Un Sospir amarinat al Carib

Un relat de: Mont Serrat

En Jaume ja fa un mes que ha marxat. Obro la bústia de casa meva, i em trobo un avís de Correus que em diu que hi tinc un paquet postal. No hi ha remitent, solament indica la procedència: Holanda. No conec ningú que hi visqui, ni que hi estigui fent turisme. Expectant, miro amb recel l'objecte que m'ensenyen, ... i tanmateix decideixo quedar-me'l.

Mentre camino cap al metro, desfaig el paquet: una postal d'en Jaume, que m'escriu des de Curaçao (Netherlands Antilles, diu per darrera); una fotografia d'una flor, sense més; una samarreta de la illa; i, embolicada dins la samarreta, una cinta de cassette. I penso, ... quants "missatges" en un sol correu!.

Arribo a la feina, i pot més l'emoció de ser receptiva a aquesta sorpresa tan original, que esperar el decurs de les vuit hores de jornada laboral per tornar a casa i escoltar què em diu el meu amic. Així que, demano a una companya uns "walkmans " i, a l'hora del cafè, començo a viatjar, ...

Estic nerviosa. Escolto i ploro, sola. Sola no, amb ell. És genial. L'efecte que em produeix haver rebut aquest correu és inesborrable. Mai ningú ha tingut un detall semblant amb mi. I sento que, encara no sé com, he de correspondre.

La resposta al seu correu va començar a gestar-se el mateix dia que el vaig rebre, de tornada a casa i programant una escapada encara no sabia on: allà on estigués ell, un punt del Carib, ara per ara indeterminat.

La meva vida era, en aquell moment, una mica complicada, però la força i la il·lusió amb què certes coses són viscudes fa que, de vegades, els problemes se centrifuguin; o, si més no, tot i que no desapareixen, no se sap com es relativitzen. Aquest va ser el meu cas.

En Jaume és un enamorat del mar. Sempre diu que el mar és una de les meravelles d'aquest món que hom pot gaudir-la a gust de cadascú: mirant-lo des d'una terrassa, a la platja, endinsant-se en els seus misteris més amagats, navegant, ... o vivint-hi. Ell viu en un vaixell, i és patró d'embarcació; d'aquells però, que no es fan passejar per altres, sinó dels que fan feina de veritat. El 1998 va acceptar la proposta que li va fer un patró dels d'aquella primera tipologia que passegen, de fer la posta a punt al seu vaixell -un Jeanneau Sun Magic 44, de 13 metres- i de traslladar-lo des de Curaçao fins a Puerto de la Cruz, a Veneçuela, a canvi sols de la pròpia manutenció i d'alguns diners de butxaca. Les reparacions i la travessa del veler, combinada amb curtes estances a les illes trobades de camí, s'havia previst de fer en tres mesos.

El meu contacte amb en Jaume era, aleshores, molt espaiat, i havia de dependre que ell telefonés des d'on en cada moment era. No vam trigar gaire dies en parlar, i en qüestió de segons vaig proposar un salt des de Barcelona (catalana) a Puerto de la Cruz, que vam anar perfilant en la mateixa conversa i que vam fer coincidir amb un viatge de retorn, de Puerto de la Cruz a Barcelona, programat a curt termini per l'amo del vaixell on viva en Jaume; ... vols que aquell personatge farcit de diners anava decidint de tant en tant a la recerca de nous negocis que tenia delegats, i d'aprovisionament de recursos que li permetien poder continuar fent de rodamón de luxe, a l'altra part del globus.

L'encreuament de vols entre el propietari del veler i jo va produir-se la primera quinzena del mes de març d'aquell any. Així que, després de deu hores d'avió arribo a l'aeroport de Maiquetia. En Jaume m'esperava. Torrat pel sol com estava, i amb un mussolet de fusta que duia penjat al coll, a títol d'amulet, semblava talment confós entre la població. Truco als meus fills per dir que he arribat, i comença la meva aventura al Carib.

