pensaments a l'hora d'anar a dormir

Un relat de: sacaix

Estic cansat. Avui tot el dia treballant, no ha sigut gaire intens, però he hagut de treballar durant masses hores seguides. Feia temps que no feia un intensiu tant llarg, en certa manera crec que m’anirà bé, tot i no guanyar diners n’estic orgullós. Mai he entès perquè em vaig apuntar a aquest tipus de voluntariat, des de fora sempre és vist amb una certa ignorància i no s’acaba d’entendre, tot i que la gent t’ho agraeix i s’accepta socialment. El millor moment ha estat el migdia, quan després de preparar el dinar per 200 persones ens hem ajagut tot menjant i prenent vi. Sabíem que la feina que ens esperava després era dura, però en aquell moment ens era igual, només pensàvem amb el present. Aquesta és una filosofia que sempre m’ha agradat, no perquè hi estigui massa d’acord, sinó perquè és una manera de despreocupar-se de tot el que t’espera. Tanmateix mai me l’he pres amb massa serietat. Després d’acabar-nos el dinar havíem de netejar-ho tot i després encara ens esperava més treball.

Ara començo a sentir un formigueig als peus i a la part inferior de les cames. És com si no em notés aquestes parts del cos, però tampoc és ben ve això. Noto aquestes parts del cos en tant que ser que les puc moure, tot i que és com si no formessin part de mi. Puc sentir els batecs del cor sobre el meu pit, però és només a les cames que puc sentir com les venes transporten la sang per totes les diferents parts de les extremitats inferiors. No les puc moure, estan immobilitzades. Ara a les mans també començo a sentir aquesta sensació. Puc notar com va creixent pel cos, ara puja més enllà dels genolls i els canells.

No teníem ganes de treballar, per això mateix vam veure tant de vi. No ens vam arribar a emborratxar, però la beguda es va notar bastant. La resta de la tarda no té cap mena d’interès, tot monotonia. Estic molt avorrit de la monotonia, sempre he pensat que això és una cosa que s’hauria d’evitar. A més a més quan sento aquesta paraula em ve al cap una sensació dolenta, com si mentalment decaigués. La tarda va passar com qui passa unes hores assentat a un banc d’una plaça un dia de primavera. I al cap de no massa estona va arribar el vespre i després la nit.

Em sorprèn la sensació, mai l’havia sentit amb tanta intensitat. Puc notar com em va pujant, ara gairebé tinc totes les extremitats envaïdes. Alhora que no sento les parts afectades per la sensació puc notar un moviment, com si es moguessin constantment però lleument, sense massa força. Encara sento la sang que corre per les venes seguint el compàs dels batecs del cor. Els corrents sanguinis comencen a formar part de la sensació, són un element més a tenir en compte alhora d’entrar en aquest estat tant estrany.

La nit va ser el punt culminant de tot el dia, s’havia de recollir absolutament tot, i quan dic tot és tot, havia de quedar net com una patena. Era una feina massa angoixant. El vidre va ser llençat per tot un grup de gent que va fer una expedició en busca d’un contenidor, mai m’hauria imaginat que els poguessin col·locar tant lluny. Vam haver de fer una travessa d’un parell d’hores per arribar. I un cop allà ja tornàvem a ser a la plaça, enmig de tot aquell merder que havia de ser recollit per tota la gent que ho havia organitzat. Però tot va passar prou ràpid. Després quan em van venir a parlar era feliç. Em ve i em diu que no pot aguantar més, jo li dic que s’esperi una mica més i tot es recollirà sol, o si més no vindrà algú prou gran per engolir tot el terrabastall. I ara m’insisteix, i no m’agrada, el faig fora.

Quina sensació més estranya, arriba un punt en què sembla que m’hagi de fer mal i tot. Tinc tota la cintura recoberta per aquest ésser que cada cop s’ha fet més gran. Puc sentir els seus batecs sobre meu. Tots els braços, totes les cames i la cintura envaïts. Ara sento que sobre la meva cara també s’hi col·loca, em passa per la part dreta del nas, des del llavi fins al front. Allà s’hi mou, com si d’un animal viu es tractés. Ara a la part esquerra de la cara també s’hi ha posat. Quina sensació més angoixant. Prou! Em quedo clavat sense poder-me moure.

No vull que em tornis a molestar, el faig fora. Sort que s’acosta el meu company per allà. Em diu – No, tranquil, que tens gana?
- No pas, gràcies. Una mica de suc de taronja?
- Si gràcies. – i crida: - Vigila! Que s’acosta!
Aleshores vaig entendre perquè cridava, era la persona gran que estàvem esperant. De seguida m’ha vist i ara em mira fixament, sort que li he caigut bé, amb el cap fa que m’aparti. Tot seguit aspira amb força tot el que hi troba. Ho deixa tot com un desert. Ara s’enfonsa a la sorra. I l’arc de sant Martí surt, com si d’un nou dia es tractés. Al final d’aquest una festa s’hi ha muntat. Puc reconèixer alguna gent, conec a l’amfitriona. Avui és el seu dia de sort, li ha tocat la loteria. Tota la vida gastant-se un euro diari i finalment ha guanyat tres-centes pessetes. La felicito. I sobre seu una cúpula blava de tons verdosos, sembla que caigui, però està subjecte per unes cordes. Hi pujo, és més gran del que em pensava, té tota una sèrie de plataformes subjectades per les mateixes cordes. La llum no hi arriba, però m’hi veig prou bé. Mira, rat penats. No! Són més grans, són diables de dos dimensions. Ja me n’havien advertit crec que són bona gent, sempre et pregunten si tens quelcom per donar-los-hi. Són negres foscos com de llapis, sense llum ni difuminat. Massa per mi, una plataforma cau sobre meu, i jo caic darrera seu, un barranc de molta profunditat, fons, molt fons. Els llàpissos em segueixen ho han fet des de l’inici i ni s’han immutat. Un fons pròxim, sense llum, sense color, fosc. No vull venir, i em va deixar marxar.

Ara la criatura de sensació blanca i monstruosa em té tot agafat, només deixa sortir part del cap, tanmateix puc respirar. Noto tot el meu cos oprimit per aquesta bèstia. És una sensació no tant dolenta, s’hi està prou bé. Al final em deixo endur.

Sortim volant i tot és fosc, fosc i massa fons i sense color. No vull venir, però s’està bé. Em llança la pilota sense fer-li cas, continuo. No vull, és massa fosc, massa espès, sense color, sense llum!

I després... res.

Comentaris

  • Simpàtic relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 15-12-2010 | Valoració: 9

    És un bon relat.

    Em fa pensar en els esforços d'última hora, en les ganes de superar-nos, en que no ens importa l'esgotament...

    Sembla que fas un tipus de voluntariat, ¿no és així?

    Bé, segueix endavant i ens veiem per aquí. Salut, sacaix. I força al canut!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: