EL PES DE L’AMOR

Que no t’estima prou, em dius.
Que sinó faria això o allò no faria.
La veritat... No sé que hi puc dir,
a la ment, però, un record es cristal•litza:

Infants rodejats de capses de cartró,
apilades per a representar un taulell.
Tot d’andròmines escampades arreu,
un fa de venedor i l’altre és el client.

I com quan de petit jugava a tendetes,
darrera l’imaginari mostrador em disposo,
atent i sol•lícit, a atendre la clientela.

Quan d’amor posem avui, bonica?
Molt bé, doncs. Li faig deu unces.
En tinc de dolç, de salat i també d’amarg.
Miri, miri! Li va bé d’aquesta part?

Li tallo finet o una mica més gruixut?
Tingui. Aquí li deixo tot ben embolicat.
Passi-ho bé senyora Pepeta. Ja ho sap...
Torni quan vulgui pel que vulgui disposar.

Ni som nens ja, ni l’amor es ven a pes.
S’ofereix el que bonament es té,
allò que es considera el millor plat.

Clar que potser no t’arribi a satisfer.
És possible que no sigui del teu gust.
Si així ho vius és moment de decidir.

Si el pes de l’amor ofert sents escàs
i no arriba a equilibrar les balances,
a una altra tendeta hauràs d’anar.