EL PI DE CENTELLES , Mite, ritu i experiència IIªpart(La Festa del Pi i les Festes de l´Arbre)

Un relat de: prudenci

La Festa del Pi

Cronologia històrica coneguda i possibles orígens.

A part del ja esmentat esdeveniment del març de l620 en què arriben les relíquies de Santa Coloma a Centelles i comença el culte a la Santa, les referències directes a la festa del pi daten del S. XVIII, quan en el Llibre d'Administracions de l'any 1753 hi consta la despesa de la corda de penjar el pi i l'adorn de tafetans; en el segle anterior, l'any 1692 hi hagué una visita pastoral del bisbe Ramon Santmenat i Mora, de la qual es diu en el Llibre de visites de Francesc Vegan Mola, bisbe de Vic, que hi hagué aldarull en entrar la gent a l'Església amb armes, i d'aquí nasqué una prohibició expressa per a tal fet. Això significa que encara que potser la festa del pi no es celebri encara el 1692, -encara que nosaltres creiem que sí-, sí, al menys que ja devia ésser tradicional a Centelles celebrar les diades importants amb trets d'arcabús, com també consta en el mateix llibre, en el 25 de Octubre de 1786. Quant a la Coca de Gala i altres manduques per la festa, en veiem referències a 1770, 1775 i 1793.

En el Nadal de 1625, en el Llibre d'Obra apareix la cita de una enramada per Nadal amb 300 neules, cosa que ja s'acosta tant en l'engalanament com en la data, a allò que nosaltres coneixem de la Festa del Pi.

Aquest fet de celebrar la festa en les rodalies de Nadal i Cap d'any, per Santa Coloma, cinc anys després de rebre les relíquies, ja ens dóna un indici de l'intent de cristianització de la Festa que fins aleshores es celebrava en primavera probablement durant les dates dels ritus d'Atys, i en el temps en què es celebren la majoria de festes arbòries arreu del món.

A l'edat mitja es celebraven a Catalunya els Rench de Junyir, en els que en rebre a algun personatge es plantava un pi engalanat amb fruita daurada, que un cavaller defensava en llaor a la seva fada o dama ideal. Aquest fet és interessant doncs torna a remetre'ns a les tradicions mítiques mediterrànies en què trobem les llegendes relatives a les pomes d'or del Jardí d'Hespèrides que havien d'ésser conquerides per l'heroi, fet que aconsegueix Hércules en el seu últim treball. El paper de l'heroi és bàsic en el mite, doncs sol ésser el paper de l'iniciat que consuma les proves a què la seva evolució el mena a superar, fins aconseguir el do últim, que és el do del cel fet material i positiu per a l'heroi.

D'aquí també totes les tradicions de la cucaina, molt lligades a les festes de l'arbre de primavera, en què l'heroi obté el regal del cim, que acostuma a ésser comestible.

Tots aquests fets ascensius estan no solament relacionats amb el joc de la cucaina sinó també amb altres jocs de caire tradicional i folklòric, com el pas del pont horitzontal que gira, que encara avui es celebra en les festes de Sant Roc en el Barri Gòtic de Barcelona, pont al final del qual espera el pare el pas del nen com imatge també de la celeste recepció.

La cucaina, com en el cas del pi antany, sol estar engrassada i fa difícil l'accés al final, el pont gira per la mateixa raó. El pi també balla i gira quan l'heroi puja al seu cim, encara que es diu que aquesta pràctica ascensiva es celebra a Centelles fa tot just molt pocs anys, perquè un any es va fer sense motiu aparent i des de llavors es repeteix. Sigui o no veritat aquest extrem, el fet és el mateix, car el capità puja al cim del pi que gira, acompanyat pels crits del poble, i no deixa d'ésser un comportament clarament arquetípic que s'enquadra en el mite a nivell inconscient, tot i que es faci sense raó aparent.

Tota aquesta ascensió presentada a diferents nivells és la dificultat iniciàtica necessària per a conquerir la branca d'or, com en els ritus grecs, fet que no es reflexa en el pi de Centelles. Dante, en la Divina Comèdia situa la porta de l'Infern, que s'ha de passar per arribar a altres móns més purs, just a sota la Jerusalem de la crucifixió, i d'alguna forma és la Creu la cucaina i l'arbre al qual s'ha de pujar per a descendir a l'Infern i poder després ascendir al cel, tal i com ens ho ensenya el Credo cristià.

Ja la sang i l'aigua que surten del costat de Crist en la Creu prefiguren el do de gràcia i amor de l'Esperit, un cop l'heroi ha pujat al cel i induït el seu descens regenerador del poble.

Ja l'aliment penjat a l'arbre o la cucaina, sigui licor, sigui gall, poma o taronja, neula, coca o pa d'alís, ens ensenya que de dalt ve l'aliment a baix per l'acció d'un sol home que val per tots. L'ascensió, en fi, és el Quest i la realització del Quest mateix, és l'aventura i la fita, el final i el principi per a un altre buscador que rep el do.

El galejador d'avui serà capità de demà i coronel i cap demà passat. Heus aquí la tradició i heus aquí el Pare, el Fill i la recepció del Sant Esperit. El Pare, vell i savi, ha sigut Fill, anys fa, i havia rebut en sa jovenesa el do entregat per aquell noi gran que llavors pujava l'arbre.

És un únic misteri transmès i recollit per aquells que tenen el do del foc de terra i cel en ells mateixos, tan ben expressat per la barretina i l'arcabús dels galejadors. A Centelles el capità puja dalt l'arbre mentre se li dóna voltes i es crida: "Juí Juí, ara balla el pi". Aquesta expressió, que hem comprovat que gairebé ja no s'utilitza en la festa, i de la qual es desconeix el significat, creiem que s'explica pel costum gal de tallar un ram de gui (vesc) per cap d'any. Mentre el druida, amb la seva falç recollia el ram de gui de l'arbre sagrat, que per ells era l'alzina, el poble cridava "gui, gui, el cap de l'any", i després se'l repartien, com encara es fa avui amb el vesc, per tenir sort.

Cal tenir en compte que per als celtes gals el cap d'any era desembre, aproximadament quan es celebra la Festa del Pi.

El vesc o gui esdevé símbol de resurrecció des de l'antiga llegenda nòrdica de Balder, i posteriorment, en el cristianisme, se'l veu com la fusta de què és feta la Creu de Crist, car diu la llegenda que abans era un gran arbre, però a partir d'aquest fet esdevingué l'arbust que coneixem avui creixent en els altres arbres, i que encara en diuen la fusta de la creu.

El crit de "gui l'any nou" que encara es diu avui en algunes festes de l'arbre a França, semblant al nostre jui (o julí) podria derivar del cèltic ghel an heu (el blat creix), que originàriament es cridava en les festes de la collita, segons és l'opinió de Dom Marie Xavier i A. Vedy.

Amb el temps, aquesta planta de la vida esdevingué en l'Eneida la rama d'or que du Eneas en descendir als Inferns, sense la qual no es pot penetrar en les profunditats de la terra, com diu la Sibila de Cumas en el llibre de Virgili: "No es pot penetrar en les profunditats de la terra abans d'haver collit aquest ram de cabells d'or de l'arbre que el produeix ... és el present que la bella Proserpina vol que se li faci..."

Aquí tornem al símbol del fruit d'or de l'arbre, que l'heroi ha de collir. Aquest ritual, doncs, de cridar juí juí mentre s'ascendeix a l'arbre, creiem que és el residu o el record del fet simbòlic de l'arrencament del vesc de l'arbre sagrat dels gals, i de la collita del fruit d'or dels grecs, en un simbolisme de caire iniciàtic que representa la recepció d'un determinat do necessari per a descendir a les tenebres abans de la resurrecció o sortida a la llum, tal i com feu també Jesús en baixar a l'Infern abans de ressucitar en el tercer dia.

Jacint Verdaguer, el nostre gran poeta, en descriure el Jardí d'Hespérides en el poema L'Atlàntida, en parlar de l'abast de les taronges de l'arbre d'Hespérides, utilitza la mateixa expressió:



"...joguineja amb cireres i pomes per la molsa,

i juli! a salts abasta les taronges del brancam."



Tornant als orígens de la festa, i del temple a Centelles, per aquest ens hem de remuntar al 898, any en què a Vinyoles d'Aiguafreda es fundà el primer, en temps de la reconquesta. Això ens pot donar una data preciosa quant a l'origen francó del mite i el ritu al nostre país, doncs els francons el reberen probablement per via romana i gala al mateix temps, d'una part procedent de la civilització hiperbòria lligada als gals, i de l'altra dels mites grecs llatinitzats, d'origen centre-asiàtic entroncats en la cultura ària del nordest, que s'ajuntaria en un sol culte sincrètic.

Més tard, de 1162 a 1214, trobem referències a Centelles com Santa Coloma del Pujol-Rig, és a dir, que ja es parlava de la Santa a Centelles 600 anys abans de rebre les relíquies.

El Pujol-rig pot ésser, evidentment, el Pujol-ric, més considerant que el poble està assentat en un pujol, però també i basant-nos en la iconografia de la en la que es pot veure un pujol regat per gotims d'or, Rig podria provenir de Rigare (regar), encara que una interpretació no contradiu l'altra, car el pujol seria ric perquè és regat de pluja, o de la rosada del cel, també representada per Santa Coloma. Això es podria allargar considerant que els mots regalar i regalimar, de similar significat, provenen de Gala, amb la qual cosa els galejadors serien, com més tard apuntarem, els encarregats de fer rajar, regalimar o regalar el cel sobre la terra, amb els seus trets, car conegut és el fet de fer ploure amb els trets d'arcabús durant la sequera, per poder regar la terra i fer-la rica.

Més endavant mirarem d'apuntar la naturalesa simbòlica d'aquests gotims celestials que reguen el pujol, i els compararem amb els rituals d'unció de tipus lític, més antics encara, en el fet fundacional d'un habitatge comú, per a beneir-lo i enriquir-lo amb la protecció celestial.

Descripció de la festa del pi:


De bon matí, amb la primera llum, els galejadors i la gent del poble
surten cap el bosc carregats amb els seus arcabussos i el menjar per fer-se a la foguera vora el pi. En arribar a l'arbre escollit, ja prèviament marcat, -ferit-, el dia 26, es talla, i es guarda la soca per als administradors de la festa. Antigament se li pelava l'escorça i s'untava de la seva reïna, i amb l'escorça tallada es feia gran soroll, a imitació dels cròtals o cascabells que antany duien els missatgers i heralds anomenats galeus. Avui s'ha perdut aquest costum i es sent únicament el soroll eixordador dels arcabussos, que durarà fins el moment en què l'arbre entri a l'església, passades les 12 del migdia.

Un cop fet l'esmorzar i tallat el pi, es puja sobre un carro tibat per bous i es condueix al poble, on s'anuncia la seva arribada amb música, campanes i trets des del campanar de la parròquia, on hi ha els galejadors vigilants. L'arbre, que acostuma a ésser ben format, arriba al poble entre l'alegria dels assistents a la festa i és conduit fins a la plaça, on es realitzaran els balls de ritual i les figures de trets, sota les ordres del galejador més vell, o més antic.

L'olor de la pólvora omple el sentit i les llambregades dels trets dels arcabussos ben manejats pels experts galejadors trontollen l'ànima. El pi és conduit fins a la plaça de l'església on els nois l'eleven fins a la porta. Allà, el ritual d'ascensió del capità i el ball del pi omplen d'alegria al poble, que crida: "julí, julí, ara balla el pi!".

Un cop realitzat l'acte arcaic, el pi s'introdueix per la porta de l'església en una reactualització de l'acte del Arbor intra dels ritus romans clàssics, mentre s'aturen els trets.

Dins se l'engalana de matolls de pomes i neules i finalment se l'inverteix per alçar-lo, copa avall, damunt l'altar major de la parròquia de Centelles, i davant de la imatge de la Santa, penjant-lo de la clau de volta on el colom de l'Esperit vetlla el ritu sacrificial de l'arbre, que durarà fins el dia de l'Epifania, o dia de la Mare de Déu del pi, mentre tothom canta joiós l'himne a Santa Coloma, escrit per l'insigne Fortià Solà a principis de segle.

Allà romandrà fins aquell dia, en què es devallarà, per a repartir els aliments, juntament amb la coca de gala, paraula que originàriament no significava festa, sinó glòria, en grec, d'on el sentit de mudar-se per anar de gala, referit al cos de glòria que tots hem d'assolir per anar a la gran festa de les noces celestes.

Aquest és el sacrifici i la regeneració de l'arbre sagrat fins a la glorificació del seu ésser, en l'àpat comú, imatge com deiem de les noces divines de la fi dels temps, en el nou món que ha de venir.


Anàlisi dels elements festius.


Malgrat que aquests elements particulars els estudiarem en profunditat en els següents capítols, volem, si més no, fer-ne la descripció i apuntar el seu significat comú com a introducció al què direm posteriorment. Ja hem dit que la missió universal del símbol és la de vehicular i conduir la consciència profunda fins a la comprensió real del misteri que expressa, a través de l'experiència directa del significat, o si més no, en segon ordre, de recordar com a memoràndum d'un fet mític aquest significat per a la seva conservació en l'inconscient individual o col·lectiu. En tercer lloc, transmet un coneixement a conservar a través del temps per la repetició de la representació simbòlica en questió.

En el nostre cas, el símbol principal és el de l'arbre, com a eix central del món i vincle d'unió entre els tres móns tradicionals.

Al mateix temps té un component de pont o passatge entre aquest món, ja no només de les respectives influències benèfiques sinó també de l'heroi o iniciat fins a plans de la manifestació de la consciència de tipus supraindividual, fet representat pel ritu d'ascensió, que ja hem dit que malgrat es creu que fou introduït en la festa en l'època més recent, no deixa de representar la reactualització d'un mite i un coneixement profund subjacent a la consciència individual i col·lectiva.

L'arbre representa també el vell home que per una acció sacrificial de la seva pròpia natura, en altres tradicions representada pel sacrifici d'Odin en l'Igdrasil o Arbre Còsmic i en el cristianisme per la crucifixió de Jesús en la creu o arbre del món, accedeix a l'adquisició dels béns sobrenaturals per a ell mateix i per a tots els homes, que a partir de llavors poden gaudir del descens de les espècies santes sobre el seu món, fet tan ben explicat en el cristianisme amb el misteri de la Pentecosta, on els apòstols reben l'Esperit Sant i els seus carismes, i els cavallers d'Artus els aliments abundants del Sant Grial.

El mite és, doncs, aquest, el del sacrifici de l'heroi o l'home déu per accedir a l'estat de supraindividualitat que l'adquisició del cos gloriós permet, i poder així escampar el seu esperit diví sobre la resta dels humans.

Aquest mite, no només cristià, ja el trobem en els Vedes amb el descens d'Agni, el foc del cel, que s'encarna en la fusta i dóna els aliments divins del Soma recollits en la copa Samudra. El vincle copa-arbre, sigui Samudra, Cràtera o Grial, i sigui freixa, alzina o pi, és evident, no només per la forma (basament-tronc-copa), sinó pel color, doncs les copes sagrades acostumen a ésser verdes, o fetes de maragda, com explica la tradició, o de fusta.

Aquí retrobem el sentit de centre però en l'aspecte passiu-receptiu. que l'aspecte actiu agent de l'interstici cel-terra el trobem en l'acte sacrificial de l'heroi o en el sacerdot que representa el ritu. Els rituals iniciàtics de tota tradició comporten sempre aquest misteri de mort i resurrecció a través de l'ascensió des de la tenebra a la llum per part de l'individu que finalment esdevé Mestre.

Aquí finalment apareix el culte al numen que representa el símbol, que en el cas de Santa Coloma de Centelles no seria tant un culte a l'heroi que ascendeix sinó a la influència que descendeix, representada pel menjar que penja de l'arbre, però també per la mateixa Santa, que amb el seu nom indica el misteri al qual es refereix: l'Esperit celeste que devalla per a renovar la vida, expressada pel canvi d'any vell a any nou, i així recomençar el cicle de la vida amb la manducació del celeste do


Les festes de l'Arbre a Catalunya i Europa

Les festes de l'Arbre les trobem arreu del món, fins i tot a Austràlia, però on potser han tingut un màxim arrelament degut potser a la seva introducció paulatina a partir de diversos orígens, tant hiperboris, que es feren autòctons, com bàrbars, orientals i clàssics, per a cristianitzar-se després i passar a formar part del folklore popular, ha estat a Europa.

En els Països Catalans trobem moltes mostres d'aquest culte, tant en els ritus de l'Arbre-maig, tan extesos per la resta del país espanyol, com en altres més complexos i que se semblen més a la Festa del Pi de Centelles, per exemple a Cornellà de Terri, Les Planes de Baronia a València, el veí poble del Figaró, etc.

En general tot el prepirineu i el Pirineu és ric en aquest ritual, i això és degut probablement al seu origen cèltic.

A Planes, com descriu Fàbregas, planten un xop a la plaça i l'engalanen després de pelar-lo i deixar-lo resinós, tot fent sorolls amb l'escorça. A Cornellà és més semblant a Centelles, car es tracta d'un pi i va acompanyat per galejadors que el pelen i li deixen una única branca amb fulles a dalt, que nosaltres assimilem a la branca daurada d'Eneas. Després li pengen taronges, -les taronges d'Hespérides-, i es planta. Curiosament això és una festa dedicada a la Verge del Roser, paraula que fa referència a rosa i a rosada, com ja hem comentat, i tant l'una com l'altre representen tradicionalment el do del cel.

Veiem en l'Ase d'or d'Apulei com el protagonista ha de menjar una rosa per a tornar a ésser home, i sabem que diu la tradició que la rosa és el do d'Isis, la Mare celeste.

Els alquimistes diuen que cal agafar la rosada que baixa del cel per a coure-la i obtindre la Rosa de l'Adeptat, veritable elixir de vida eterna. Fem aquesta reflexió per incidir de nou sobre la importància de la manducació en el culte axial de l'arbre.

A la tarda, a Cornellà, s'enfilen a l'arbre resinós per agafar-ne les taronges i menjar-se-les. A vegades hi ha també neules i fins i tot un pollastre, símbol de l'estel polar en la tradició oculta, com es pot veure fins i tot en el seu nom: pol-astre.

Nosaltres no volem dir que no siguin certes les interpretacions molt en boga dels ritus de l'adornament arbori com a ritus de màgia simpàtica per a produir la fecunditat de la resta de les espècies vegetals, però pensem que malgrat poder ésser cert és parcial com a interpretació i pobre com a significat global, inclinant-nos més cap a una interpretació de tipus iniciàtic i religiós de contacte entre el cel i la terra i una prefiguració de tipus escatològic i regeneratiu, no solament del camp, sinó de tot l'Univers i de l'home.

També el costum nòrdic, molt introduït últimament a casa nostra, de l'Arbre de Nadal fa referència al mateix misteri, car s'omple de regals i al capdamunt s'hi col·loca un estel.

No caldria potser dir que en el cas de Cornellà els regals són les taronges i l'estel és la branca solitària únicament accessible a l'heroi i que el conduirà fins a les profunditats més tenebroses com un estel guia i protector, fins a tornar-lo al seu celeste origen, completament regenerat.
Tornem al tema d'aquest apartat parlant somerament d'algunes festes d'arbres a Espanya i Europa.



Les Festes de Maig. Exemples i orígens.



En les festes de Maig arreu d'Europa els protagonistes son l'Arbre Ma
ig, el ninot, l'home del bosc o majo, i la maia o maja. En alguns llocs com a Arzila, a Àfrica, fins i tot li posen al majo una gorra en punxa, semblant a una barretina.

Alguns autors, com Maunhart, segons cita Caro Baroja, afirmen que l'Arbre Maig és el Eirenone grec, però el mateix autor afirma que, en tot cas, tant les festes europees com les gregues tenen un origen comú.

Es creu que aquestes festes, com les de Maia, mare de Mercuri, a Grècia, i les d'Atys, -que després estudiarem-, han donat lloc a totes les festes europees, des d'Andalusia fins a Rússia, passant per Anglaterra, Europa central i de l'Est, etc.

Però, quin era el veritable origen d'aquestes festes? Segons Leopold Von Schroeder‚ és un dels costums característics dels aris en el ritual indogermànic, així com els casaments que tenen lloc en aquestes diades. Nosaltres estem completament d'acord amb Schroeder, però pensem que quan el costum indogermànic s'escampà per Europa des del nord, ja existien rituals similars provinents de les més antigues ètnies hiperbòries establertes en determinades zones de les muntanyes al nord de Grècia i Turquia, origen dels mites grecs més antics i veritables descendents de la cultura ària establerta vora el mediterrani, apart dels habitants del nord. Ens referim als celtes o gals originaris, que essent llur origen desconegut, el xifrarem nosaltres en els descendents de Jafet, fill menor de Noè que‚ segons la Bíblia, dóna lloc a les civilitzacions indoeuropees i nòrdiques, veritable fil del món hiperbori, així com Cam dóna lloc a les races africanes i a la civilització egípcia, i Sem a les races semítiques.


Les Festes de Sant Joan.



Per Sant Joan és igualment costum de molts llocs aixecar un arbre a la plaça, d'on es pengen regals que els nois han de pujar a collir. Això es dóna a Guipúscoa, Navarra, Lleó, Astúries, etc. i també a la Vall d'Aran, entre altres llocs, sobretot, -com es pot veure-, a la franja nord del país.

Per Sant Joan és típic recollir herbes de virtud màgica i remeiera, igual que dèiem per les festes de fi d'any amb el vesc. Tot això és evident que té un mateix i únic origen, i és curiós d'assenyalar que succeeix en els equinoccis i solsticis del recorregut solar.

Concretament en el món clàssic, en el solstici trobem les Festes Palilia, en honor a Pal·las, en què es feien fogueres i es sacrificava un bou, igual que en moltes altres festes clàssiques consagrades a l'Arbre, bou sacrificat que té un sentit igual al de la mort del vell home que hem explicat en relació al sacrifici de la inversió de l'Arbre, però que amb el temps es va anar perdent a mida que s'eliminaven els ritual cruents de sacrificis animals.

En el solstici d'hivern ja hem dit que existeix també el culte a l'arbre en l'abet de Nadal, costum igualment vingut del Nord, en què probablement, dintre del seu cicle mitològic, es recordava el sacrifici primordial d'Odin en l'Arbre del Món, del qual es penja de cap per avall per donar la seva vida als homes.

Veiem doncs que arreu de la civilització indoeuropea, des dels Vedes antics i el seu sacrifici del foc sagrat Agni, fins a casa nostra i en totes les èpoques de la història i de l'any es celebren ritus similars de culte a l'arbre amb un simbolisme gairebé idèntic. Ritus que a continuació intentarem analitzar, començant per l'estudi del simbolisme de l'Arbre dintre de la cultura tradicional universal.

El simbolisme de l'Arbre.



S'ha dit que tot símbol és un vehicle i una porta, però cal dir també que cada símbol per ser-ho en propietat ha de tenir dos sentits contraris i complementaris que entre els dos descriguin la veritat que els trascendeix més enllà de l'un i l'altre. Així, en el cas de l'Arbre trobem ja en el Gènesi aquest doble sentit de Vida i Ciència en els dos arbres del Paradís. L'un beneït, l'altre maleït. Aquest sentit el podem traslladar als mites clàssics amb les pomes o les taronges, la rama daurada o el velló d'or, sempre guardats per un dragó i que són els únics que ens conduiran a la victòria final de la vida, ja sigui per la seva manducació, ja per la seva guia o el seu poder atractiu de la rosada.

Així veiem, tornant al Gènesi, que segons la interpretació dels comentaristes hebreus, l'Arbre de la Ciència tenia les arrels a la terra i el de la Vida, invertit, tenia les arrels al cel, representant ambdós uns fluxos d'influències contraris, uns de baix a dalt i els altres de dalt a baix.

Aquest punt és molt interessant quant al simbolisme de la Festa del pi i del que significa, car un dels moments àlgids de la Festa consisteix en la inversió de l'Arbre per engalanar-lo i penjar-lo del Cel com a Arbre de la Vida.

Hauríem de pensar, com Ananda Coomaraswamy, que les arrels són el principi i les branques el desplegament de la manifestació, però estem més d'acord amb René Guénon en que l'Arbre invertit no representa sinó la imatge i el reflex de l'Arbre dret, en el sentit de que l'un està per damunt del punt d'inflexió de la superfície de les aigües, i l'altre és la seva imatge en aquest món, però són un.

No ens volem extendre en aquestes consideracions, però sí que volem fer palès que l'Arbre invertit apareix també en la Divina Comèdia de Dante, i per ell es representa la gràcia celeste i la seva difusió en aquest món, interpretació amb la qual sí que estem absolutament d'acord, per identificar-se amb la nostra.

La imatge de l'Arbre invertit és, sens dubte, tan antiga com l'home, i encara és més, representa l'home com a imatge de Déu. Ja l'hinduisme, ja l'Islam, ja la Kabbala medieval o la mitologia islandesa, l'estudien i el descriuen.

El seu sentit està en l'elecció de l'aire i el sol com a elements exclusius del seu creixement, i és aquest un creixement més celeste que terrestre. Les seves fonts còsmiques el remeten a un origen supracòsmic, i la seva peculiar postura revela el lloc de l'Absolut.

Ja ho diu el Llibre hebreu de l'Esplendor, el Zohar: l'arbre de Vida va de dalt a baix i està enterament il·luminat pel Sol. Aquesta afirmació epifànica ens dóna força per a afirmar que representa la manifestació de Déu a la terra a través dels seus fruits.

L'Arbre, en si mateix, és una manifestació de l'escala i pont que s'han de pujar o passar per tal d'accedir a estats trascendents de manifestació. Ell, amb les seves branques plenes d'ocells ens recorda l'Escala de Jacob plena d'àngels que pugen i baixen entre el cel i la terra. És aquell lloc temible del que el mateix Jacob digué: Jo no ho sabia, això és la casa de Déu i la porta del Cel.

El seu tronc ens recorda l'Eix del món per on les influències pugen i baixen entre els universos, i les seves branques els diferents nivells de manifestació que hi ha en ells. Els ocells, els àngels i els éssers del Pleroma, i les seves fulles i flors les manifestacions diverses aquí a baix de la celestial bellesa. Els seus fruits, però, ens recorden el do de l'amor diví fet assolible per a l'home que ha esdevingut suficientment pur per a accedir a ell i fer-lo propi. Aquest és qui ens ha d'entregar a tots, en una espiritual expansió, el do del cel per a la salvació dels homes.

Això és, i no altra cosa, el què representa l'Arbre, l'home que hi puja, el fruit que es penja; i això és el que nosaltres volem demostrar juntament amb un estudi sobre els orígens i la transmissió del mite, en aquest llibret.

Quant a l'Arbre-Creu, d'ordre sacrificial al mateix temps que central, volem dir que moltes vegades s'ha representat la creu com un arbre i viceversa, i que aquest simbolisme de la mort del vell home per a accedir a una vida millor per lo pura, tan ben expressat en la mort de Jesús en la creu, que segons la llegenda estava feta de la fusta de l'Arbre de la Ciència per morir el vell home primordial, està perfectament expressat també en els rituals arboris d'origen pagà, ja sigui per la incineració de l'arbre, ja per la seva mondació, ja per la inversió a la qual se'l sotmet, símbol final i universal de la inversió interna que l'home sofreix en la seva regeneració espiritual, a través de la qual neix l'home amagat al cor, -Arbre de Vida-, i que s'alimenta del cel, i mor l'home exterior, -Arbre de Ciència del Bé i el Mal-, en una rememoració tant de l'essència del Vell Testament com del Nou.

No volem extendre'ns massa en el simbolisme polivalent de l'arbre per ésser un tema que ha estat tocat extensament per diferents autors, entre ells alguns de tan reputats com Guénon o el mitòleg Mircea Eliade, en diversos llibres, la consulta dels quals pot aclarir aquest tema.

Entrem ara a la mitologia i el simbolisme del pi en particular.

La nimfa Pítia, estimada de Pan i de Boreas, però preferint al primer, fou metamorfosejada en pi per Gea, la terra i la Mare Universal, quan Boreas, gelós, la llençà contra una roca. Pan es coronà de branques de pi i plorà la seva estimada. Les llàgrimes de la nimfa són les gotes de reïna. Un altre que fou transformat en pi, i aquí ja entrem en el tema d'un altre capítol d'aquest llibre, fou Atis, el sacerdot de Cibeles que trencàel seu vot de castedat unint-se a la nimfa Sangaris. Cada any, a Àsia Menor, d'on ve el mite, es celebrava la mort i la resurrecció d'Atis amb la processó d'un pi sagrat i una vetllada fúnebre seguida d'una d'alegria per la nova vida que es rep.

Cibeles anà a plorar sota un pi, i el pi li és consagrat, dient-se de la pinya que és el fruit de Cibeles, essent símbol d'immortalitat i de fecunditat.

Així doncs, comencem a veure clar el simbolisme del Pi de Centelles, que és al mateix temps la fita, el mitjà i el fruit d'un acte redentor i regeneratiu. Regenerat
iu per l'home que l'executa en un èxtasi iniciàtic o revelat i redentor per al poble que rep els fruits espirituals conquerits i transmesos, o enviats, pel consumador del mite.

Aquí trobem les tres persones de la Trinitat: El Fill, que realitza i ascendeix a un estat supraindividual; el Pare, Fill consagrat i Gloriós que envia la seva benedicció a través de l'Eix dels Móns; l'Esperit, la mateixa benedicció que descendeix i és rebuda pels homes en forma d'aliment de vida.

Heus aquí el misteri, i heus aquí la transmissió.























Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: