El nebot de l'oncle

A mesura que un va fent-se gran, descobreix de mica en mica, que moltes vegades, quan els humans diem una cosa en pensem una altra.

Aixó que estic dient va succeir en un dels passadissos d´una clínica sota la mirada seriosa d´aquella infermera de l´estar, la qual noia demana silenci amb el dit davant els llavis.

-"Miri, doctor, -diu un home jove, aturant-lo-, el malalt de l´habitació trenta quatre es el meu oncle, jo sóc el seu hereu i vosté, doctor, m´hauría de dir, sense por, la veritat del seu estat i de la seva malaltia, pobre oncle, tan bon home".

-"Doncs, mireu -diu el metge- si sou valent, us diré com van les coses, amb la claredat de la meva bata blanca. El vostre oncle abans de vuit dies, tindrá l´alta, i anirà pel carrer més trempat que un ginjol".

En oïr aixó, el nebot de l´oncle caigué de patat com si l´hagués punxat l´agulla de l´anestessista. La mala notícia era massa grossa. Amb una llatinada Virgili deia: "Planta arbres i els fruits els collirán els nebots". Però, pel que es veu, el nebot d´aquesta història, com molta nebodalla, tenía massa pressa...


Msn. Pere Campàs i Bonay