El nord de la felicitat

Els que volem escriure de la felicitat, com avui, és moda, només podem oferir orientacions. Ho comparo a parlar dels quatre punts cardinals, que són un concepte vague però orientador.
La felicitat mai no és una arribada, i, la poca que tenim, está sempre esposada a la precarietat i les oscil.lacions.
La cultura actual ens vol fer creure que trobarem la felicitat en un perpetu zàping, és a dir, papallonejant d´una flor a l´altra cercant l´introbable néctar.
Podem comparar la felicitat a un miratge, aquella al.lusió òptica d´aigua al desert, que per més que un camini, mai no hi arriba.
Fins i tot penso que es necessita més valor per a suportar una felicitat excessiva, que per a resistir els contratemps de la vida domèstica ordinària.
La societat d´avui ens obliga a donar sempre la imatge que som molt feliços i que tot va molt bé.
Sempre hi ha algú que , per alguna escletxa, descobreix l´autèntica veritat d´una persona. Quan arribem a casa ens sentim alliberats de la comèdia de la vida.
El vell Séneca, parlant de la felicitat, afirma que, qui va acumulant béns i patrimoni, té més servituds que la persona que només té el necessari.
L´home feliç és el que, en cada circumstància, descobreix el temps oportú per a fer bé al proïsme.
Acabo d´escoltar per una emisora, a la nit, on intervenen els oients, que el conductor d´un camió, des de la cabina, ha dit que l´enveja, que tant abunda, és el camí més curt per a la infelicitat o l´infortuni.


Mn. Pere Campàs i Bonay