El misteri d'Aurora. Una nova llar

La llançadora es va sacsejar bruscament en penetrar a l'atmosfera, però ràpidament es va estabilitzar i va començar a sobrevolar el cel de Pròxima Centauri b.
–Mira! Ja es veu la ciutat! –va assenyalar l’Anna.
La Mia va aixecar el cap de la seva llista de reproducció i va observar per primera vegada el que seria la seva nova llar. Enmig d'una extensió rocosa i desèrtica s'alçaven la gran cúpula de la ciutat d'Aurora, amb unes grans xemeneies que expulsaven uns gasos a l'atmosfera, que se suposava que a la llarga, la farien habitable.
–Has vist com brilla la cúpula amb el sol? És impressionant, no creus?
–Crec que és la cosa més depriment que he vist mai. –va respondre a la seva mare amb desgana.
–Quins ànims, nena! –va exclamar l’Anna un xic decebuda per la falta d’entusiasme de la seva filla. –Però ja veuràs com al final t’acabarà agradant!
La Mia no va contestar, simplement se la va mirar amb incredulitat abans de tornar a centrar la seva atenció en la música.
La nau va fer un parell de voltes al voltant de la ciutat abans de començar a descendir, fins que les rodes van topar bruscament contra el terra. La nau va començar a frenar mentre lliscava per damunt de la llarga pista d’aterratge, fins que es va aturar del tot. La nau es va dirigir cap a una de les comportes, mentre una gravació sonava per la megafonia, acompanyada d’una música de fons, d’aquelles que sonen ridícules, però que després no pots treure-te-la del cap:
–Estimats viatgers, hem arribat al nostre destí. En aquests moments estem preparant el desembarcament. Si us plau, continuïn asseguts als seus seients fins que s’hagi completat la maniobra. Moltes gràcies per confiar en Viatges Estels. Viatges Estel: Més enllà de les estrelles.
Van passar uns minuts mentre la nau s’acoblava a les escotilles que connectaven amb la cúpula, temps en el que van aprofitar per fer sonar alguns anuncis per la megafonia sobre el programa per punts de la companyia. La Mia va mirar per la finestreta. La cúpula d’Aurora ara es veia molt més gran que des de l’aire.
Després de passar el control i recollir l'equipatge, van anar a trobar-se amb l’Òscar, el seu pare, que els estava esperant a l’enorme i poc concorregut vestíbul del port aeroespacial. Ell ja feia algun temps que s’havia traslladat a Aurora per treballar en el gran sistema de gasoductes gràcies als quals, la ciutat gaudia d’unes condicions ambientals habitables. Al principi havia de ser una feina temporal, però una renovació en el contracte i un atractiu programa del govern local per incitar a la gent a establir-s’hi de forma permanent va fer que, al final, la família Carter fes el pas de mudar-s’hi.
–Mira, fem-nos una foto allà! –va dir l’Anna tot assenyalant les grans lletres del cartell que donaven la benvinguda als viatgers.
–Ara? –va expressar la Mia amb desgana.
–Vinga!, que serà la nostra primera foto al planeta!
Després fer-se la fotografia, van menjar un entrepà en una de les parades del mateix port espacial. La Mia en va escollir un de pollastre, i la veritat és que no era gran cosa: unes fulles d’enciam, un parell de rodanxes de tomàquet i un pollastre que amb prou feines tenien gust, i només la maionesa li donava una mica de sabor. No era un començament massa prometedor...
Els sentiments de la Mia eren contradictoris: Per un costat s'alegrava de retrobar-se amb el seu pare una altra vegada, després de tants mesos sense veure’l, i en part entenia el raonament que havia dut els seus pares a prendre aquella decisió, però per l'altra banda no li feia gens de gràcia quedar-se a viure en aquell planeta. Enrere deixava tota la seva vida, tot el que havia conegut fins ara. Què se suposava que hi havia de fer ella en aquell planeta, a anys llum de la resta de la humanitat?
Durant mesos, la seva mare i altres familiars i coneguts, l'havien intentat animar. Li deien que viuria un moment històric, que seria de les primeres colonitzadores d’un exoplaneta, i que això no tothom ho podria dirà. I pels amics? Que no es preocupés per això, que aviat en faria de nous, i que sempre es podria posar en contacte amb la Terra. Però res de tot això havia convençut la Mia. A ella no li interessava la història ni fer nous amics. El que ella volia era els seus amics, els de tota la vida, aquells amb qui tantes vegades havia recorregut els carrers de Londres.
Mentre es dirigien cap a casa en el monoraïl, la Mia va alçar la vista cap als edificis de la ciutat, que s'alçaven sota aquella enorme cúpula transparent. Tots es veien molt semblants, d'un color gris clar amb àmplies finestres, tot i que els vidres tintats no deixaven veure l'interior. Almenys els carrers es veien amplis i ben cuidats, amb un enorme passadís central i decorat amb jardineres, bancs i, de tant en tant, alguna escultura abstracta de dubtós valor artístic. Finalment, van arribar a l'apartament.
– De debò? Però a qui se li ha ocorregut decorar així! –va exclamar mentre es treia les sabates per no embrutar la moqueta.
Els seus pares no van poder amagar la rialla en veure la seva reacció.
– El pis ja venia així. He estat massa ocupat per canviar la decoració. –va dir el seu pare, entre rialla i rialla.
El pis estava decorat amb un estil molt minimalista i funcional, amb mobles blancs de formes lleugerament arrodonides, però la moqueta blava, combinat amb els vermells i fúcsies dels complements, feia una combinació de gustos dubtosos.
–Doncs jo no ho trobo tan malament! –va replicar l’Anna.
La Mia se la va quedar mirant com si s'hagués tornat boja.
–Sí, ja sé que és una mica estrident, però si no es veuria tot apagat i molt avorrit.
La Mia va preferir fer com si no l'hagués escoltat i va continuar observant el que ja seria la seva nova llar. La veritat és que, deixant a un costat la combinació de colors, el pis semblava estar força bé. Tot era nou i la distribució oberta de menjador, sala d'estar i cuina feia tot semblés força més ampli del que realment era.
El seu pare els va mostrar la resta de la casa: Un bany, una petita habitació plena de capses de la mudança, el dormitori principal dels seus pares i, finalment, la seva habitació.
–Què et sembla? –va preguntar el seu pare.
–Està superbé... per una nena de cinc anys! –va respondre de forma sarcàstica en veure els llençols fúcsia que cobrien el seu llit.
–Tranquil·la, és provisional, ja la deixarem al teu gust. –va dir la seva mare.
La Mia va fer un sospir profund i va fer una volta per l’habitació, tot inspeccionant-la sense dir res, passant la mà per la superfície llisa del seu escriptori, obrint l’armari, on tot just un parell de perxes esperaven en solitari. Finalment, es va asseure al llit i va fer un parell de bots, com si en volgués provar la duresa.
–Bé, almenys sembla còmode. –va pensar.
–Espera, que encara no has vist el millor. –va dir l'Òscar, tot travessant l’habitació cap a la finestra.
Va apartar les cortines i va prémer el botó per obrir les persianes motoritzades. A mesura que s’anaven alçant, una llum taronja es va anar esmunyint dins de l’habitació, fins a inundar-la completament.
La Mia es va apropar al vidre. Davant d’ella, la llum rogenca de Pròxima B, oferia una magnífica posta de sol eterna, digne d’una postal.
–No et podràs queixar de les vistes, eh?
Si bé era cert que tenia una visió privilegiada, no estava disposada a admetre que aquell lloc li agradava. Almenys, no encara.
–Vistes cap a uns tubs de gas. –va dir tot assenyalant amb el dit cap avall, on es podia veure parts dels gasoductes estenent-se més enllà de la cúpula.
–Com estàs últimament!–va protestar l’Anna. –Tens probablement una de les millors vistes de tota la colònia, amb una posta de sol magnífica i tu només et fixes en uns tubs que amb prou feines es veuen.
–No, ja està bé que es fixi en els tubs. –va saltar el pare. –Així, quan hagi d'anar a revisar-los, la podré saludar des d’allà baix! –va dir tot movent la mà, com si digués hola.
–Ai, papa! No siguis cursi! –va dir mig avergonyida, fugint ràpidament de la finestra, mentre els seus pares reien.
De sobte, va sonar el timbre. Eren els de la mudança, que van omplir el rebedor de capses de cartó precintades.
–A on és? –preguntava la Mia mentre inspeccionava nerviosa les caixes.
–Tant li fa! Anem ordenant les coses i ja apareixerà... – li deia la seva mare.
La Mia va fer que sí amb el cap i en va començar a obrir, però encara revisava de reüll les etiquetes. Fins que finalment va trobar una capsa força grossa, amb el seu nom.
–Deu ser aquesta, segur! –va pensar
Sense perdre ni un segon, se la va endur a l’habitació i, quan la va obrir, el cor li va fer un salt: Roba, l’ordinador, alguns records que s’havia endut de la Terra... Allà no hi era! La Mia es va quedar glaçada. No podia ser, havia obert ja totes les caixes i no hi era per enlloc! Com li haguessin perdut...
–Mia, crec que t’he pres una de les teves caixes per error. –va dir l’Òscar des de la porta, amb una caixa mig oberta.
La Mia va fer un salt i sense dir res, va prendre-li la caixa de les mans, va mirar a dins i va respirar alleujada, en veure que allà estava, ben protegida entre capes d’escuma, la seva preuada guitarra.