el noi que es va tirar; i va morir

Un relat de: sacaix

Era d'esperar, tot va succeir com tothom esperava.
Dalt de tot d'un edifici hi havia un noi. Cabell castany, amb ulls marró clar i de mirada penetrant. A les quatre de la tarda va ser quan se'l va veure per primera vegada. Un home gran que passejava tranquil·lament pel carrer es va adonar de la situació. Altra gent havia passat per allà i l'havia vist, però tenien massa pressa, tenien altres coses a fer, tenien massa coses al cap.

L'home gran, al principi, no li va donar importància, però es va quedar mirant. Es creia que era un obrer que feia feina al límit d'un petit replà de l'últim pis d'un edifici de sis plantes. Al cap d'una estona es va adonar de la situació. S'havia passat massa estona quiet, assegut, mirant la ciutat i pensant. Una dona, que escombrava l'acera davant del portal de casa seva, va veure l'home gran que mirava enlaire. No va trigar a acostar-s'hi i a preguntar què passava, l'home va assenyalar amb el dit al noi; aleshores ho van entendre.

Al cap d'una estona el carrer era ple de gent esmaperduda mirant al noi. Era una cosa que sempre havien vist a les pel·lícules, però no es creien que pogués passar al seu barri. Eren veïns i tots coneguts, si més no de vista. Però al noi no el coneixia ningú, tothom es preguntava qui podia ser.

La policia no va trigar a arribar; molts agents van fer apartar a la multitud i van acordonar la zona. Al terra hi van col·locar una espècie de matalàs gegantí, per amortitzar la caiguda. La policia d'aquell barri era coneguda per la seva ineficàcia tot i els recursos de què disposaven.

A les cinc en punt un agent i un psicòleg reconegut eren dalt a la repisa amb en noi; intentaven acostar-s'hi tant com podien. Davant hi havia un policia, un home de quaranta anys amb molt mal geni. Cridava sense parar que baixés immediatament, però el noi no va reaccionar en cap moment, no va dir cap paraula, com si fos mut. L'agent s'acostava, cada vegada era més a prop. Mirava d'acostar-se amb precaució, avançant pas a pas, molt a poc a poc; en part perquè tenia certa por de caure, però tampoc volia espantar al noi. En canvi el psicòleg era un home energètic, anava darrera el policia perquè li havien manat, si hagués estat per ell, ja seria parlant amb el noi. L'agent estava a tocar, just a dues passes del noi. Encara cridava i remugava, estava molt neguitós i impacient. El policia ja era al seu costat, va allargar el braç amb certa por; va posar-li la mà a l'espatlla, però... es va tirar.

Un silenci m'envaeix, tot passa a poc a poc. Estic caient, mai m'hauria imaginat com és viure una sensació així; apunt de morir. El carrer és ple de gent, com mai n'hi havia hagut. Estant tots cridant amb cara de por. Els policies s'han exaltat, es mouen sense saber ven bé què han de fer.
Penso en la meva nòvia; què deu estar fent? No s'ho deu pas imaginar. No sé com reaccionarà quan ho sàpiga. Potser li hauria d'haver dit quelcom abans de fer res. Veig els seus ulls, verd clar, el seu somriure i la seva fesomia. Recordo moments que vam passar junts vora el mar, a la sorra de la platja, a casa meva, a la seva, el dia que ens vam conèixer, el primer petó.
Recordo tots els meus amics en aquells anys que solíem sortir de festa cada nit a l'estiu. Totes les vegades que quedàvem a les tardes els dies d'universitat. Penso en la gent que deixo enrera, tota la colla de l'institut; aquell primer any de BUP tant difícil, ens ho passàvem tant bé.
Veig la meva família, els meus pares. Recordo el dia en què em van comprar el cotxe esportiu, que ara reposa al cementiri d'automòbils; recordo aquella nit de reis que em vaig llevar massa d'hora, quan encara era fosc; recordo el pastís del meu desè aniversari; recordo aquell joc de peces que em van regalar el dia del meu sant; recordo tots els aniversaris anteriors.
Els anys amb tots els amics de l'escola primària van ser molt llargs i intensos. Els recordo perfectament.

Al carrer tothom crida, alguns s'han quedat sense veu, bocabadats per la situació. El policia ja està marxant de la repissa, darrera seu el segueix el psicòleg que s'ha tret un pes de sobre per no haver de treballar. El noi està a punt de caure. Els policies de baix estant espantats, han col·locat el matalàs gegant massa endavant, preveuen que el noi caurà prop de les balles que separen la gent del matalàs. Les aparten, però no tenen tems de posar bé el matalàs. Molta gent es tapa els ulls per no veure l'impacte imminent.

Recordo l'escalfor de ma mare quan em venia a buscar les nits que plorava. Les primeres vegades que em va donar el biberó. Tanco els ulls, no vull veure res. La velocitat cada vegada és més elevada, la noto. Els records em flueixen pel cap. No em queda temps. Ja no recordo; veig! Una llum encegadora! M'ha il·luminat!
En última instància penso en la mort... què serà de mi?

Comentaris

  • rbbarau | 26-11-2005

    Uala!!!! La setmana passada vaig escriure'n un de semblant! No l'he publicat. Però el teu està millor! Ara que si tenia aquesta novia tant fantàstica i aquest passat tant dolç no entenc gaire perquè s'havia de suïcidar...
    Un petonet!

  • Realment colpidor![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 05-03-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat! A veure si t'animes a fer més relats!

    Sí senyor! El cantó atractiu del PESSIMISME!

    No, de debò. Et donc un 10, què més vols!

  • Fantàstic.[Ofensiu]
    Linkinpark | 20-11-2004 | Valoració: 9

    Molt bo, es interessant el canvi que fas a la història, i sobretot quan ho explica el jove. el que no m'ha agradat ha sigut que el que conta, mentre cau, una persona normal al dir les dues primeres paraules ja hagués tocat terra, però aquest en tarda molt.
    Sigui com sigui, molt bé!!!

  • Digueu-me repel·lent,[Ofensiu]
    pèrdix | 27-06-2004

    però ara mateix em sento advocat defensor.
    El narrador ho sap tot dels seus personatges, i ens fa saber allò que considera important per a la història què explica.
    Sacaix sap el color dels ulls del noi, que el porta a tirar-se, que va sopar ahir per la nit, el nom de la seva primera nòvia i si el bistec li agrada passat o només volta i volta.

    Una altre cosa és el que el lector considera important o superflu en un relat. Això és una de tantes coses que et fa continuar o deixar de llegir una història...

    Ei, és una opinió, of course

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    zirvi | 27-06-2004

    Molt ben explicat. L'acció passa molt ràpidament, tant com la caiguida del noi.

    Només una crítica que m'ha cridat molt l'atenció... Com és que saps el color dels ulls del noi?. Des del terra, a un sisè pis, es una mica difícil. Li treu credibilitat.

    La resta fantàstic. Et queda el dubte de pq s'ha llançat?.

    Gràcies.

    Zirvi.

  • pèrdix | 19-06-2004 | Valoració: 7

    M'has fet tirar-me i morir amb el noi, que és del què es tractava, oi?.
    M'agrada el recurs literari que empres al relat, el canvi que fas a la meitat (no diré res més, no vull ser acusat de rebentarelats) ;-)

    Vull fer-te una observació i no m'acusis de espieta, xivato o repelent. Has emprat incorrectament el verb amortitzar. En aquest cas hagués estat adient posar amortir o esmorteir.
    T'ho faig notar perquè no és un problema d'ortografia: d'aquests qui més qui menys en fem, jo el primer.

    Apa, una abraçada

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: