Reflexions a l'hora d'un Massatge

Avui és dimecres. Cada quinze dies, a les quatre de la tarda m'espera la Iolanda. Amb les seves mans, el meu cos es relaxa, i la meva ment també.

Arribo a l'hora en punt; com sempre, cronometrada pel rellotge, que disposa absolutament de mi, tret de quan l'enganyo. Apago el mòbil, deixo el maleït rellotge i tots els ornaments que porto al damunt en el penja-robes, i m'abandono.

Com he pogut trigar tant en assaborir aquest plaer?. Ho fa bé, a més a més, la noia. I la música, reposada, suau, plàcida, ... que acompanya la sessió, em transporta a l'interior de mi mateixa aparcant tot allò que del passat, del present i del futur pugui ni tant sols ombrejar el que estic a punt de descobrir. De lluny, sento el carrer, que em pareix talment un ressò desconegut, .... com si en aquella hora jo no formés part del món de la civilització -o de la incivilització-. Ara no, el món es redueix només a aquella habitació, a la música de saxo, i a les mans de la Iolanda.

Tota la meva atenció es concentra en el sentit del tacte. L'oli hidratant comença per impregnar-me el clatell, i avançant poc a poc arriba a les cervicals, al compàs de la rotació i de la tracció dels dits ferms i segurs. No parlo, sols sento i gaudeixo.

I tocant de les cervicals, la musculatura que envolta la clavícula; parlant amb propietat, el "trapezi".

Aquí s'hi entreté una mica més: hi troba resistència i m'ho comenta, al mateix temps que va repassant el múscul endavant i endarrera, endarrera i endavant. Efectivament, noto com en aquesta frega hi ha un punt que fa barrera, i que obliga les mans de la Iolanda a ensopegar-s'hi cada cop que me'l masega. Dedueixo que deu ser aquesta la resistència de què em parla, i fent un ensopit esforç per respondre el seu comentari, li dic amb fina ironia que, de ben segur, no es tracta d'una resistència voluntària, sinó més aviat, ... adquirida.

A continuació, massatge facial. I aquest sí que és del tot nou per a mi. És tota una professional !.

Massatges "dels altres" -dels que no són professionals, vull dir-, qui més qui menys se n'ha fet algun cop a la vida; però jo he de dir que, tret d'alguna excepció a qui molt respecto, cap tots els altres "prínceps blaus" que m'han anat acompanyant en trajectes més o menys curts -de vegades, llargs- de la meva existència, m'han brindat mai la sensació de sentir lliscar sobre les celles i parpelles els delicats tocs lleugerament pressionats fets per un altre. I curiosament, tots aquells s'han cregut sempre els més "experimentats experts de les experiències" de la vida, en tots els sentits. Quins ingenus: ells, per creure-s'ho; i jo, per creure-me'ls a ells!.

Després d'aquests primers minuts, estic quasi anestesiada -que no vol dir adormida-. Aleshores, el palmell de les mans de la Iolanda cercla el meu cap sencer, i l'apreta repetides vegades. Aquesta és una percepció diferent a les anteriors: la compressió i la descompressió cíclica que sento fa com si se'm remoguessin tots els fluxos del cervell. No sóc conscient de res, més que d'imaginar-me per dins la possible reacció del circuit integrat i blindat del meu crani, a aquests estímuls externs.

S'acaba la primera part, i lamento que s'acabi. No vull saber quant temps queda; ... tot plegat una hora.

Reflexoteràpia. Moltes vegades havia sentit parlar d'aquesta tècnica, i des de la meva ignorància l'associava a la sensitivitat que recordo agradable quan algú, potser ja en un altre temps, em rascava els peus quan en volia dir certes coses ... . Però no, això és diferent. Realment, en sap.

A la cambra de massatge, hi té mapes de la planta dels dos peus i, encuriosida, mentre em despullo i em vesteixo, els miro. No em plantejo si em crec o no em crec els efectes d'aquesta medicina alternativa. No em preocupa gens, això.

Torna a agafar l'oli hidratant, que a més a més fa olor d'eucaliptus, i comença a amanyagar-los. Va per ordre: en primer lloc repassa la part superior de l'empenya, a manera de prefaci per endinsar-se en l'estudi detallat i empíric de la planta, on minuciosament va treballant cadascuna de les parts que tenen correspondència exacte amb les làmines de l'habitació. Em va explicant què em va tocant, i jo escolto, sense parlar.

De sobte para, i concentra tota la seva força en un punt determinat, al mig de la planta; un punt profund, localitzat, que pressiona tres o quatre cops. La meva curiositat pot més que l'estat de llanguidesa del moment, i pregunto de què es tracta: em diu que és una "chakra", en versió oriental, o un "flexo-solar", en versió occidental; en resum, una mena de canal o forat energètic situat vora la zona de l'estómac, i que de tant en tant convé ventilar perquè pugui sortir i entrar energia: millor si en surt la negativa, i n'entra de positiva.

Amb les seves explicacions, i mentre m'esculpeix un a un els dits del peu dret, identifico clarament la columna i el cap. I, quan em toca "el cap", em fa mal. És el dit gros. Li demano que afluixi la pressió perquè la sensibilitat que experimento en aquest lloc no m'és agradable. Dono per suposat que el fet té moltes traduccions tècniques i, per bé que jo ho entengui, em diu que em fa mal a causa del neguit i de la tensió acumulades.

... I doncs, arribo a la conclusió que si el motiu és aquest, en tinc per dies perquè deixi de fer-me mal.

Acaba un peu, i comença l'altre. La Iolanda repeteix l'operació, i jo inútilment sols desitjo aturar el temps.

Això es va acabant, però encara queda el plat fort: l'esquena.

Divideix l'esquena en dues parts, a banda i banda de la columna i, d'entrada, les treballa per separat. Aquí hi deixa anar la màxima energia que inverteix en el massatge, i aprecio que realment té força. Li explico que tot l'hivern passat he tingut un doloret agut en un punt molt concret de la part dreta, que jo atribueixo a una mala postura en asseure'm. La veritat és que no aprofundeix massa en els orígens, i ràpidament el localitza. Em constata que, en efecte, hi tinc un nus; i comença la feina de desfer-lo. M'avança però, que en tindrem per uns quants dies abans no em desaparegui; i jo, hi confio a cegues.

Jo no veig què em fa, ni la veig a ella; però això no em priva de gaudir segon a segon l'orquestra de sensacions que em provoca aquest massatge. Després de la part dreta, la part esquerra, i per acabar, conjuntament les dues meitats. En aquest moment àlgid, em ressegueix la columna, amunt i avall, i ja no diferencio què em fa la seva mà dreta, de la seva mà esquerra. Tot té una continuïtat de moviments verticals, entrecreuats, rotatoris, ... que sóc incapaç de desxifrar, de tal manera que si no sabés que sóc sola a l'habitació amb ella, diria que són quatre -o més- les mans que ara mateix llauren la meva esquena.

En el darrer minut, deixa la frega i em colpeja suaument tota la superfície dorsal, de dalt a baix, amb tocs curts i molt continuats, que repica amb les mans posades en posició vertical. M'explica que d'això se'n diu "cacheteo".

I, finalment, quan tota l'esquena bull per fora i per dins, me n'adono que els seus dits fan la inèrcia d'aspirar cap amunt el vapor d'aquella turbulència. Gràficament, imagino que la fotografia de l'acte no reflectiria més que la imatge de veure com els dits de cadascuna de les seves mans rellisquen sobre la pell revitalitzada i nodrida, i com de forma imperceptible es repleguen i s'enlairen; però l'efecte paranormal que em produeix la lleu fricció és indiscutiblement sensual.

L'hora s'ha acabat. Jo, estirada a la taula de massatge. La Iolanda em cobreix el cos amb la tovallola fins el coll, em diu que reposi dos minuts, i surt de l'habitació. Dos minuts per retornar, ... de no sé on. I, hi retorno, és clar; no podia ser d'altra manera.

Agraeixo a les meves companyes de feina que em programessin aquesta trobada i que, sense jo saber-ho, em concertessin una sessió de massatge com aquesta, a la que d'entrada, i si he de ser sincera, m'hi vaig sentir moralment obligada de correspondre.

No me'n penedeixo gens, i recomano a totes i tots aquells que encara no ho han tastat, que ho provin. El benefici és garantit.

Adéu, Iolanda, gràcies i fins dimecres, d'aquí a quinze dies...