o eix del món, que l'uneix a la terra, i és per aquesta columna per on l'home predestinat ha d'ascendir fins a la porta del paradís, representada pel forat o mújol de la roda.

El mújol de la roda celeste coincideix amb la part superior de la columna universal en el punt que es coneix per el nom de astràgal, és a dir, l'astre gal, o l'astre gall, l'estel polar al que antigament se li deia l'estel del poll. Probablement és per això que en les cucaines s'acostumava a penjar un gall de la part superior, premi per a l'heroi vencedor.

En el cas del Pi, en pujar-hi el capità es fa giravoltar, -o ballar, com diuen-, com a representació del moviment de gir de l'Univers celeste al que ha d'accedir l'iniciat o l'heroi.

Ja hem dit que el crit de jui, jui! que s'acostumava a fer pot ser un record gal del gui o vesc que es recollia del roure sagrat i que representa la recepció del do diví per part del druida que havia pujat al cel, com a heroi renovador del misteri de l'entrega als homes de l'Esperit celeste.







El ritual dels coribants en relació al galeig







D'alguna manera el galejador és aquell que busca trobar el gall, o el pol, i la seva sang, que abans s'utilitzava per a regar els túmuls de pedra en els actes rituals de sacralització. Aquesta sang celeste de l'estel polar, o de l'estel del matí, -l'herald i missatger, o gall, del Sol-, representa la rosada del cel que explica la tradició que dóna vida als homes, i que la religió cristiana ha assimilat a la sang redentora del Rei del Cel.

Ell, pel seu sacrifici en la creu, feu rajar la seva sang, -diu la tradició-, en la muntanya del calvari sobre la calavera d'Adam, que era enterrada sota la creu santa.

Aquesta creu és l'eix del món per on baixa la sang salvadora, i se n'hi ha dit Escala dels creients. Per altra banda la relació Jesús-Estel del matí és prou explicada en el Nou Testament, quan diu: Jo sóc l'Estel lluent de l'Alba.

Així doncs, galejar és fer baixar la llet (gala) o la sang del cel, com a rosada nodridora i salvadora dels homes, a través del sacrifici d'un. Ja sabem que la Festa del Pi era abans sota la advocació de la Mare de Déu del Roser, o de la Rosada.

En el culte a Cibeles i en la representació anual del mite d'Atis, a Frígia, els gals o coribants, és a dir els sacerdots de la deesa, es mutilaven i ferien amb les seves espases per a regar la terra de sang, a imatge d'Atis. També feien molt de soroll amb els escuts i les espases durant la representació, -com avui a Centelles amb els arcabussos-, i duien, com la deesa Cibeles, fuets plens d'ossos de taba, anomenats també astràgals, per a ferir-se la carn amb ells. Heus ací una relació interessant amb lo abans dit.

Finalment la representació del martiri i la mort d'Atis acabava amb la follia de tots els presents i la commemoració de la resurrecció del déu en forma de Pi .

Aquesta assimilació del déu sacrificat amb l'arbre és també típica del cristianisme, on Jesús és al mateix temps Arbre de Vida i Porta del Cel. Quant al mot galejar, que ve de Gala encara caldrà un estudi més profund del seu significat últim.

Gala significa Glòria, però també Adorno, i s'utilitza per a referir-se als vestits i adornos que es duien en les festes, així com als regals que es feien marit i muller abans de casar-se. En realitat deriva de Galea, que en llatí vol dir casc, o gorro pelut, així com cresta de gall, paraula aquesta referida a Gallus, gall, nom que es donava també als sacerdots romans que rendien el culte a Cibeles originària de Frígia, descendents dels gals dels que ja hem parlat.

A pesar de que com ja s'ha dit, hi ha qui opina que això ve del sacerdot Galo, nosaltres creiem que tal demominació és més aviat deguda al casca amb què es cobrien els gals romans o els coribants grecs, igualment sacerdots de Cibeles.

Aquest casc era en forma de barret frigi, cosa lògica si tenim en compte que el culte a Cibeles va néixer allí i va passar a Grècia en el secle III abans de JC, i d'allí a algunes illes mediterrànies i a l'Imperi Romà.

El barret de tipus frigi apareix en alguns gravats, escultures i pintures de l'Àsia Menor, i és un barret en forma cònica amb la punta enroscada endavant, normalment de teixit pelut i amb vora envoltada a la base molt similar, gairebé idèntic a la nostra barretina, fins i tot en el color.

Això ja va apuntar-ho Amades en el seu estudi dedicat a la barretina, i nosaltres ho recolzem de totes totes, encara que ell només parla del culte a Mitra, i no cita el culte a Cibeles, que nosaltres veiem com a origen de la Festa del Pi. En l'estudi d'Amades sí que es diu però que la gorra frígia pot simbolitzar una cresta de gall, cosa que nosaltres creiem per l'etimologia que s'ha apuntat, també.

Així doncs els gals, sacerdots de Cibeles, es cobrien amb la galea, símbol d'una cresta de gall, però símbol també, -i estem encara d'acord amb Amades-, del Foc, i més concretament del Foc Solar.

Els romans tenien el pileus, semblant a la gorra frígia, que era d'us particular de les dones, i els homes que el duien es consideraven efeminats. És curiós recalcar això perquè els gals en el culte a Cibeles eren eunucs, és a dir castrats. Això entronca amb el mite de Cibeles-Atis i la seva castració que dóna lloc al culte dels sacerdots gals o coribants.

Més tard aquest pileus fou la gorra dels esclaus manumitits, és a dir alliberats, i d'aquí a ésser símbol dels republicans va haber-hi un pas.

De totes maneres, l'origen del simbolisme de llibertat de la gorra frígia no neix amb Roma, com opinen alguns, sinó que ve donat pel seu caràcter mític-religiós original com a símbol d'alliberació d'aquest món i accés a l'altre. Aquest símbol del foc celeste rebut en el cap del galejador i de llibertat es relaciona segons nosaltres amb la recepció del do del cel, del qual ja hem parlat, i que en la iconografia cristiana es representa per una llengua de foc sobre el cap dels apòstols en rebre l'Esperit Sant en el dia de la Pentecosta, medi de conquerir la veritable llibertat en Crist, l'home que realitza el misteri de la mort, la resurrecció i l'Ascenció als Cels.







L'Arbor Intra i la suspensió com a sacrifici i consagració







A Roma, en el decurs de les festes en honor a Cibeles, i en altres, es practicava el ritual de l'Arbor Intra, durant el qual s'introduïa un arbre, generalment un pi, dins el temple de la deesa, enmig dels crits del assistents.

Aquest ritual, -diuen-, significa la sacralització del profà i té un sentit màgic de benedicció de la natura per a la seva fertilitat.

Nosaltres li trobem un sentit a més a més iniciàtic, de forma que significaria la restitució de l'Eix del Món, -l'arbre-, en el seu centre -el temple-, per a permetre el traspàs al món superior, -la cúpula-.

Aquesta reintegració del centre en el seu lloc, que permet l'accés a l'ultra món, representa la realització del misteri de la regeneració de l'home per un heroi o un savi, el qual es transforma en pont i porta dels móns inaccessibles.

A Centelles, a més de representar l'Arbor Intra, es fa la inversió del Pi, i es penja damunt l'altar ple de garlandes.

Segons René Guénon, el gran simbolista francès, és fàcil comprendre que això, (la inversió de l'arbre) és degut a que l'arrel representa el principi i les branques la manifestació desplegada, però a aquesta explicació general s'han d'afegir altres consideracions més complexes... allò que és a dalt, damunt la superfície de les aigües, és a dir, en el domini supracòsmic, es reflexa en sentit invers a sota, és a dir, en el domini còsmic; per tant si es considera l'arbre com estant per sobre de les Aigües, el que veiem mentre som encara en el cosmos és la seva imatge invertida.

També Dante Alighieri en la Divina Comèdia parla d'uns arbres que es veien erectes abans d'arribar al Paradís, i en arribar-hi es veien invertits. Això és degut a la reflexió de la que parla Guenon o, dit d'una altra manera, a que el món caigut és invertit en respecte al Paradís o veritable món.

Així, la inversió de l'arbre i el seu penjament significa l'Ascensió fins el món supracòsmic o celeste, des d'on devalla l'aliment espiritual, es digui rosada, gala, or celeste o sang redentora sobre el poble.

A la tradició nòrdica, com ja hem dit, el déu Odin es penja voluntàriament de l'Arbre Igdrashil de cap per avall per alimentar la terra. També podríem dir sense por d'equivocar-nos que en Crist, la natura humana que mor en la creu i la natura divina que ressucita de la tomba, són d'alguna forma inverses l'una respecte de l'altra.

En les tradicions Avestiques trobem els arbres Haoma, l'un paradisíac i l'altre terrestre, que actua com a reflex del primer; i el mateix succeeix en alguns textos tradicionals hindús, cosa que ens remet a la doctrina de les dues naturaleses i una Única essència.

En la Tradició jueva es parla de l'Arbre de mort i de l'Arbre de Vida, i la rosada que baixa d'aqu
est és la que dóna la immortalitat, representant-se el seu fruit per les pomes d'or, -imatge del sol-, simbolitzades a Centelles per les pomes que es pengen del Pi en penjar-lo fins el dia de Reis, o de la Mare de Déu del Pi, damunt l'altar.

D'aquí es veu que l'entrada de l'Arbre és una sacralització o sacrifici, en el sentit de fer sagrat el profà, i es refereix a un nivell horitzontal, -com diria Guenon-, de realització, és a dir el fer pur o sagrat l'impur o profà. Mentre que la inversió i penjament de l'arbre es refereix també a un sacrifici i a una consagració, és a dir unió, però a un nivell vertical de realització, unint el purificat o sacralitzat al celeste a través de la manifestació en el món de la seva imatge inversa, com a donador de béns.

La unió de la sacralització-sacrifici horitzontal, prèvia, amb la consagració-sacrifici vertical posterior, podríem dir que formen els dos pals horitzontal i vertical de la creu, el centre de la qual representa la manifestació concreta de les realitats celestes i terrestres unides en un. La concreció.





L'àpat sagrat en el ritu festiu





En tots els ritus festius, inclosa la celebració de la Santa Missa, un dels elements principals que els caracteritzen és l'àpat amb que se celebra la manducació de l'essència i la substància divines.

Així, en l'àpat de Reis a Centelles, es reparteixen les pomes i les neules del Pi per els organitzadors de la Festa.

Ja hem dit que aquest aliment representa el do diví palpable de l'aliment espiritual, i que representa el foc celeste o solar absorbit pel poble en l'entramat espai-temps concret que representa la festa com a lloc i moment idonis per a aquesta recepció. També però, les branques del pi que es reparteixen entre la gent tenen el seu simbolisme, car són la representació de la Rama Daurada dels pitagòrics i de la palma dels màrtirs (gr. testimonis) cristians, és a dir el do del coneixement.

A Reis però no només a Centelles es celebra un àpat de caire sagrat, car és tradicional en aquest dia el fer la Coca de Gala i el Tortell de Reis. La Coca de Gala diu la tradició que la Verge Maria la feu de la pols de llum que queia de les ales dels àngels damunt del Portal de Betlem, i és per tant un altre símbol de l'àpat sagrat. Com el seu nom indica es refereix també a la Glòria i a la recepció del Foc.

El tortell de Reis, per la seva forma rodona amb un forat al mig, representa el disc solar, o també l'estel polar simbòlicament parells en la seva funció de porta. La Faba que es posa al pastís de Reis, encara ara a vegades du com antigament un estel gravat damunt, com a representació de l'os astràgal o Taba, l'astre gall o astre de gala, i a aquell a qui li corresponia se l'anomenava Rei de la Faba. Aquest fragment de pastís en el que hi ha la faba se l'anomena de la part de Déu, i antigament se l'entregava a un pobre. Diuen que Maria, en fer la Coca de Gala en feu quatre trossos, un per cada Rei i un altre de la part de Déu. Aquest és el que simbolitza l'estel guia que dugué als Mags fins el naixement de Jesús, o a l'iniciat a l'accés al món celeste.

Els menjars tradicionals reben la seva màxima significació en les tradicions jueva i cristiana. En la jueva trobem els fruits diferents dels dos Arbres del Paradís. L'un, barrejat de mort, fruit de l'Arbre de Ciència, donà lloc a la caiguda de l'home i actua com a metzina. L'altre, fruit de l'Arbre invertit o Arbre de Vida dóna la salut al poble, però s'ha de conquerir.

En la llegenda de la Vida d'Adam i Eva enllà del Paradís, Adam ja vell envia el seu fill Set al Paradís per a reconquerir l'oli de Misericòrdia que regalima de l'Arbre de Vida, i així curar-se. Set hi arriba seguint les antigues petjades del seu pare però en sentit invers, i allí veu l'Arbre de Vida, al coim del qual hi ha un nen com un estel de lluminós.

També trobem entre jueus i cristians l'àpat del xai pasqual, costum pròpiament jueu, nascut la nit en que l'Àngel Exterminador mata als hereus dels egipcis. El poble jueu institueix la Pasqua menjant l'anyell, i marcant amb la seva sang les portes com a senyal per l'àngel de que passi de llarg d'allí.

En el cristianisme, l'àpat de l'anyell es substitueix per la comunió del Pa i el Vi, substància i essència divines ofertes a nosaltres pel sacrifici de Crist en la Copa que després recollirà la seva sang en la creu en mans de Josep d'Arimatea, i que al llarg dels anys oferirà aliment inesgotable, -en la llegenda-, als cavallers de la Taula Rodona. El Sant Grial. Aquesta paraula, que designa la Copa del Sant Sopar, és d'origen i significat desconeguts, i s'ha fet derivar tant de gresol (llàntia) com de grasal (vas de llet). També se li ha dit Greal, Graal, etc.. No sé si es podria aventurar un origen del mot Grial en Gaal (nom que utilitzaven els celtes), donada la circumstància de l'entroncament celta de totes les llegendes artúriques nascudes el segle XII a Europa.

Per tant, i basant-nos en lo dit, la manducació sagrada que acaba amb la festa a nivell ritual és en sentit simbòlic una comunió, o comú-unió, amb l'ésser que ha realitzat la realitat del mite i passat a estats de supraindividualitat dels quals pot enviar la substància i l'essència celestes, en forma concreta, sobre el poble, que reviu l'experiència de l'heroi en unir-se en comú-unió a ell per la manducació espiritual que aquesta recepció li comporta.

Cal entendre que en tots els casos, ja sigui fet folklòric, com és el cas del Pi de Centelles, o ja sigui fet religiós com és la Missa i l'Eucaristia, això es realitza sempre a un nivell purament simbòlic i d'ensenyament del misteri, i no real i palpable, però tot i així volem posar el dit en senyalar el fet de que sempre és possible rebre el do del cel, per aquell que té la suficient fe, i és suficientment pur com per a poder-ho viure. Aquell que està en el lloc central de la seva persona, ja sacralitzada, com indica el símbol de la festa, ja explicat.

L'àpat sagrat representa en definitiva l'últim motiu i el fet últim que pot assolir el poble, apart de la contemplació de la representació o del fet mític i per ell unir-se de forma i manera espiritual a aquell que el realitza, per així compartir el seu coneixement i la seva vida, com en un únic ésser.










Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: