EL PI DE CENTELLES , Mite, ritu i experiència Iª part (La Festa)

PRIMERA PART. LA FESTA

La festa tradicional com a lloc privilegiat i sagrat en la trama espai-temps.

El fet festiu en la seva significació més pura ve donat per la commemoració d'un fet històric o mític que es rememora en determinat dia i en determinat lloc, en el qual intervenen una sèrie de factors típics que comporten la festa en si.

Poques variacions hi ha en l'esquema principal de la festa, que es podria dividir en quatre aspectes bàsics, a saber: el fet mític o històric-religiós en si, que es commemora; el fet folklòric que dóna cos a la festa i que és, en el cas en què es presenti com a particular, una representació del mite i un memoràndum del misteri que representa; en tercer lloc, el culte a un personatge o a un sant determinat en el cristianisme, ja sigui el patró del lloc o el protagonista de la festa; i en quart lloc l'àpat comunitari o familiar amb què es sol donar fi a la diada, comportant en alguns casos un determinat menjar específic de la festa que es celebra.

Tota aquesta estructura festiva està basada en altres elements més simples que la conformen, que són els símbols, les imatges i els records de determinat fet que amaga un ensenyament tradicional darrera seu, en el sentit més extens de la paraula tradició, és a dir, aquell que significa transmissió, entrega, ensenyament, recepció.

Aquests elements festius els analitzarem somerament primer, i més profundament després, en ocupar-nos del tema principal d'aquest estudi, que és la festa del pi de Centelles, però abans voldriem fer un petit incís de caire etimològic al voltant de la paraula Festa.

Festa prové del llatí, festa, festum, que significa alegria, i de la seva mateixa arrel són els mots llatins faustum: engalanat o arreglat per a una festa, i fastum: propici, protegit de Déu. D'aquest últim sentit es deriva la denominació de die fastum per aquells dies propicis per a administrar justícia en l'Imperi Romà.

Així mateix, la paraula firae, d'on ve fira, s'utilitzava per a designar una festa, i aquesta paraula derivava d'un mot arcaic: fise, el qual, al seu torn, naixia del mot grec fes, que significa alegrar-se, com festa, però també significa regal, do, i en tercer lloc, tradició i profecia.

Així, el costum de regalar és un costum encara avui festiu, com el d'engalanar, paraules aquestes que es refereixen i deriven del mot gala, d'on ve la paraula galejar, a la que ens referirem més endavant.

La festa, doncs, és bàsicament alegria i transmissió tradicional d'un coneixement i d'un do, en un lloc i en un moment propicis, donada l'etimologia.

És en aquest sentit que podem considerar la festa com un lloc en la trama espai-temps per a transmetre un coneixement antic que ha anat perpetuant-se en el temps pel mite, el ritu i el culte, és a dir, per la festa mateixa.

La festa agafa així un caràcter de lloc i moment sagrat, és a dir, el lloc i el moment d'unió entre el numen que invoca o el sant a què es ret culte, i els homes; o entre el cel i la terra; i aquest caràcter unitiu i restaurador converteix el lloc festiu momentàniament en centre del món i punt de vinculació entre nivells còsmics. A partir d'aquesta premissa podem assegurar que el coneixement transmès en la festa és aplicable, quant al seu sentit, als diferents nivells ontològics que aquest centre pugui representar, i no només a un de sol. Així, la festa tindrà un sentit primordial d'ordre cosmogònic o cosmològic, però també en tindrà un d'ordre iniciàtic i gnòstic, un d'ordre terrestre, ritual o màgic, de tipus naturalista, i un d'ordre profètic i escatològic de rememoració del final i el començament d'un gran cicle còsmic.



Els elements de la festa tradicional.



Evidentment no és casual que una determinada festa es celebri en un dia concret del calendari. El dia festiu és la coordenada temporal bàsica perquè el fet transmés tingui una harmonia celeste i còsmica. No és en va que la majoria de les festes, incluides les cristianes, es celebrin als voltants de equinoccis i solsticis. A primavera, Setmana Santa i Pasqua, al solstici d'estiu Sant Joan, a l'hivern, Nadal i Cap d'Any, etc.

Això, per regla general, s'ha dit que respon a un antic culte solar i a rituals de fertilitat de tipus estacional, i és cert, però aquesta és una única interpretació del sentit global de la festa, i nosaltres opinem que hi ha motius de tipus pràctic per a celebrar aquests memoràndums festius en determinat moment de l'any, i no tant sols de tipus simbòlic o a causa de les dates de sembra i collita sinó també per la pròpia regeneració de l'home, cosa que representa una motivació de tipus religiós en el sentit més gnòstic i pràctic de la paraula.

En segon lloc, l'espai físic on es realitza la festa sol ésser un lloc central, com la plaça del poble, i el tema que es tracta en la festa, en un origen solia tenir caràcter fundacional, cosa que ens remet també a un simbolisme central de la festa en relació al temps i al lloc on es realitza.

En el cas que ens ocupa de la Festa del pi, no se sap de cert des de quan es celebra, però la referència més antiga que es coneix data del 1620, quan el dia 22 de març es reberen les relíquies de Santa Coloma de Roma, encara que el culte a la Santa era anterior, de mà de Fra Joaquim Soler de l'Ordre dels Predicadors, data en què hi hagueren trets d'arcabús i s'oficiaren completes sota l'organització de la Confraria del Roser, també dita de la Gala, cosa que no és d'estranyar si tenim en compte que abans el Roser es celebrava el 25 de Març.

Actualment la Festa del Pi es celebra el 30 de desembre, vigília de Santa Coloma, però és necessari assenyalar que el dia 22 de març era també precisament el dia en què a Frígia es sap que començaven les festes dedicades a la deesa Cibeles, fins el 25 de Març. No volem parlar encara d'una possible cristianització de la deesa mare frígia en el culte a Santa Coloma, cosa que farem més entrat el tema, però sí que volem fer notar la coincidència de dates i deixar a l'aire la possibilitat de que es portessin les relíquies precisament el dia en què la festa es celebrava, en un afany de recuperació cristiana de la festa per part de l'església del segle XVII. Malgrat això, el sentit simbòlic temporal de la festa no varia una engruna, doncs si en l'origen era en l'equinocci de primavera, final i principi de l'any astrològic, quan la terra comença a verdejar i florir de nou, després es trasllada al final i principi de l'any cristià, entre Nadal i Epifania, conservant així el sentit central de principi i fi d'un cecle complet, símbolitzat també en el ritu per la inversió del vell arbre i el seu engalanament, com a senyal de renovació.

Així doncs trobem el simbolisme espai temporal molt ben indicat en el fet d'un espai central, la plaça i l'altar, resumit i recolzat pel protagonisme de l'arbre com a símbol del centre del món; i un temps sagrat, també central, d'origen i fi renovadors de l'any -ja sigui natural o solar- i renovadors d'una vella tradició -l'arbre dret- en una nova -l'arbre invertit i engalanat-. 0 dit d'una altra manera, l'oferiment de la terra al cel per a rebre el seu do alimentari que permetrà passar un nou cicle temporal, imatge de la renovació de l'Univers en el temps del fi i del principi eterns.

Els símbols, el mite, el ritu i el culte formen l'entrellat d'elements bàsics de la festa tradicional, així com l'àpat que forma part del ritu. Tots aquest elements els exposarem ara en esquema i posteriorment els desenvoluparem al llarg del estudi, ja aplicant-los puntualment al sentit de la Festa del pi de Centelles, tal i com havíem dit.







Els Símbols:



En tota festa tradicional juguen un paper molt important el conjunt de símbols que formen l'entrellaçat dels actes folklòrics, religiosos o gastronòmics del dia. El símbol és una clau de l'inconscient i un vehicle de transport a la consciència profunda, o dit d'una altra manera, el símbol és la porta d'una altra realitat diferent de la quotidiana, i de tipus trascendent.

El conjunt de símbols que formen la festa amaguen en el seu si el significat profund d'aquesta, i són el seu recordatori i la principal eina de la transmissió tradicional del coneixement, doncs és aquest un coneixement que no va dirigit a la consciència vigílica sinó a estrats més profunds de l'ésser humà.

En general, tota la símbologia festiva va dirigida, tant en el seu aspecte mític com religiós o folklòric, a explicar un fet concret de caire fonamental, que amaga en sí els misteris de la natura i de la gnosi divina i humana, és a dir que és validable en els tres móns en què tradicionalment s'ha dividit el cosmos, des d'una perspectiva hermètica i tradicional: l'inferior, l'intermedi i el superior, és a dir, el món infernal, el món natural i el món celeste; i és validable també en l'home com a concreció vivent d'aquests tres nivells de manifestació.

En el cas de la Festa del Pi, el símbol rei és l'arbre, concretament el pi, i veurem en estudiar el seu simbolisme que tant representa el cel, com la terra, com l'home, i que bàsicament té un sentit central d'eix d'unió entre els tres móns a través del qual circulen les influències benèfiques del cel sobre la terra, veritable regal del ser suprem als homes d'aquí a baix; influències aquestes, símbolitzades per l'engalanament de l'arbre amb pomes, neules i garlandes d'estels, que finalment serveixen d'aliment al poble, juntament amb la coca de gala, veritable símbol, com veurem més endavant, del mateix misteri universal que l'església cristiana ha transmès tan encertadament amb el sagrament de l'Eucaristia.







El Mite:




El segon element festiu, i el més important en la festa, és el mite i el contingut que aquest fa perdurar.

Aquest pot presentar-se en forma de llegenda, com en el cas de Sant Jordi, en forma de representació dramatitzada, com la carnestolada, en forma d'acte popular, com els castellers, els gegants, etc, o en forma de ritu concret, com en el cas del pi de Centelles.

En gairebé totes les ocasions, el mite original que vol significar la representació folklòrica ha estat oblidat en la nit dels temps i només perdura el fet que cada any es repeteix sense que ningú, a nivell conscient, sàpiga realment què significa. Però la virtud conservadora de la tradició popular salvaguarda sempre el veritable ensenyament que s'amaga rera la manifestació festiva, fins que de nou es redescobreix, més per l'experiència mítica renovada en un determinat individu que aleshores la revela, que no pas per la recerca intel·lectual. El mite no és quelcom històric o llegendari clavat en el passat. És una experiència d'ordre ontològic i gnòstic renovable i reactualitzable en tota època, a través d'accedir al seu significat profund per la vehiculització real que el símbol ofereix a qui l'observa.

En aquest cas del Pi de Centelles, hom ha oblidat el mite original que representa, però nosaltres demostrarem, si Déu ho vol així, que és un mite universal d'origen primigeni que es perd en l'albada de la tradició hiperbòria, des d'on s'escampà pel planeta en diferents direccions i fou recollit per la majoria de pobles i races, com ho demostra l'existència de festes arbòries arreu del món.

Tanmateix, centrarem el nostre estudi en un culte concret de l'Asia Menor, basat en el mite d'Atis i Cibeles, per ésser el més similar en tots els aspectes a la festa de Centelles, sense oblidar però que els frigis probablement l'heretaren de la tradició ària del Nord-Est, i dels antiquíssims rituals descrits en els Llibres dels Vedes.







El Ritu:



A part de la significació simbòlica de la realitat expressada pel mite que es recorda, es transmet un ritual determinat que explica la manera d'accedir a aquesta realitat a través de l'experiència. La majoria del ritus antics, de tipus pagà o precristià s'han perdut des de la cristianització d'occident a començaments de l'era, i han sigut ventatjosament substituïts per un únic ritu que els explica a tots sincrèticament, que és la santa Missa i la consequent Eucaristia. Això és un avantatge, parlant sota el punt de vista de l'estudiós, però també és un inconvenient; és un avantatge perquè la litúrgia cristiana és gairebé perfecte desde el punt de vista simbòlic, i és molt alliçonadora sobre els misteris del món i de l'home, que Crist va realitzar per a tots amb la seva mort i resurrecció; però és un inconvenient perquè en desaparèixer els ritus gentils o bàrbars, ens perdem l'ocasió de poder fer un estudi comparatiu de les diferents tradicions que ens permeti sintetitzar en un sol ensenyament la diversitat aparent dels ritus i mites de la humanitat, cosa que ens ajudaria a comprendre l'existència d'un únic Déu, més enllà d'interpretacions particulars o partidistes.

Creiem que tots els mites i ritus apunten a un mateix lloc, encara que siguin susceptibles de múltiples nivells d'interpretació, tots reals. I la diversitat simbòlica de la cultura tradicional obeeix únicament a diferents discursos visuals per captar de la forma més eficient a l'observador i transmetre-li millor l'ensenyament únic de totes les tradicions de la manera més útil possible.

Quan es copsa el sentit comú -i mai millor dit- de tota festa, és precisament quan es perd el sentit comú de la ment, i un es deixa submergir en la veritable alegria i en la sana llibertat.

En la Festa del Pi el ritu és perfectament conegut per a tothom, i és al seu voltant on es desenvolupa la festa.

Es tracta, en grans trets, de tallar un pi, adornar-lo de gales, i penjar-lo de cap per avall en el temple, fins el dia de Reis; tot això acompanyat del típic galeig dels trabucaires i dels crits de la multitud.

Ja analitzarem el sentit últim que pugui tenir aquest ritual, però volem avançar que estem en absolut desacord amb algunes interpretacions morboses que asseguren que es tracta d'una lluita i d'una humiliació final del pi com a representant del déu pagà, davant de la Santa cristiana, com diu, per exemple, X. Fàbregues, que arriba fins i tot a assegurar -amb discutible sentit del humor- que li semblava veure a Santa Coloma renegar per lo baix quan li penjaven el pi davant d'ella.

Les tradicions veritables mai humilien a les tradicions veritables, ans bé les complementen, amplien i arrangen per a un millor enteniment del misteri proposat. Això és precisament el que fa el personatge sant de la Verge Coloma, que amb la seva llegenda i els símbols que li son propis, dóna llum nova, des d'un punt de vista cristià, al ritual ancestral de l'Arbre penjat.





El Culte:



En la festa es ret culte a determinat personatge sant, en el cristianisme, o a determinada divinitat, en el culte pagà anterior.

Darrera aquests personatges i aquests númens sol amagar-se la representació simbòlica d'una determinada emanació divina, o d'un aspecte de la manifestació de Déu als homes. Això és vàlid tant per a les festes litúrgiques dedicades a Crist com per a les festes dels Sants o de la Verge -en el cristianisme-, i també en les festes arcaiques d'origen pagà nascudes del mites primordials de la humanitat.

En l'acte de culte, el poble s'encomana a Déu a través d'una determinada faceta de la divinitat, oferint-li un sacrifici ritual com a expiació i demanda de beneficis i benediccions. Això, ja ho hem dit, en el cristianisme s'ha sintetitzat en el sacrifici de la consagració, memorial de la mort i la resurrecció de Crist, i en el sacrifici eucarístic de caire teofàgic.

Però caldria buscar els orígens del culte sacrificial en els ritus lítics de les cultures arcaiques, on els sacrificis d'unció i erecció de les pedres eren un símbol simple i al mateix temps complet, com veiem, per exemple, en el relat del despertar de Jacob i la fundació de Betel (en hebreu: Casa de Déu ), en el Gènesi. D'aquest tema en parlarem més avançat l'estudi i d'una forma resumida, però creiem que és interessant a l'hora d'examinar rituals on hi entren elements d'adreçament d'un eix (sigui pedra o arbre) com a exaltació del centre, i la seva unció sacrificial com a símbol d'unió del cel amb la terra.

En el nostre cas veurem que el pi originàriament era untat amb la mateixa reïna que li brollava del tronc en treure-li l'escorça, i per altra banda és posat en posició invertida, -símbol del redreçament de la natura caiguda-, i aixecat enlaire en el lloc més central de la població, és a dir, damunt de l'altar, veritable centre i eix de tot culte i tot ritual en totes les civilitzacions, i símbol de la pedra fundacional del poble, en aquest cas, Centelles.

El veritable culte de la festa, però, si més no des de 1620, es dirigeix a la Santa Patrona -el mot ve de pedra- de Centelles, la Verge màrtir Coloma.

S'ha dit que la Festa del Pi respon al fet de que la Santa fou cremada amb la fusta d'aquest arbre, però això creiem que és una explicació simple i sense fonament, nascuda més de la bona voluntad de voler explicar la festa d'alguna forma, que no pas d'una visió tradicional i simbòlica d'aquesta, ni molt menys d'una realitat.

En primer lloc, la Llegenda Aurea de Voràgine, explica que Aurelià la volgué cremar en un bosc -no diu res del tipus de fusta- però que en sortí il·lesa i finalment la degollaren. Croisset, en el Breviari de París, com cita Fortià Solà en El pi de Centelles l'any l918 apunta que el Senyor apagà el foc, i finalment en els goigs de Santa Coloma es diu que el foc l'apagà un núvol, que podria molt bé ser el mateix núvol que el citat Fortià Solà assegura que apareix en un segell de 1746, i d'on brollen uns gotims com granets sobre la Santa, que és asseguda entre dos arbres semblants a pins.

És a dir que si la relació amb Santa Coloma al segle XVIII ja existia, probablement neix al segle XVII, en arribar les relíquies de la Santa, moment en què es vincula el padronatge de Santa Coloma amb el ritual del pi, que probablement ja existia a Centelles des de la seva llegendària fundació. Ja hem dit que els organitzadors eren de la confraria del Roser, que aleshores corresponia als flequers, i la festa probablement es celebrava pel Roser de març -del 22 al 25-, que coincidia amb la festa de l'Anunciació a Maria i amb l'equinocci de primavera.

Paral·lelament a l'esmentada explicació de la fusta del martiri, tampoc acceptem la teoria de que la utilització del pi es degui a que era aquesta la fusta que utilitzaven els forners, que estaven sota l'advocació de la Santa, fet que, si bé no deixa de ser cert, no és més que un fet casual que no explica en absolut el sentit del ritual de l'arbre. Sí que hi té a veure, però, el fet de que fos precisament la confraria del Roser la que organitzava els actes, doncs coneixem tradicions folklòriques al nostre país relacionades amb la Verge del Roser que tenen molts punts comuns amb la festa que tractem aquí, i no només per coincidència de símbols sinó també, i sobretot, pel sentit que amaguen darrera la forma festiva que presenten, coincidint segons la nostra opinió amb el veritable sentit de la festa del pi i del culte a Santa Coloma. No hem d'oblidar que la Rosa i el Roser son símbols de la Rosada, com molt bé saben els andalusos amb la Verge del Rocío, i de la rosada, com de la rosa, hom ha dit que és el do del cel, nom que convé molt al Sant
Esperit que tots els cristians han de rebre per a ser-ho, i que s'ha representat gairebé sempre per un colom que devalla del cel.

Fet aquest petit apunt sincrètic que ja desenvoluparem posteriorment, només queda dir per presentar l'apartat de l'àpat simbòlic de la festa que, com apunta Violant i Simorra en el seu llibre La Rosa en la tradició popular, ja des d'Apulei en L'ase d'or es parla de la Rosa i de la Rosada com aliment salvador i alliberador de la caiguda de l'home en moltes tradicions i llegendes.








L'Àpat:



Aquest factor de la festa ha arribat a prendre un paper tan important en les celebracions que sembla ser que no hi hauria veritable festeig si no es comptés amb un àpat diferent i més abundós que els altres dies. Però el més important sota el punt de vista del simbolisme amagat darrera l'àpat festiu és, creiem, el fet de menjar determinats aliments específics de la festa que es celebra, doncs darrera la seva forma, el seu nom o la seva procedència, s'amaga el veritable sentit de l'àpat festiu, que és el punt final i al mateix temps central de la pròpia festa.

Així, veiem que en Pasqua es menja el xai i la mona, per Nadal el gall dindi i els turrons, per reis el tortell amb la fava, etc...

Aquest aspecte revela un sentit de caire combregatiu amb el numen o amb el personatge sant a qui es ret culte, o amb les influències celestes que devallen a la terra per la seva intersecció. És aquí la veritable benedicció que rep el poble com a resposta celeste a la realització del ritual i a la rememoració del mite, sempre entenent-ho en un nivell de representació simbòlica del fet real, i no com una realitat en ell mateix.

No deixem de recordar però que revela un sentit real i experimentable per part de l'ésser pietós que pot copsar la realitat trascendent del mite i el ritu, en el lloc central de la seva representació.

En el cas que ens ocupa del Pi de Centelles, l'àpat sagrat, o si es vol l'àpat tradicional, es realitza el dia de Reis en despenjar el pi i repartir-se les pomes i les neules com a postre característic d'aquest dia a Centelles.

Aquesta és la imatge dels veritables fruits de salvació d'un altre arbre, al qual el pi representa. Ens referim a l'Arbre de Vida que hi ha plantat al mig del Paradís, els fruits del qual seran donats al vencedor que hagi retrobat l'amor, com diu Sant Joan en l'Apocalipsi als habitants d'Efes.

Volem fer notar la curiosa coincidència de que la fava del tortell de reis, també típic d'aquesta diada, que du tradicionalment un estel gravat al damunt, és segons cita Fulcanelli a Les morades filosofals un símbol equiparable a la Taba o astràgal, és a dir, l'os que uneix el peu a la cama, que en grec significa L'Astre de la Llet (Gala), i és un jeroglífic del pol de l'Univers des d'on devallen les influències benèfiques del Cel sobre la terra. No és en va que de la peça que uneix el capitell d'una columna (normalment arbori) amb la columna mateixa s'en diu astràgal, i representa el cor i el fonament de l'arbre universal per la seva forma i situació, lloc on es recullen els bens del cel i s'envien a la terra a través de l'eix del món, representat pel tronc.

Sobre el significat polivalent de la paraula Gala ja hi incidirem més endavant, però volem avançar que és un símbol doble que representa el foc i l'aigua, o si es vol, la llum i la calor del sol, i àdhuc l'essència i la pura substància que donen lloc tradicionalment al cos de glòria, principal significat de la paraula gala en llatí: Glòria.

Així doncs, la Coca de Gala que avui es menja a Centelles serà un aliment que representarà vida i llum per aquells que en participin, i trobarà el seu fonament, entre altres llegendes, en el relat de l'àpat del pastís que realitzaren els Reis en adorar a Jesús, segons l'Evangeli de la Infància, que Maria havia confeccionat amb el polsim de les ales de l'àngel que hi havia damunt la cova del naixement, àngel que en moltes ocasions s'ha identificat amb el propi estel que els conduí fins a Jesús nounat.

La manducació, doncs, d'un aliment celeste és típica de la festa tradicional i representa la seva veritable consumació final.