El país de la foscor (I): INTRODUCCIÓ

Un relat de: NinniN

Feia tant, i tant de temps que no hi arribava el sol, allà a baix, que només alguns recordaven l'escalfor que donava a la pell, la vitalitat de la que dotava als carrers.
Tots teníem la vista perfectament acostumada a la foscor, però els colors, els concebíem com quelcom trist i fosc, les tonalitats que agafaven els vermells, verds i grocs, eren només una gamma de grisos, amb un toc de "no sé què", un petit tros del passat que es barrejava en la foscor, i que era abocat irrefutablement a caure en un negre profund al llarg del temps, com tots nosaltres.
L'única il·luminació eren les flames que sorgien de la terra, i que ens envoltaven de tant en tant. Tots sabíem, sense haver-ho dit, que el nostre poble estava assentat sota una font volcànica. Que de tant en tant escupia foc, il·luminant de roig totes les coses, i fent especialment atractives les nostres cares pàl·lides i espectrals.
El poble, era força gran. Vint carrers arrenglerats, i tallats per uns altres vint carrers, pels que es repartien cases mig derruïdes, que entre tots els habitants arreglàvem quan queien amb pedaços. Tot eren pedaços arreglant altres pedaços.
Al poble, no hi havia escoles, ni botigues, ni ajuntament. Però tots, excepte els més xics, sabíem llegir i escriure. Però tampoc teníem llibres, ni llàpis, ni fulls, pel que ens havíem de limitar a escriure el nostre nom al terra amb alguna pedra, o amb un tros de carbó. Tots sabíem que estàvem abocats a morir de fam, o de nostàlgia, una nostàlgia que ens donaven els que recordaven l'abans. L'abans de què? Ningú ho sabia explicar.
El tema de la fam, era general. No teníem res de menjar. Ens llevàvem amb un forat a l'estómac, i anàvem a dormir amb el mateix forat. Però ningú moria. I ningú recordava l'última vegada que havia menjat. Només els pocs afortunats que recordaven el sol, també recordaven el gust del menjar. Tots en recordàvem l'aspecte, sempre plats plens de color, i sentíem com l'estómac ens palpitava cada cop que recordàvem qualsevol cosa, una amanida, un tros de pa…
No hi havia naixements, només aparicions. De tant en tant, alguna família, cridava feliç al tornar a casa de passejar entre la terra erma i les cendres, i cridaven d'alegria, perquè havia vingut algú. Algú, que sabien que era l'avi, o la filla petita, o el nét, però de qui no sabien res més, ni havien recordat fins aquell moment. Llavors, sortien amb el nou vingut, sempre perplex davant de tantes coses noves i el presentaven a tothom. Un cop hi eren, els recordàvem com si sempre haguessin estat allà. No recordàvem que ningú envellís, creixés o naixés en aquell poble, tot i que de tant en tant algú desapareixia, algú de qui guardàvem record cada dia, com si l'haguéssim vist l'anterior.
El poble, estava dividit en dos grups, d'aparença externa igual. Els "amnèsics", al que pertanyia jo, no recordàvem res d'abans d'aparèixer. No sabíem com havíem arribat, ni d'on veníem. No recordàvem, camps verds, però sabíem que existien. I l'altre, els que recordaven, a qui dèiem "ments clares" que ens donaven l'informació amb comptagotes, com si tinguessin por que explicant els records sel's esborrarien a ells de la seva ment; però es reunien entre ells un cop a la setmana, per a prendre decisions que mai es duien a terme..

Però el pitjor de tot, era la por. La por que tots teníem a la vesprada. Una vesprada, que s'iniciava quan algú deia "bona nit" i es tancava a casa. Llavors, tots seguíem l'exemple i fèiem el mateix.
Perquè a la vesprada, era quan s'emportaven a la gent. Quan aquells dimonis que no havia vist ningú, perquè ningú gosava mirar-los, baixaven a endur-se algú. Només passava de tant en tant, al nostre poble. S'iniciava, amb una remor, cap a, devia ser, mitja nit, una remor, que ens repicava dins el cap, i que anava en augment fins que gairebé es feia insuportable. Llavors, sentíem un crit, i plors, els plors de la família del qui s'enduien, incapaç d'ajudar-lo, perquè no podien mirar els dimonis. I desprès de tot això, la remor anava minvant, sentíem com pujaven la muntanya, on devien tenir el cau, durant molta estona també. Fins que desapareixia la remor. Aquelles eren les úniques nits, en que sortíem de casa. I deambulàvem pels carrers, fins que trobàvem la casa d'on havia sortit el crit. I consolàvem a la família, que sabia que no tornaria a veure a qui s'havien emportat.
Els més savis, els que recordaven, havien provat d'oferir mesures disuasòries als dimonis. Com oferint-los dones, i nens, que esperaven amb els ulls tancats que els portessin els diables. A mi m'havien deixat una vegada, al mig del poble, perquè se m'emportessin. Però els diables tenien clar el seu objectiu. I passaven de llarg sense ni tan sols tocar l'ofrena. Jo només recordava rialles. I l'olor de sutge i safrà i el vent que s'havia alçat i que provocaven al girar al meu voltant. Perquè vaig romandre, fins que van marxar amb els ulls tancats. Perquè si els hagués mirat, també se m'haurien endut a mi.

No coneixíem als pobles del voltant. Però sabíem que eren allà. Perquè cada dia, els diables anaven en un poble diferent. I sentíem, de lluny, la remor. I fins i tot, havíem après a saber quan ens tocaria a nosaltres. Nosaltres estàvem a la falda d'una muntanya. Una muntanya que no veiem acabar, perquè sempre hi havia núvols que la cobrien parcialment. Desprès de nosaltres, la nit següent, sentíem la remor per la dreta. I anàvem sentint els moviment circular que anaven fent nit rere nit els diables fins arribar just a la nostra esquerra. I llavors, sabíem, que a la nit següent s'endurien algú del nostre poble.
Mai ningú s'havia aventurat a creuar els confins de les nostres terres. Mols, havíem arribat fins a un riu, un riu ample, terrós, de fang, semblava, que baixava lenta però inacabable amb una llefiscositat silenciosa. Jo m'hi atansava sovint, a mirar a l'altra riba, tant llunyana. Mai hi vaig veure a ningú, només alguns troncs d'arbre, que em guaitaven espectrals des de lluny. Un paisatge exactament igual al que teníem a les nostres terres.
Aquell riu de fang, ens voltava en totes les direccions menys per la muntanya. Alguns deien que ens protegia, de ser el camí de pas dels diables totes les nits de cacera.

A la muntanya, ningú havia gosat posar-hi els peus.

Comentaris

  • Gràcies pels vostres comentaris![Ofensiu]
    NinniN | 18-09-2004

    Hola Alícia, Vicenç...

    Moltes gràcies pels vostres comentaris!

    Uf, Vicenç, sí que és un canvi, i el cert: em costa una mica més, rumiar molt més. Em sento més identificada amb l'estil de Cròniques de l'Anna, però el cert, és que a mida que abancen els capítols, també em vaig ficant més... al país de la foscor, podriem dir. No et passa, a tú amb els relats llargs que escrius?

    I lo de contrastos... tú has vist la meva "relatología"?? jajaja: humor (intento), poesia (intento), relats tristos (intento), relats de misteri (intento), relats eròtics (aquests tenen molta acceptació, però no sé si per l'estil, o perquè a la gent li agraden els temes escabrosos), i em faltava... surrealisme pur i dur, i aquí estic, intentant de nou!

    Sabeu que en els tres mesos que porto escribint per la pàgina, cada vegada em sento més àgil a l'hora d'escriure? Si és que el cervell és un múscul que també hem d'exercitar!!!

    Una abraçada, parell de relataires. Agraeixo els vostres comentaris!

    NinniN

  • Avui l'he començat a llegir[Ofensiu]

    El contrast que d'entrada detecto en comparació (maleïdes comparacions, dit sigui de passada) amb Cròniques de l'Anna I: Filla de Rwanda és evident, i això demostra que ets una escriptora de recursos.
    De moment no hi ha diàleg, però m'he llegit molt a gust i quasi sense ni adonar-me'n aquest primer capítol. Suposo que a la llarga veurem la cara dels dimonis ;-)
    Estic força d'acord amb el comentari de l'Alícia.
    Vinga, una abraçada i fins aviat,

    Vicenç

    PD: em reservo la puntuació per l'últim capítol

  • Incertesa[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 17-09-2004 | Valoració: 8

    Comença amb un to nostàlgic y tristoi, tanmteix el concepte entre amnèsics i els de ment clara no sembla important pero m'ha cridat l'atenció.

    A poc a poc el relat es va fen més intimiatori, y es crea un ambient i un escenari estremidor. És dels relats que et deixent amb l'ai al cor, i desitges saber o imaginar quin terrible destí els tenen destinants els dimonis a la gent del poble.

    Molt bé.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: