La revolta dels 10 dies: Els Kintònia

—Balla, salta i gira! —Va cridar la noia vestida amb roba de cridanera i amb un tutú de colors mentre baixava de l’escenari per unir-se a un grup de nens.
Immediatament, el seu company es va posar a tocar la flauta. La melodia va arrancar un xiscle d’alegria entre els infants, que van començar a córrer i saltar sense cap mena d’ordre. La noia, ràpidament, va començar a fer-los senyals i a organitzar-los fins que va aconseguir improvisar una rotllana.
—Donem-nos la mà, donem voltes, aquí i allà! —Va començar a cantar.
—Balla, balla, balla! Gira, gira, gira... —Va continuar el noi, mentre la noia ballava amb la canalla.
En un lateral, recolzada en una barana de ferro, la Flora s’ho mirava en silenci, seguint el moviment dels nens, però sense cap expressió, com si estigués absent.
—Per què no baixes i t’hi uneixes? Segur que te’n mors de ganes. —Li va dir una veu al seu darrere.
Era l’Aureli, que li somreia i li apropava una paperina plena de Cruiximels, uns bastonets de cereals fregits amb mel, típics de la colònia.
—I tant! Res m’agradaria més que posar-me a ballar una cançó infantil! – Va expressar amb ironia mentre agafava un dels bastonets de mel.
—No sé... potser t’hi animes aquesta nit, quan sigui el torn dels grans. —va bromejar ell.
Ella no va respondre. Simplement, va mossegar el bastonet mentre es girava cap a l’escenari i tornava a mirar els nens, que saltaven i picaven de mans, tot imitant els animadors.
—Escolta... dissabte hi ha la manifestació. Ja ho saps, oi? —va dir l’Aureli al cap d’un moment.
La Flora va arronsar les espatlles, sense apartar la mirada de l’espectacle.
—Sí. Però no sé si hi aniré.
—Bé, si pots, m’agradaria que vinguessis. T’hi esperem.
La noia va sospirar profundament i es va girar per mirar l’Aureli directament als ulls.
—Per què és tan important?
—És important que vingui tothom. Això mostrarà al govern que ho anem de debò i potser es posaran les piles.
—I què creus que aconseguirem?
—Que es posin les piles!
La Flora no es va convèncer per aquelles paraules i va tornar a mirar la pista, no els nens ara giraven sobre si mateixos amb els braços estesos.
—Per exemple, aquesta festa, l’aniversari de la fundació de la colònia —Va dir mentre es recolzava a la barana, al costat de la Flora —Una festa prou rellevant, no creus? Hauria de ser el govern qui s’encarregués de tot això! Però si fos per ells tot quedaria en un discurs i poca cosa més. Ha estat l’Associació de Veïns qui s’ha encarregat de tot! Moltes trucades, demanar favors a tothom, hores de feina que ningú t’agrairà i tot pagat de la nostra butxaca. I ells? Bé... han ajudat a col·locar focus, passar cables i quatre coses més… El que fan sempre: el mínim per dir que hi han col·laborat i penjar-se la medalla.
La Flora es va girar cap a l’Aureli. El seu somriure s’havia desdibuixat, ja no tenia aquell rostre amable i simpàtic amb el qual havia vingut. Ara s’hi entreveia una ombra de frustració.
—Tu saps el que ha costat portar aquest grup d’animació? —Va dir tot assenyalant l’escenari.
La Flora va quedar-se mirant la pista.
—Pica fort! —Cantava la noia.
—Fort! Fort! Fort! Fort! —Responien els nens mentre feien palmades.
—Amb els recursos que tenen, si volguessin, podrien portar artistes de qualsevol planeta. Els primers anys venien grans artistes i feien grans concerts, però ara, ja ningú vol viatjar tan lluny... —L’Aureli va fer una petita pausa —Sort que els Kintònia no paren mai quiets i sempre van d’un lloc a un altre. Vam tenir sort que estiguessin a prop i ens hagin pogut fer un forat a la seva agenda.
Una espurna es va encendre dins de la Flora.
—Viatgen molt?
—Els Kintònia? Són uns autèntics nòmades de l’espai, sempre anant d’un planeta a un altre, fent espectacles per tot arreu.
Per primera vegada, la Flora ja no va veure aquell grup com uns estrafolaris fent un espectacle ridícul per a nens, sinó com uns autèntics aventurers creuant l’espai, viatjant lliures, sense lligams.
—Així que sempre estan viatjant... —Va murmurar la Flora.
—Com dius?
—Eh? Ah! No res, només estava pensant en veu alta.
—Ei! Vigila, que encara començaràs a repapiejar abans que jo! —Va bromejar l’Aureli. —Bé, et deixo. A veure si descobreixo a on s’ha ficat la meva dona... I gaudeix de la festa!
La Flora va respondre amb un somriure i es va quedar observant l’Aureli mentre s’allunyava. Tot just havia avançat uns metres, quan es va girar.
—I espero veure’t el dissabte!
La Flora es va tornar a fixar en l’escenari. Ja havien acabat el ball i la noia tornava a ser a dalt de l’escenari.
—Saps una cosa, Nic? Avui et veig una mica... florit! —Va dir mentre li enganxava una enorme flor d’espuma a l’esquena del noi.
—Florit? Jo? —Va dir el noi, amb un to clarament exagerat —Però que dius, Lila. Si a mi no m’agraden les flors!
La noia va exagerar una ganyota de tristor
—Com que no t’agraden les flors? —Va girar-se cap al públic. —A vosaltres us agraden les flors?
Tots els nens van xisclar un fort sí.
—I a vosaltres? —Va dirigir-se aquesta vegada als adults
Alguns adults van respondre amb un tímid sí.
—No us sento! Us agraden les flors? —Va dir tot apropant-se la mà a l’orella, com si tingués dificultats per escoltar la resposta.
Aquesta vegada van respondre més adults i més fort.
—Ho veus? A tothom li agraden les flors!
—Ui, a mi no pas! —Va respondre en Nic.
—I com és això? —Va preguntar la Lila mentre dissimuladament marxava cap al fons de l’escenari.
—Perquè sabeu que fan les flors? —Va començar a explicar en Nic dirigint-se cap al públic —Les flors atrauen les abelles. I a mi les abelles em fan molta por!
Mentre en Nic parlava de la por que li feia que una abella el piqués, la Lila va començar a manipular uns fils, i del sostre de l’escenari va començar a baixar un enorme peluix amb forma d’abella, just per darrere d’en Nic. Immediatament els nens es van posar a xisclar.
—Què passa? Que hi ha alguna cosa?
—Una abella! Al darrere! —Cridava la canalla.
—Una abella? A on?
En Nic es va girar per mirar enrere, però tot just en aquell moment la Lila va estirar un dels cables i el peluix es va elevar, fent que el Nic no el pogués veure. Quan es va tornar a posar de cara el públic, la Lila va deixar anar el cable i l’abella va tornar a baixar. Després la va moure cap a un costat.
—Aquí no hi ha cap abella! A on l’heu vist aquesta abella.
—Allà! A la dreta! —Xisclaven els nens tot assenyalant al peluix.
—Allà? Voleu dir? —Deia el noi tot assenyalant el costat, mentre la Lila tornava a moure els cables, fent que l’abella es mogués.
—Aquí no hi ha cap abella! M’esteu enredant! —Va dir el noi quan finalment es va girar al costat, on ja no hi havia el peluix.
—No! A l’altre costat! —Cridaven els nens.
—A l’altre costat?
I novament es va repetir l’operació. Quan ell es va girar, la Lila va moure els cables perquè l’abella canviés de posició.
—Lila, aquests nens diuen que hi ha una abella, però crec que m’estan enganyant, perquè jo no en veig cap. —Va dir tot girant-se cap on hi havia la noia. —Tu n’has vist alguna?
—Jo? Que va! —Va respondre amb un to exagerat, mentre encara movia els cables i el peluix seguia de prop al noi —No n’he vist cap!
—Si ja ho dic jo, m’estan enganyant!
El noi es va girar, topant-se cara a cara amb el peluix, i deixant anar un crit que va arrancar les rialles dels més petits.
—Ah! Una abella! Que em picarà, que em picarà! —Anava cridant mentre donava voltes per l’escenari, perseguit per l’abella de peluix controlada per la Lila.
De sobte, alguna cosa va anar malament. Els cables es van enredar i el peluix es va aturar. El noi va improvisar com va poder, i es va ajupir tot movent els braços, com si volgués espantar aquella abella gegant.
—Auxili! Socors! Lila, Ajuda’m! Ajuda’m! —Cridava.
La Lila, frustrada amb els cables, finalment els va deixar i va anar cap en Nil.
—No pateixis, que no et vol fer cap mal! —Va dir la Lila tot apropant-se al Nic. —Només vol... —La noia va arrancar la flor de l’esquena del noi —Una flor!
Quan va tenir la flor desenganxada de l’esquena, el noi va anar corrent cap als cables.
—Segur? Vols dir?
—I tant! —Va respondre la Lila, tot ensenyant-li la flor al peluix. Mentrestant, en Nic va forcejar amb els cables, fins que finalment va aconseguir desfer l’embolic. La Lila va fer llançar la flor a un dels laterals de l’escenari, fora de la vista del públic, i en Nic va fer desaparèixer l’abella, com si perseguís la flor.
Els dos comediants es van mirar als ulls, alleujats d’haver pogut acabar bé el número a pesar del petit embolic dels cables.
Mentrestant, la Flor s’ho mirava des del lateral, amb un petit somriure que se li havia escapat sense adonar-se’n.
—Jo també podria fer-ho... —Va murmurar per ella mateixa.
*
En acabar l’espectacle, la Flora va seguir els dos animadors, mentre els tècnics es quedaven a recollir l’equip.
—Una altra vegada has tingut problemes amb el titella de l’abella. Al final me’l trencaràs! —Va recriminar el Nic a la Lila mentre entraven en aquell mòdul prefabricat que els servia de vestuari.
—No és culpa meva! Aquell trasto s’encalla! —Va protestar la Lila, just abans de fer un glop d’aigua.
—Doncs sempre se t’encalla a tu... —Va observar el Nic mentre es deixava caure, esgotat, a la butaca.
—Clar! Soc l'única que els fa anar!
La Lila va fer un altre glop d’aigua.
—A més, tampoc pots dir massa cosa: has tornat a desafinar amb la flauta. —Va afegir.
En Nic va sospirar i es va fregar els ulls.
—Hi haurem de canviar per alguna altra cosa, no pot ser que sempre estiguem així. —Va comentar en Nic resignat.
La Lila es va asseure davant d’un mirall, disposada a desmaquillar-se, quan algú va trucar. La figura de la Flora es dibuixava a contrallum a través de la porta mig oberta.
—Disculpeu... Es pot? —Va preguntar tímidament.
La Lila va girar-se una altra vegada cap al mirall, sense dir res, i va continuar la seva feina de treure’s el maquillatge.
—Els lavabos estan a l’altra caseta, just allà! —Va dir en Nic assenyalant amb la mà cap a fora.
L’interès que havia despertat la seva entrada sobtada s’havia esvaït de seguida.
—Eh? No! No és això... —Va comentar la Lila mentre passava cap a l’interior. —De fet, volia parlar amb vosaltres.
—Amb nosaltres? —Es va intrigar el Nic.
—I de què vols parlar, noieta? —Va preguntar la Lila, sense ni tan sols girar-se, ocupada en la seva tasca.
—Bé... Em preguntava si.. Si vosaltres...
Els nervis li estaven jugant una mala passada. Mirava al seu voltant, com si cerqués les paraules enmig de tot aquell attrezzo que hi havia amuntegat en aquell petit espai.
—Si nosaltres què? —Va insistir el Nic.
La Flora es va quedar en blanc. Cinc minuts abans tenia clar què dir, però ara no li sortien les paraules.
—Res! No res! —Va resignar-se —Disculpeu-me.
En Nic va fer cara de no entendre res, però de seguida li va restar importància i es va reclinar a la butaca, mentre la Flora es dirigia cap a la porta.
Quan va ser a la porta es va aturar per mirar un paper penjat a la porta, escrit a mà. Era un petit recordatori de les actuacions. Hi havia actuacions passades, tatxades en bolígraf, a Shanghai, a Ciutat Esperança i altres poblacions de la Terra, però també a la colònia marciana Ares. També hi havia anotada Euclides amb les actuacions que estaven fent aquells dies a Kepler-186f, i les anotacions indicaven unes futures actuacions a les colònies Aurora i Hèrcules, de Pròxima b.
La Flora va treure forces de dins i es va girar cap a ells amb decisió.
—Em preguntava si necessitaríeu algú més en el vostre espectacle.
Tots dos es van girar cap a ella i es van quedar en silenci. La Lila la va observar de dalt a baix, i la seva mirada, fins ara juganera, tenia un to més seriós.
En Nic, en canvi, semblava desconcertat. Va fer una ullada ràpida cap a la seva companya i, finalment, es va aixecar, es va acomodar bé la seva llampant jaqueta taronja i, a poc a poc, es va apropar a la Flora.
—Veurà, agraeixo molt el teu interès, però ara mateix no estem interessats a contractar a ningú. —Va dir en Nic amb veu suau.
—Segur? Veig que teniu una agenda molt atapeïda—Va dir assenyalant el programa de la porta—I aquí teniu moltes coses. Segur que us aniria bé unes mans que us ajudessin a...
—No necessitem ningú. —Va interrompre en Nic, mirant-la fixament als ulls i ficant-li una mà a l’espatlla.
La Flora va entendre que no tenia cap oportunitat, va fer que sí amb el cap i es va girar cap a la sortida.
—Ho sento. —Va afegir en Nic mentre observava com la Flora marxava lentament amb el cap baix. Ja era gairebé a la sortida quan...
—Espera! Com et dius, xiqueta? —Va preguntar la Lila, que havia abandonat ara somreia.
—Flora —Va respondre mig sorpresa, mig desconcertada.
La Lila es va aixecar d’un salt i va anar cap a ella, fent petits salts, com si encara estigués damunt de l’escenari, i amb el seu tutú fent salts a cada pas.
—Has sentit, Nicolau? Es diu Flora! —Va dir al seu company mentre feia voltes al voltant de la Flora. —I quants anys tens, Flora?
—Vint!
—Ai! Només vint anyets! Que dolça!—Va exclamar com si estigués parlant amb una nena petita.
La Lila, sense avisar, la va abraçar des del darrere i va prémer la seva galta contra la de la Flora.
—Mira Nic! No ens trobes dolces?
En Nic va aixecar als ulls al sostre, tot obrint els braços al cel, amb un gest de desesperació i es va girar tot caminat cap al fons de l’habitacle.
—Potser li hauríem de donar una oportunitat...
En Nic es va girar a l’instant, tot aixecant el dit índex.
—Ei! No! Ni parlar-ne... —En Nic es va aturar. La Lila se l’estava mirant amb una expressió exagerada, mig de pena, mig amb cara de nena innocent que mai ha trencat ni un pla.
En Nic va prémer els llavis, fins que finalment, va trencar el silenci.
—Podem parlar... a soles?
—No t’escapis! —Va xiuxiuejar la Lila a cau d’orella, abans de deixar-la i marxar cap al fons del mòdul amb en Nic.
La Flora va observar com s’allunyaven i com discutien l’un davant de l’altre, però no els podia sentir.
—Ei! Es pot saber què estàs fent? —Va murmurar en Nic, amb to seriós.
—AI! No et posis així! —Va replicar la Lila.
—Escolta’m. Estic parlant molt seriosament. —Va recalcar en Nic. —Què pretens amb tota aquesta comèdia?
La Lila es va girar cap a la Flora.
—Crec que té raó, unes mans extres no ens anirien gents malament.
—No ho pots dir de debò…
—Anda que no!
—Una altra vegada? Ja ho hem parlat mil vegades, no podem contractar a ningú!
—No siguis exagerat! Ara ens va prou bé, podem fer un esforç. A més, n’estic farta de fer anar aquell estúpid ninot!
—No és estúpid! Tu saps el que em va costar fer aquella abella? Vaig estar... Espera! La vols contractar només per fer anar l’abella?
—No, és clar que no! —Va negar la Lila. —Però tot ajuda...
En Nic se la va mirar, gens convençut.
—Em cau bé, i tinc un pressentiment. Fes-me cas, ens anirà bé. —Va insistir.
—Et recordo que no ens diem Sexònia, sinó Kintònia. Perquè som cinc, no sis. —Va exclamar mentre li ensenyava els números amb els dits de la mà.
—Au! No siguis infantil! Tant li fa el nom!
—No penso contractar a ningú només perquè tu tinguis un pressentiment.
—Confia en mi! —Va protestar la Lila. —A més, si tant en preocupa, fem-li un contracte senzill, amb un període de prova, i si no funciona...
—Aquest no és el problema! —Va insistir en Nic. —Saps la paperassa que hauríem de fer per contractar algú de Kepler-186f? No és només el contracte, és l’assegurança, els permisos de transport i treball... T’encarregaràs tu de tot això?
La Lila va fer mala cara.
—D’acord, ja me n’ocupo jo! —Va dir de mala gana.
En Nic se la va quedar mirant fixament, amb cara d’incrèdul.
—Au! Tots dos sabem que ho acabaràs fent tu! —Va exclamar la Lila. —Però vinga, dona-li una oportunitat, fes-ho per mi... —Va afegir amb un to mig de súplica, mig juganer mentre començava a fer-li pessigolles.
—Ei! Para! No facis això! —Va exclamar en Nic mentre lluitava per apartar les mans de la Lila i no esclatar a riure —Està bé, tu guanyes! Li donarem una oportunitat!
—Sabia que podia comptar amb tu! —Va exclamar la Lila amb aires de victòria.
—Però només si s’ho mereix! —Va afegir.
—Ai, que ja t’estàs posant en mode seriós, senyor contractes! —va riure la Lila, mentre tornava cap a la Flora amb pas saltironejant.
—A veure, Flora. —Va dir en Nic mentre s’apropava. —A què et dediques?
—Soc apicultora.
—Apicultora! —Va exclamar la Lila, que va córrer immediatament cap en Nic. —Això és un senyal! Qui millor per controlar l’abella que una apicultora? —Li va xiuxiuejar a cau d’orella.
—I has estudiat teatre o arts escèniques? —Va seguir en Nic amb la seva entrevista.
—No.
—Cant?
—No.
—Tens coneixements tècnics d’il·luminació, so…
—No.
—Què tal se’t dona el ball?
—Crec que bé —Va respondre la Flora.
—A on has estudiat dansa?
—Enlloc.
En Nic va respirar profundament i es va mirar a la Flora.
—Cal tenir un màster per ballar unes cançons infantils? —Va interrompre la Flora.
A la Lila se li va escapar una rialla escandalosa.
—Em cau bé aquesta xiqueta! —Va sentenciar la Lila. —I té raó, tampoc cal saber-ne molt per fer un ball que pot fer un nano de cinc anys! A més, nosaltres tampoc hem estudiat cant, i bé que ens en sortim!
—Està bé, està bé, però, tot i això, cal saber cantar una mica bé... A veure, canta’ns alguna cosa?
—El què? —Va preguntar la Flora
—El que sigui!, qualsevol cosa...
La Flora va dubtar uns segons, i finalment va cantar el primer que li va passar pel cap: Una cançó de bressol.
—Dorm, dorm, petit tresor, no tinguis por de la foscor —Va començar a cantar. —Les fades et cuiden, petit, pintant somnis amb mel i romaní.
Es va aturar quan va veure la cara de sorpresa d’en Nic. La Lila, amb els ulls brillants, mirava al seu company amb un somriure.
—Què passa? No us agrada? —Va preguntar la Flora desconcertada.
—No, no és això. De fet, cantes millor que ella... —Va dir finalment en Nic, mentre la Lila li donava un copet al braç en protesta per aquesta última comparació.
—Està bé. —Va acceptar finalment en Nic. —El dissabte a la tarda no tenim cap actuació. Vine! Et farem una petita prova, i si la fas bé, et podràs unir a nosaltres.