ahir vaig tenir un somni

Hòstres, m'he adormit. Avui havia de fer feina i ja deu ser tard. Com pica el sol... però si no sóc a casa. Em vaig despertar a la costa, sobre unes roques. Feia un dia calorós, sense gens de vent. M'aixeco tot confós i miro a on soc. Davant meu hi ha el mar infinit, l'horitzó es difumina amb el cel. Darrera meu hi ha una plana immensa, al seu voltant la mar. Em sembla que estic a una illa, i què coi hi faig a una illa? No sé pas com podré tornar a casa! Ni tan sols sé si puc anar a algun lloc. Segueixo la costa amb la vista i veig que hi ha una edificació, no sembla gaire lluny. De seguida em vaig adonar que estava a l'illa a on un amic meu hi havia anat a passar el curs universitari. Ara ja sé què he de fer, em dirigiré cap a allà per trobar-lo. Agafo la motxilla que tinc al meu costat i em poso en marxa.

La casa és estreta, de tres plantes, és de colors foscos; és una edificació vella, però sòlida, construïda de ciment i de fusta desgastada. De seguida hi vaig arribar, vaig veure que hi havia una entrada a la façana posterior que mirava directament a la mar. No té porta i hi ha una finestra molt grossa sense vidre que deixa entrar directament la llum del sol. Entro, a dins hi veig el meu amic dret, al costat d'una parella d'uns quaranta anys, sembla que estiguin casats. No se sorprenen gaire de veure'm tot i que no m'esperaven, ni a mi ni cap tipus de visita. La sala és petita, hi ha una taula de fusta al centre i un moble baix a un lateral. A l'esquerra hi ha dues portes que et dirigeixen a les altres habitacions. A darrera hi ha les escales, també de fusta, que dirigeixen als dos pisos que hi ha més amunt.
Els vaig saludar i em van donar la benvinguda. Vaig deduir que la casa estava abandonada i la van ocupar per du una vida austera i tranquil·la, tot hi haver de treballar durament per poder viure. La parella marxa, és gent que parla poc, només per respondre esqüetament les preguntes que els puguis formular. El seu silenci em permet deduir que sóc benvingut com a nou inquilí, no els molesta que visqui amb ells una temporada.

Vaig seure a una cadira, a l'altre banda de la taula es va assentar el meu amic; vam estar parlant una estona, feia temps que no ens veiem. Li vaig explicar la meva situació, havia aparegut sense saber com a l'illa; i és clar, la meva única opció era venir a aquesta casa. Ara mateix no sabia pas com tornar a casa. Va ser molt comprensiu i em va convidar a que m'instal·lés, sobren habitacions.

He pensat que hauria de trucar a casa, per avisar que sóc aquí ja que no ho saben pas. No m'esperaran fins al vespre, no tinc pressa, ja ho faré després. Primer vull instal·lar-me, vull buscar una habitació adequada. Vaig pujar les escales fins al primer pis, els esglaons grinyolaven fent molt soroll, però es veuen prou sòlids per aguantar molt pes. Hi ha un rebedor que et condueix a tres habitacions diferents; a una d'elles hi ha un llit doble, aquí deuen dormir la parella, tenen l'habitació molt arreglada. Les altres semblen més deixades, cap d'elles em fa el pes. Vaig pujar cap a la segona planta. Aquesta té menys superfície, només dues habitacions. A la de l'esquerra veig que hi ha instal·lat el meu amic, hi ha algun pòster i sobre el moble alguns objectes de treball i decoratius. Al fons hi ha una habitació sense porta que està buida, només hi ha un matalàs i una petita taula de fusta. Hi vaig entrar i hi vaig deixar la motxilla sobre el llit. El terra és de fusta, les parets estan molt deixades, se'ls cau la pintura per culpa de la humitat. Hi ha una finestra, amb un marc de fusta prominent; des d'aquesta es pot observar la mar i el sol que s'alça sense que li impedeixi cap núvol. No es veu cap embarcació ni cap símbol de civilització. Em vaig quedar corprès mirant el paisatge i gaudint dels flaires que em rodejaven. És molt bonic, acollidor, no em desagrada. Avui m'esperaran al bar de sempre, per un dia no s'estranyaran, però demà segurament si. En algun moment els podria avisar. Durant una estona vaig seguir mirant, passivament, amb calma, em vaig relaxar.

Més tard vaig baixar a la planta baixa, vaig buscar la parella per les habitacions. Els vaig trobar a una saleta que semblava ser el lloc de reunió i esbarjo. Els vaig parlar quedant-me dret a la porta sense entrar. Si em permeteu trucaré a casa per avisar que sóc aquí, que encara no ho saben. Van assentir i em van indicar a on era el telèfon. El vaig trobar a la mateixa sala per on vaig entrar, és metàl·lic, amb el tipus de marcació antic, però no funciona. Decideixo agafar un telèfon inalàmbric que hi ha al costat, des d'aquest marco el número i l'altre el faig servir per parlar. No s'hi posa ningú... van sonant els tons i no contesten... sembla que no hi ha ningú a casa... Finalment vaig penjar. Ja trucaré en un altre moment.

Vaig tornar cap a la meva nova habitació i vaig seure sobre el matalàs, vaig remenar la motxilla per treure'n vàries coses. La vida aquí és tan diferent a la que duia a casa meva. Aquí no visc amb els meus pares, no he d'estudiar més, tampoc he de tenir cap contracte per treballar. Aquí no es guanyen diners, aquí es viu treballant directament, sense intermediaris. No s'ha d'anar a cap botiga a comprar ni menjar, ni objectes, ni roba... res. Les coses són tan diferents. Aquí la vida és tranquil·la, austera, no hi ha tantes preocupacions. Sé que, ara que em quedo aquí, la vida no serà fàcil, no menjaré tan bé, ni tindré tantes comoditats. Però m'agrada. No sé quan temps m'hi estaré, però tampoc cal que ho decideixi ara, ja hi pensaré. El que he de fer ara és adequar-me a aquest estil de vida, segur que em costarà.
Sense que me'n pogués adonar el dia es va esvair, era hora de dormir.

Em vaig despertar sense que vingués ningú a pressionar-me, va ser el sol que va entrar per la finestra. Vaig baixar les escales fins arribar a la saleta. Hi ha la taula parada, quatre plats i coberts. Per esmorzar hi ha cap de pollastre, un per cadascú, ja estan posats sobre el plat. No sé si seré capaç de menjar-m'ho. Vam seure tots quatre per menjar junts, ells de seguida van començar, jo em mirava el plat amb reticència. Ara recordo que ahir al vespre tenia reunió, no els vaig avisar; però ara tot això tan se val, ni tan sols em tornaran a veure. De sobte em vaig adonar que m'estava menjant el cap de pollastre, el tallava a rodanxes començant pel coll. Tot i ser carn crua no és tan dolenta, és molt tendre i gustosa, ni tan sols hi ha sang. El segueixo tallant a rodanxes fines i me'l menjo tranquil·lament, mentre veig que els altres també ho fan.