El misteri d'Aurora. La pluja

Van entrar a la cafeteria a correcuita i, sense dir res, van anar directe al fons, a la taula de sempre, tot deixant un rastre d’aigua al seu pas.
—Uf! Plou a bots i barrals! —va exclamar la Mia mentre deixava la guitarra al seu costat i seia al banc.
—Ja ho pots ben dir, estic tota xopa! —va dir la Sarah.
—Doncs jo crec que tinc dues piscines als peus! —va afegir en George, amb una rialla.
El cel era ben negre i l’aigua queia amb força. Tots es van quedar mirant a través del gran finestral, com la gent corria, buscant refugi sota els trons eixordadors i les gotes de pluja impactant amb força contra el vidre, que tremolava amb cada tro.
—Ei! Peus amunt! —els va ordenar en Jules, fregava el mullader que els nois havien deixat. —Què això sigui el Medusa no vol dir que vulgui un oceà aquí a dins!
Els nois es van disculpar mentre aixecaven els peus, van demanar el mateix de sempre, i van tornar a observar el mal temps per la finestra, que no semblava que tingués ganes d’amainar.
—Vaja! Haurà de ploure així més sovint, és l’única manera que no feu xivarri! —va dir en Jules quan va tornar a la taula. —He decidit portar-vos una cosa diferent, que amb aquesta pluja us veig molt apagats. —va afegir tot deixant unes tasses a damunt de la taula.
La Mia va allargar la mà i en va agafar una. Aquella escalfor a les mans i la flaire de la xocolata calenta acabada de fer se sentia tan reconfortant!
—I en Justin? No ha vingut avui?
—No, ha marxat amb els seus pares. L’estaven esperant amb el cotxe a la sortida. —va respondre la Sarah.
—Doncs serà millor que aviseu també els vostres, perquè això té pinta que anirà per llarg. —va comentar tot assenyalant amb el dit cap a la finestra, tot just abans de donar la volta i dirigir-se cap a una parella que acabava d’entrar.
—Potser té raó, avui el metro serà un caos. —va comentar en George mentre es disposava a fer una trucada.
Els altres el van seguir.
—Ja hi som! Com sempre, la meva mare no contesta! —es va queixar la Mia. —Li deixaré un missatge, a veure si el veu aviat.
—El meu pare no surt de la feina fins a les set. Suposo que arribarà aquí a quarts de vuit. Si encara no t’ha contestat, et podem apropar nosaltres. —Va oferir-se la Sarah abans de fer un glop a la seva tassa.
La Mia va alçar la mirada, disposada a agrair-li aquell oferiment tan generós, però en lloc d’això no va poder evitar una escandalosa rialla: Al beure, la Sarah s’havia empastifat el nas amb la xocolata.
Van estar una estona xerrant i fent broma, fins que els pares d’en George van arribar.
—Noies, us deixo! Ens veiem als assajos. Vam quedar a les quatre, oi?
—Sí, però jo vindré una mica més tard, cap a les cinc, que tinc hora a la perruqueria. —va informar la Sarah.
—D’acord. Tu sí que vindràs a les quatre, oi? —va dirigir-se cap a la Mia, que va fer que sí amb el cap.
—Molt bé, doncs quedem així. Fins dissabte! —va acomiadar-se en George.
La Mia va revisar el seu telèfon.
—Crec que sí que marxaré amb tu. Es veu que a la meva mare se li ha complicat el dia i no sap quan plegarà.
—Cap problema. Però millor que mengem alguna cosa, que encara en tenim per una bona estona. —va comentar la Sarah mentre aixecava el braç per cridar l’atenció a en Jules.
—Saps una cosa, Mia? —va dir mentre refregava una de les patates per la cassoleta de la salsa —M’agradaria provar alguna cosa diferent…
—Diferent? Com què? —va preguntar la Mia abans de clavar una mossegada a la seva hamburguesa.
—No ho sé, fer alguna cançó més calmada, provar un estil diferent.
—Què et passa? No et reconec… és que la pluja et posa trista?
—Au, no siguis ximple! —va exclamar tot rient. —Però no sé, per canviar una mica.
Un tro especialment fort va cridar l’atenció de tots els presents.
—Mira, així és com els meus avis de Mallorca es pensen que és Londres tots l’any. -Va comentar la Mia, tot fent un glop del seu te gelat.
—És veritat, em vas dir que m’hi convidaries algun dia. No et pensis que me n’he oblidat!
Totes dues van riure.
—Tampoc et pensis que és res de l’altre món! És un poble molt petit…
—Au va! Això dius ara, però segur que t’ho passes de conya, allà amb el sol, la platja…
—Tant de bo! El poble queda a l’interior, hem d’agafar el cotxe per anar-hi.
—Sí, sí… molta excusa, però ben morena que tornes cada vegada que hi vas.
—Sí, no et dic que no anem a la platja, però ja et dic jo que em poso més morena per l’estona que estem al tros dels meus avis que per la platja.
—No sabia que tinguessin un tros.
—Sí, tenen un petit terreny amb ametllers i una mica d’hort. Hi solem anar a fer una barbacoa amb tota la família cada vegada que hi anem. Crec que n’haig de tenir algunes fotos de l’última vegada…
La Mia va buscar les fotos i li va passar l’aparell a la Sarah.
—Tu mateixa, ves passant!
La Sarah va començar a passar les fotos. De sobte, es va quedar aturada.
—Veus, això és el que vull per la nostra pròxima cançó. —va dir tot mirant fixament a la pantalla.
—El què? Què has vist? —va preguntar intrigada la Mia.
La Sarah va donar la volta a l’aparell. Era un vídeo d’un dia ventós. L’aire feia volar els pètals dels arbres fruiters en petits remolins.
La Mia va somriure.
—El meu avi es va preocupar molt aquell dia, es pensava que perdria la collita.
—Pot ser, però és preciós. —va comentar la Sarah mentre es tornava a fixar en la pantalla. —Podríem fer una lletra d’això, de pètals que giren i giren, i floten per l’aire
—D’acord, doncs som-hi! —Va dir la Mia mentre agafava un tovalló de paper i treia un bolígraf de la seva bossa.
La Sarah va somriure.
—A veure, què has dit?
—Doncs, que els pètals giren, llisquen per l’aire, que floten…
—Com si ballessin una dansa?
—Sí! Exacte! Això és, Mia. Els pètals ballen per l’aire, giren i giren, floten i llisquen.
—M’agrada, Sarah!
De sobte, una trucada els va interrompre.
—Papa? —va contestar la Sarah mentre s’apropava a la finestra, netejava el vidre entelat amb la mà i mirava cap a fora. —A on estàs? D'acord! Ja et veig. Ara sortim!
—Jo aniré un moment al lavabo. —Va dir la Mia mentre s’aixecava.
La Sarah va fer un gest d’aprovació i la Mia es va perdre darrere la porta dels serveis. Poc després va sortir, tot fregant-se les mans fredes per recuperar una mica d'escalfor. I aleshores els va veure: aquella parella que havia entrat poc després d’ells.
Ell duia els cabells despentinats, com si la pluja i el mal temps l'hagués pentinat a la seva manera. Ella tenia un somriure serè, mig amagat darrere la tassa de cafè. Les seves mans es trobaven damunt la taula, els dits entrellaçats, jugant-se l'un amb l'altre, i es miraven amb una tendresa que no feia falta cap paraula per saber el que sentien.
La Mia es va quedar quieta un instant, observant aquella escena sense que se n'adonessin. Aquella humil cafeteria, amb la seva il·luminació suau i càlida, s’havia tornat en un petit refugi que contrarestava amb el temporal de fora.
—Mia! Desperta!
La veu de la Sarah la va treure dels seus pensaments.
—Anem o què?