Agafem la primera "guagua", desmantellada com si l'haguessin tret d'un desballestament; totes estaven així, formant part d'aquell paisatge vial, de manera que era només jo la sobtada per la flota de ferralla mòbil que acabava de descobrir. La gent es veia contenta, i no hi feia res que tots anéssim estrets sense poder quasi ni respirar, just -això sí- per bellugar-nos a ritme de "merengue, bachata i salsa" que ja no vaig deixar d'escoltar fins el viatge de tornada. A tota hora i a tot arreu aquesta alegria que, en les seves diferents variants, s'encomana només de sentir-la, i es fa obvi que la porten a la sang.

Arribem a Caracas, i el primer que trepitjo són mercats trinxats de mercaderies ambulants. La calor s'imposa, i observo com els hàbits dels vianants responen a aquest factor que, és evident, els condiciona: sucs de fruita autèntica a cada cantonada, remullades de font en font, poca roba al cos, ... . Crida l'atenció, efectivament, l'extrema vigilància ciutadana, i l'instrumental que se suposa ha d'activar-se en algun moment donat ... , i la gent, que ens escolta parlar català, ens mira mentre dubta si som "gringos", o no ho som.

El nostre destí era Puerto de la Cruz. I doncs, cerquem un autobús que ens hi porti. Em sorprèn també el mercat d'aquest transport: diferents preus, diferents vehicles, i diferents categories que se subhastaven al carrer. Agafem l'únic bus disponible en aquella hora, un de primera classe, i veig que en Jaume treu un feix de bitllets per pagar els bitllets. Mentre esperem la sortida, m'ensenya els "bolívares" i m'entretinc a mirar-los. Tot era paper moneda, en aquest país.

El trajecte dura cinc hores. Vam arribar de matinada al Centro Marino de Oriente. Una marina molt ben preparada, que destacava -vaig trobar jo- en qualitat de serveis i d'infrastructures, per sobre del poc que havia pogut apreciar fins aquell moment.

El dia es posava en marxa a les sis del matí, i no és d'estranyar quan inevitablement palpàvem vora el pic del mig dia, com la suor ens banyava el cos. Planifiquem la meva curta estada en aquestes terres -més ben dit, en aquests mars-, i decidim navegar fins a Illa Margarita i tornar. Deu dies no donaven per a més.

L'endemà d'arribar, en Jaume havia d'acabar de fer gestions a Puerto de la Cruz, intentava aconseguir una línia de telèfon mòbil, ... i no era fàcil. Entre tràmit i tràmit jo observava perplexa com els cotxes no s'aturaven davant dels semàfors vermells. Després vaig saber que aquest color era útil solament per orientar als conductors, i no pas d'obligat respecte; si més no, així m'ho van explicar.

Vam comprar provisions per al veler; per cert, poca varietat de productes -però suficient- als supermercats, i al vespre vam salpar cap a la illa "La Borracha", el primer roc significatiu a la vista. El vent era considerable, i l'escora del vaixell pronunciada. En Jaume m'explica, aleshores, les raons d'aquestes rauxes, i entenc perfectament l'efecte de xoc i de circumval·lació que produeix la combinació de vent i geografia en el mar del Carib.

L'endemà tinc l'oportunitat d'assaborir per primer cop una d'aquestes platges. Quina aigua i quina sorra!. Bé, crec que tot comentari no fa més que afegir pinzellades als idíl·lics paisatges que tots sabem i que, constato, són reals. Miro amb curiositat les iguanes, que caminen per la sorra tal com si ens preguntessin: qui sou, i què feu aquí?. Tot era verge.

Seguim el nostre passeig pel petit conjunt de les illes "Chimana", i sols puc dir que trobo l'entorn encara més verge, siés possible dir-ho, tenint en compte que érem una mica més lluny del continent.

Al voltant de la Illa Margarita la fondària es fa inexistent, i navegar és arriscat. En Jaume, però, és un expert; i no solament defuig del perill d'avarada, sinó que en gaudim. Molt a prop de la costa ja, tira l'àncora en un lloc on despunta el pal d'un veler enfonsat. Aquesta sí que va ser una aventura d'aquelles de pel·lícula: tot era transparent, els peixos entrant i sortint pels ulls de bou del vaixell submergit, esculls de coral i les seves variants, ferros devastats pel rovell, ... i alguna medusa que, com nosaltres, també feia immersió. Preciós.

La meva pell començava a ressentir-se del sol imperant i ni el factor més alt de protecció va evitar l'única mala estona d'aquelles hores, del tot suportables, però, al costat de tanta meravella.

Arribem a Illa Margarita i fondegem a "Portlamar", amb la intenció de voltar-la amb una moto que preteníem llogar. La impressió general que s'aprecia és la d'una illa recent estrenada pels objectius estrangers d'inversió capitalista; capital canadenc, bàsicament; i això es nota. I darrera els grans hotels, els espectaculars edificis i dels carrers assortits de botigues a l'estil modern, ... la illa de veritat.

Molts velers fondejats al port on érem, i de nacionalitats diverses. I, poc a poc, arriba la posta de sol, que deixo per explicar en un altre relat que no serà de ben segur tan descriptiu de la geografia, ... sinó de la immensitat de l'univers. En aquest moment admiro com la naturalesa ens brinda un espectacle darrera un altre. I tots, exquisits.

En la nostra excursió per la illa passem per "La Asunción", "Pampatar", "Juan Griego", ... i el poblet de "Boca del Rio", on també hi arribem amb el vaixell. Aquí, iniciem el camí de retorn.

Abans d'albirar novament Puerto de la Cruz, virem a babord, i després de deixar els dofins que ens han estat acompanyat bona part del trajecte, visitem el parc natural de "Mochima": un passadís de plantes, pedra i mar, guarnit amb gavines i pelicans que semblava que mai no hagués penetrat ningú. Capbussar en aquelles aigües de cristall era talment violar la magnitud que m'envoltava, en veure com els esquitxos que jo mateixa provocava feien zigzaguejar els peixos en mil colors virolats, entremig de la sagrada vegetació preservada sota pena presó. Gaudir de Mochima em va fer sentir la persona més privilegiada del món.

Sortint del parc, en Jaume m'explica que acabem de conèixer territori de pirates, ... de pirates del segle XX que, equipats amb "peñeros" i armes curtes, es dediquen a envair embarcacions com la nostra, i es firen gratuïtament d'allò que hi troben. Jo, a part l'ensurt, ... no sé si creure-m'ho o no.

Això s'acaba
. A Puerto de la Cruz ens reben uns cantaires, que amb la seva veu entonen "En mi viejo San Juan", i taral·lejo el bolero puertorriqueny, perquè el conec. Ultimem els darrers detalls per a la tornada, i en Jaume m'acompanya amb el bus a Caracas, i de Caracas a l'aeroport. M'acomiado d'ell, del veler i del Carib, ... i al temps d'acabar el meu sospir, obro els ulls de nou a Barcelona, i penso ... ho he sommiat?.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Mont Serrat

5 Relats

19 Comentaris

9783 Lectures

Valoració de l'autor: 9.11

Biografia:
Sóc cap de família monomaretal, amb una filla de 13 anys i un fill d'11 anys, i treballo dins i fora de casa. L'experiència d'aquesta situació, des de la "diferència" d'una normalitat que no reconeix la diversitat, amb totes les implicacions que això comporta, i el fet d'haver viscut situacions de violència masclista, han fet que hagi reconduït el meu interès a l'estudi de qüestions de gènere, a lluites socials puntuals i a fer expressives aquestes sensibilitats a través de l'escriptura aficionada, fent més humanes les relacions quotidianes i educant la meva filla i el meu fill per a una societat que necessita recuperar valors oblidats.

Acabo de fer ara el descobriment d'aquest espai a través de la xarxa. Felicito aquesta iniciativa, i moltes gràcies per possibilitar un mitjà a tota la gent anònima que tenim coses a dir i que ens agrada fer-ho posant-hi una mica d'art.