El País de la Foscor (II): SENTIMENTS

Un relat de: NinniN

(2) SENTIMENTS

Ningú pensava en tots aquests misteris, perquè per a tots eren una cosa quotidiana, tot i que en el fons, dins nostre, sabíem que no era normal.

Els sentiments, eren una altra cosa.
A manca de l'instint de supervivència (que jo no recordava molt bé si mai l'havia sentit, potser només al principi d'estar allà, però en tenia clar el concepte) perquè no teníem mitjans, la gent, estimava d'una manera trista i apàtica. Ningú s'enamorava de nou. Només els que tenien la sort que aparegués allí el que sabien que era el seu marit o esposa, vivien, o millor dit, sobrevivien, amb amor.
La resta, gairebé ni parlàvem entre nosaltres. Tots ens coneixíem, i restàvem al costat els uns dels altres quan els dimonis s'enduien a algú, o quan queia alguna casa i s'havia de reconstruir, però no sabíem res de les nostres vides. Perquè no hi havia mai res per a explicar. Només els que recordaven, parlaven entre ells, però amb nosaltres, només de tant en tant. Fins que va arribar aquella noia i va parlar amb mi.

Un matí, potser un migdia, vam sentir crits d'alegria a la casa del costat. Els únics crits d'alegria que es sentien era quan arribava algú nou. No hi passava res més al poble. Els crits, com els dels raptes, demostraven una emotivitat supèrflua, que durava a qui la patien un parell d'hores per sumir-los de nou en l'apatia normal. Aparicions i els raptes dels diables.
Així que, cada cop que passava una d'aquestes dues coses, tots anàvem a veure al nou vingut. Ens reuníem a casa seva. Però romaníem allà, li donàvem un cop d'ull sense gaire curiositat, i no ens hi tornàvem a aturar.

En la noia que acabava d'arribar vaig veure una figura prima, amb una cara rodona envoltada d'uns rínxols negres. I sense voler, o sense adonar-me'n, em vaig fixar en els ulls. Un detall que no acostumàvem a fer cas. Uns ulls com dues espurnes de carbó enceses, que em miraven amb curiositat.
- Mira, ha arribat una noia de la teva edat - em va dir la qui sabia que era la meva mare, sense parlar.
Tot el que em va dir aquell dia, desprès va girar cua i va anar a casa. A fer i desfer coses.
Vaig tornar a mirar a aquella noia, i em va sorprendre (un dels primers sentiments diferents a l'indifèrència que tenia allà) que no donava la sensació de tots els nou vinguts de perplexitat. És més. Somreia. Quan temps feia, que no somreia ningú al poble?

La meva principal feina a casa, era treure el sutge i la cendra de la porxada de fora de casa. Amb una escombra feta amb les branques seques d'algun arbre mort. Quan havia arribat a un extrem, havia de tornar a començar per l'altre, perquè s'havia tornat a omplir de porqueria. Estava més o menys al mig de la porxada, quan vaig sentir una mà que em tocava l'espatlla. Un contacte humà, que recordava vagament. Una mà glaçada que em va donar un ensurt. Vaig girar-me, i em vaig trobar a la noia nova, que em mirava amb els seus ulls de carbó, mentre em somreia.
- Hola, sóc la Maita. - la seva veu era melòdica, i sonava alegre. Tant diferent de les veus neutres i tristes les que estava acostumada - com et dius?
- Etna - vaig dir, traient el nom d'algun racó de la meva ment. Feia tant que no sentia el meu nom, ni la meva veu…
- Vols que donem un vol? - vaig somriure espasmòdicament, retrobant el meu sentit de l'humor oblidat. Era còmic, anar a donar un vol per aquelles terres ermes i fosques.
Vam anar a donar un vol, al principi gairebé en silenci. La vaig portar fins el riu de fang, l'única cosa diferent de la zona, i ens vam asseure en un sortint de camí, tirant pedres, que desapareixien lentament entre el fang.
- D'on ets, Etna? - em va preguntar la Maita.
La vaig mirar amb sorpresa, perquè jo era d'allà, com ella ara. I vaig comprendre que no pertanyíem al mateix grup. Ella no era amnèsica.
- És estrany, aquest lloc, oi? - em va dir - amb aquests homes… aquests homes que m'han dit que no m'haig de relacionar amb els que no parlen ni recorden. Amb aquest riu de fang… - va esclatar a riure, Un riure fresc, dels que s'encomanen.
Vaig assentir, en silenci, mentre imaginava com el comitè de benvinguda dels "ments clares", havien intentat dissuadir a la Maita de relacionar-se amb qualsevol de nosaltres.
- Però ja veig que tu ets una amnèsica. Potser no haig de parlar amb vosaltres, perquè vosaltres no voleu parlar amb nosaltres… - va dir obrint els ulls exageradament.
- No, Maita, no és això… és que nosaltres… jo no parlo gaire. Feia molt de temps que no parlava.
Vam desfer el camí que havíem fet, i la vaig despedir a la porta de casa seva.

Les properes setmanes, van ser plenes de voltes fins al riu, i de xerrades. Li vaig estar explicant, com funcionava el poble. I tot i que en alguns aspectes desesperava, seguia amb el seu habitual bon humor.
- Saps, Etna? - em va dir- Estic feliç de ser aquí, perquè sóc amb els meus pares. Però estan tant tristos, tant silenciosos, tant apàtics…. - va fer una pausa- i aquesta gana que tinc. Aquest forat a l'estómac permanent… no hi ha res per a menjar en aquest poble?
Del seu passat, no me'n va parlar més que en termes genèrics. Em va dir que ella estudiava dret, abans d'arribar allà. Segurament, jo també havia estudiat alguna cosa. Però no recordava què. Que vivia en una ciutat el nom de la que no me'n recordo, on hi havia botigues, cafeteries, colors, molts colors, i molta alegria. Sabia el que era, tot el que m'explicava, però no ho recordava. També em va parlar del verd dels camps, del blau del mar. Tot coses, que dins meu reconeixia, però en les que no havia pensat fins llavors, i no podia recordar haver vist, més que en vagues somnis, però somnis, que només tenia de dia, perquè m'acabava d'adonar que en aquell poble, ja ningú somiava.
L'única cosa estimulant que hi havia hagut al poble, eren les xerrades que teníem, i el cert, era que cada dia que passava, tenia la ment més desperta, i fins i tot, havia començat a tenir, dins meu, com si fossin flaixos de pocs segons, el que jo creia que havien de ser records de l'abans d'estar al poble. Una cara coneguda, un petó, una cançó… Havia deixat de surar en un núvol, i començava a fer-me preguntes, i a adonar-me, que el terra séc, erm i brut que trepitjava, no era el que sempre havia trepitjat.
La Maita s'adonava que començava a despertar, i m'estimulava, més i més.
- Has menjat mai un plat de macarrons? - em deia, rient estridentment, al veure que jo arronsava les espatlles, en senyal que no me'n recordava - És una explosió de sabors! L'àcid suau del tomàquet, la crema del formatge, i finalment… mmm, mastegar la pasta, com un xiclet… t'he parlat dels xiclets? N'hi ha de tots sabors: de menta, maduixa, préssec… vols que et canti una cançó dels Rollings? - deia de sobte posant-se de peu, i agafant un tros de tronc com si fos una guitarra - "Senyores i senyors… amb tots vostès, en primícia al país de la foscor… Els Rolling Stones! - desprès es posava a cantar, a crit obert, per acabar assegudes a terra de tant i tant riure.

Però llavors, va arribar la primera nit de diables de la Maita. I tot va canviar.
Vam sentir des de casa un crit i desprès tot de plors. Era a l'altra punta de poble, i vam anar-hi, sense córrer, quan la remor dels diables es va apaivagar. La Maita, no hi era, però els seus pares sí, així que vaig anar cap a casa seva. En obrir la porta (en el poble, no calia fer-ho), no la vaig veure. Per un moment, vaig témer que aquella vegada se n'haguessin endut a dues, de persones, però vaig sentir un plor ofegat, sota uns parracs de manta.
M'hi vaig atansar, i entre les penombres, vaig poder veure a la Maita, encongida, sotragant entre respiració i respiració.
- Etna, què eren? No eren, diables! Eren molt bells! - va sospirar - Etna, em sembla… em sembla que tu seràs la propera. Hem de marxar d'aquí… això és un càstig, ho entens? Un càstig imminent, jo no volia provocar tant de mal, Etna…. - de sobte, em va mirar, amb ulls desconfiats i em va dir - i tu? Tu perquè estàs aquí? Què has fet tu per estar aquí?

Aquella mateixa nit, vam marxar del poble. Sense dir adéu a ningú. Vam desaparèixer entre les penombres, per a passar la nit al costat del riu de fang. Allà, i només allà, podíem decidir què fer.

Comentaris

  • Quina intriga[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 18-09-2004 | Valoració: 8

    quina intriga, cada vegada més trepidant. Ens portes cap en davant sense remei. Que serà de les dues amigues? Quin càstic s'amague' que saben els de ments clares??? Bé, molt bé. M'agrada molt, repeteixo la meva valoració.
    Segueix així, que necessitem conèixer el destí d'aquestes dues amigues.

  • Totes les respostes a les teves preguntes....[Ofensiu]
    NinniN | 18-09-2004

    Serán al proper capítol! jejeje, ja está preparat, li haig de donar un repasillo rápid, i dilluns el publico, que aquest cap de setmana el tinc mogudet!

    Tots els capítols són confusos, confussions, que vaig desglossant capítol a capítol, perquè has de tenir en compte una cosa molt important: qui narra el relat, és una amnèsica, no es planteja les coses, no recorda, ni pensa, només... romàn allà. Fins que decideix, o potser la Maita decideix per ella, marxar.

    Vinga, gràcies pels teus comentaris. No tens ni idea de com "estimulen" per a seguir escribint més capítols!

    Una abraçada,

    NinniN

  • Despertar[Ofensiu]

    d'una letàrgia amb un plat de macarrons i els Rolling de fons... Suposo que és el que pretens en donar una imatge mortuòria del poble de l'Etna. D'aquest País de la Foscor.
    Final confús pels interrogants (a quin mal es refereix la Maita? Al color de la vida? I per què l'Etna ha de ser la pròxima i no la Maita?)
    Endavant amb la història!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: