El Misteri del "Perquè"

Un relat de: Mont Serrat

Quan tens la profunda convicció, i fins i tot posaries la mà al foc refermant que dos més dos fan cinc, per més que la realitat i les persones de l'entorn insisteixin en el teu error, és més que probable que no te'n surtis gaire bé. I quan constates que realment vas malament i penses que, potser sí de vegades sumen quatre, però en el fons, en el fons, segueixes apostant pel cinc, ... aleshores, pateixes molt.

De sobte, descobreixes la fórmula magistral que et demostra, efectivament, la certesa matemàtica del dos més dos, i entens perquè els altres persistien en fer-te evident la teva equivocació. Et tranquil·litza veure llavors, com el problema era que tothom et volia fer creure en el quatre, però ningú mai no t'havia dit perquè.

El perquè de la nostra equació, estimat, l'he trobat en la ciència de persones sàvies, i sense descobrir-te el meu secret, t'ho vull explicar; l'he trobat en persones que en saben -o, en sabien- molt més jo, que m'han ofert el seu coneixement després de tot el que t'he arribat a delirar. I el que no entenia del què ens ha passat, i d'allò més amarg que t'he plorat, pregat i suplicat en aquest temps, ara ho he entès. He comprès també moltes de les teves i meves actituds que fins que no he vist representades a manera de novel.la -quasi de ficció-, se'm rebel·laven i em semblava impossible fossin nostres; actituds que he de confessar m'han fet arriscar el meu propi equilibri, fins el punt de ratllar el ridícul més insultant i gairebé el menyspreu de la meva dignitat.

Tan fàcil, i alhora tan difícil, com això ha estat trobar la pau interior al meu desfici per reconduir el cor i el pensament en una mateixa direcció. Sento ara haver trigat tant en aconseguir-ho; i ho sento no pas per tu, ... sinó per mi.

Vull insistir, però, que aquesta meva lluita no ha estat guanyada amb el sentiment, sinó amb el cap, ... i és que no puc refiar-me encara del meu cor. La desconfiança, justament, em fa estar segura que ara, no m'equivoco.

Jo vaig ser qui va trencar el gel després de molt de temps d'un gelat i fosc silenci, te'n recordes?, el meu dol per la força d'haver-te estimat tant -i, em sembla, encara t'estimo- i per no poder-t'ho expressar m'ofegava, m'oprimia i em debilitava als ulls de tothom; era talment, insuportable. Un dia, doncs, vaig decidir no contenir-me més, i explicar-te tot el que havia anat sentint i sofrint durant aquest temps.

Mesos i mesos he viscut amb l'angoixa vital de no poder compartir, de no poder construir junts amb el desig eternament insatisfet de saber de forma certa quanta felicitat estàvem menyspreant. Què rucs que som -pensava jo-!. I, amb aquest desassossec que em transpirava la pell, no vaig consentir ni un sol dia més amagar aquestes vivències sense tornar-te a trobar, i dir-te què m'estava removent per dins. Ho vaig fer, i bé que ho saps.

Valia la pena córrer el risc, ni que fos per haver temptat una possibilitat d'èxit entre un milió, per mal que diguis ara que per a tu allò no és més que història, i que per a mi sigui encara la meva oblidada il·lusió.

Mira, és possible que tot això et soni ranci, i que em diguis que el cançoner n'està ple de llàgrimes com aquestes vessades al buit; estic, però, tan segura del que vaig fer en aquell moment, i de perquè ho vaig fer...!, tant, com sé que ara tampoc m'erro mantenint-me al marge de qualsevol relació amb tu.

Segurament, he avançat molt poquet en aquest trencament; sí, però, puc dir que he guanyat terreny en això de retrobar-me a mi mateixa, que bona falta em feia. I he de dir també, i amb satisfacció, que per fi t'he pres la davantera front la teva omnipresència a tota hora i en tot lloc. He aconseguit just el que necessito per viure si més no, tranquil·la, i poc a poc, també il·lusionada. I aquesta ha estat la meva autèntica victòria envers jo mateixa, per bé que sé que m'he de protegir encara ..., més de mi, que no pas de tu.

Per això, sols vull transmetre't que sortosament he trobat una raó al desenllaç de la nostra història, en extrem joiosa i en extrem dolorosa, ... qui ens ho havia de dir!.

N'estic segura ara que queda temps perquè te n'adonis i n'aprenguis encara del món, de les persones, ... de la vida. I amb aquestes paraules m'acomiado, fins que tu vulguis i jo m'ho cregui: "... El que eres, és encara la meva passió -i fins avui, mal que em pesi, porta el teu nom-; ... Una part important del que no tens, la tinc jo; ... I del que tens, no t'envejo res."


Adéu estimat. M'ha costat, però he après a Viure sense tu ...





Comentaris

  • un misteri resolt...[Ofensiu]
    nausica | 07-08-2007 | Valoració: 10

    Aquest relat ens mostra com l'essència de la vida, malgrat tot, és sempre anar cap endavant, un carrer de sentit únic, un relat que et commou i no et deixa indiferent; un estat d'ànim; parèntesis de felicitat escrits des de dins.

    Cal dir que sempre hi podem trobar un mal anomenat cavaller, incapaç de comprendre una història com aquesta, però que veritablement el seu comentari apareix desvirtuat per la claredat que irradia el teu relat.

    "...una part important del que no tens, la tinc jo... i del que tens, no t'envejo res." Una frase tan sublim com senzilla. Vull agrair-te i FELICITAR-TE per aquesta petita porció de literatura, on es dibuixa un equilibri personal amb més finestres que parets, de rostres del passat i d'emocions, tot per acabar en una clara materialització d'harmonia.

    Enhorabona!

  • perunforat | 06-08-2007

    un dia, sense saber com, obres els ulls i sembla que tot giri, una volta de 360º...I com diu una cançó de los Fiti y los Fitipaldis:

    "puede ser que la respuesta sea no preguntarse por qué..."

  • Sinceritat i profunditat[Ofensiu]
    Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal | 06-08-2007 | Valoració: 8


    Ub relat ben sincer i molt profund. Encara que no compartesqui la seva opció expressada en la vostra biografia, els fets són tal com són i punt.

  • Fantàstic!!![Ofensiu]
    xucli | 05-08-2007

    Acabo de llegir aquest relat i tots els altres que has publicat en aquesta web i només puc FELICITAR-TE.
    Pel QUÈ dius i CÓM ho dius.
    Espero que no deixis d'escriure, m'han agradat molt, particularment aquest.
    I m'encanta el final. Enllaçant-ho amb un dels altres relats, penso que, finalment, HAS GUANYAT. I TANT QUE SÍ!!!!
    Una abraçada molt forta.

    Xucli

  • Em recorda...[Ofensiu]
    Shu Hua | 03-11-2004

    ... una història que vaig viure jo amb un primer nòvio que vaig tenir. Era caòtic, em feia mal, no m'agradava, ell no feia més que criticar-me i, malgrat tot, no podíem viure separats. Si em faltava un dia, em desesperava. Fins que la raó entrà en el meu cervell i els vaig engegar a dida. Em costà molt i ell no volia. Finalment, després de molt rumiar, vaig entendre el "perquè" i decidir que no necessitava viure més vivències d'aquestes. He arribat a la conclusió que ell em va ensenyar tot el que no li he de consentir a un home.
    Després he trobat un altre que m'omple i complementa i, el que són les coses, d'aquest sí que en puc estar separada un dia i fins i tot una setmana. He arribat a la conclusió que, en complementar-nos i entendren's tant, si no ens veiem un dia, tenim reserva d'amor. Amb l'altre, no teníem res.

    glòria

  • Em recorda...[Ofensiu]
    Shu Hua | 03-11-2004

    ... una història que vaig viure jo amb un primer nòvio que vaig tenir. Era caòtic, em feia mal, no m'agradava, ell no feia més que criticar-me i, malgrat tot, no podíem viure separats. Si em faltava un dia, em desesperava. Fins que la raó entrà en el meu cervell i els vaig engegar a dida. Em costà molt i ell no volia. Finalment, després de molt rumiar, vaig entendre el "perquè" i decidir que no necessitava viure més vivències d'aquestes. He arribat a la conclusió que ell em va ensenyar tot el que no li he de consentir a un home.
    Després he trobat un altre que m'omple i complementa i, el que són les coses, d'aquest sí que en puc estar separada un dia i fins i tot una setmana. He arribat a la conclusió que, en complementar-nos i entendren's tant, si no ens veiem un dia, tenim reserva d'amor. Amb l'altre, no teníem res.

    glòria

  • Trobo que la introducció...[Ofensiu]
    moher | 02-11-2004

    ...és modèlica. M'ha agradat molt com la lligues amb el contingut del relat en sí.
    Aquest procés de coneixençad'un mateix sempre és llarg i costós, però al final acostumes a trobar respostes...i aleshores és tant gratificant....!!!!!!!!
    M'agrada com escrius, que pulblicaràs més coses?????

    Molts ànims i una abraçada!

    moher

l´Autor

Mont Serrat

5 Relats

19 Comentaris

9784 Lectures

Valoració de l'autor: 9.11

Biografia:
Sóc cap de família monomaretal, amb una filla de 13 anys i un fill d'11 anys, i treballo dins i fora de casa. L'experiència d'aquesta situació, des de la "diferència" d'una normalitat que no reconeix la diversitat, amb totes les implicacions que això comporta, i el fet d'haver viscut situacions de violència masclista, han fet que hagi reconduït el meu interès a l'estudi de qüestions de gènere, a lluites socials puntuals i a fer expressives aquestes sensibilitats a través de l'escriptura aficionada, fent més humanes les relacions quotidianes i educant la meva filla i el meu fill per a una societat que necessita recuperar valors oblidats.

Acabo de fer ara el descobriment d'aquest espai a través de la xarxa. Felicito aquesta iniciativa, i moltes gràcies per possibilitar un mitjà a tota la gent anònima que tenim coses a dir i que ens agrada fer-ho posant-hi una mica d'art.