El navegant

Aquest és probablement el final de la meva vida, caminar per damunt d'aquest cable. I quelcom al què no em puc resistir, ni faria cap esforç per resistir-me, aquest cable em crida. I la mort és molt a prop.

Philippe Petit (funambulista)


Aquest és probablement el final de la meva vida, navegar allà on el mar perd l'horitzó. I quelcom al què no em puc resistir, ni faria cap esforç per resistir-me. Aquest mar em crida i la mort és molt a prop.
Vaig marxar del brogit del món a l'edat de vint i vuit anys, després d'admetre que era un ésser solitari que necessitava el silenci per viure. Un silenci només trencat pel so de les ones ensopegant el meu vaixell navegant per les aigües antigues que ens precedeixen en el temps, o pel vent acariciant la pell i els intersticis d'allò que encara sóc. He descobert que la felicitat són els moments petits d'un dia qualsevol quan el Sol es pon una tarda xafogosa d'estiu o la boira teixeix un mantell que apareix infinit dalt del cel. Sentir-se petit, com una ploma lleugera, ser el vent que arrossega la nau fins una nova escullera. Descobrir cada dia un altre horitzó més ample i més gran que el d'ahir. Saber que no s'acabarà mai la ruta d'aquest camí d'aigua blava que em portarà fins a les acaballes de l'existència. La mort dins les aigües que anestesien els sentits fins esmorteir el deliri que ens arrela a la vida. Vull ser aigua del món, sense cap terra dessota que em rebli a cap lloc. Vull surar sense rumb fins que el cos em digui prou, omplir-me del fluid de la vida, aquell que necessiten tots els éssers per sobreviure. La matèria compacta no m'atrau. La dispersió profunda de l'univers és tan intrínseca al nostre esperit confós, que sovint perdem el nord de la nostra pròpia consciència.
Un gavina em sobrevola, fregant les veles. Hi ha tot un diàleg mut amb els ocells que fan incursions al vaixell. Van i venen repetidament, com reconeixent un altre navegant de silencis, un company efímer que ens ha trobat per un instant que desapareix. Volar damunt el mar inabastable, emmirallar-se en el reflex brillant de l'oceà, assolir la vida que ens ha estat donada en la justa mesura: ínfima. Com ínfim és el nostre destí. No podria ser de cap altra manera, com quan una tempesta aixeca la nau com si fos un vaixell fràgil de paper surant pel rierol que hi havia a tocar de la casa on vam néixer. Però aquí no hi ha parets de maons, ni terra ferma, ni seguretat que ens tranquil·litzi les hores que vindran. Tot està per fer, com en un full de paper en blanc. Aquesta llibertat és l'oxigen que em manté viu, desarrelat de llocs i persones. El risc és part d'allò que ens ha tocat viure. Cada persona tria com vol o pot afrontar aquest risc imprevisible que ens acompanya arreu.
Jo pertanyo a l'aigua, sóc un peix sense escates, però aquest mar em crida i no em puc resistir. Ni faria cap esforç per resistir-me i la mort és molt a prop. Quan arribi la fi, espero ser capaç de foragitar la por, poder somriure un instant i saber del cert que el viatge ha pagat la pena.



gypsy