Arkònia: El part

–Tothom fora d’aquí! Ara! –Va cridar en Riiga.
Va haver-hi tímids comentaris de protesta i desconcert.
–Ja heu sentit al Rhamaga! –Va cridar un dels amaga mentre assenyalava la porta. –Ràpid! Sortiu ja!
Quan la sala va quedar buida, els dos aprenents del rhamaga van tornar amb el seu mestre.
–Això no m’agrada. Està perdent molta sang. –Va murmurar el Rhamaga.
Immediatament, va treure un dels taps, mentre un dels amaga abocava galledes d’aigua a l’interior, en un intent de renovar aquella aigua, ja tenyida de roig.
–Prepara la barreja! Ràpid! –Cridava fort el rhamaga, per fer-se sentir per damunt dels crits de dolor de la mare.
El seu amaga va obeir amb rapidesa, i de seguida va començar a esmicolar amb el morter aquelles plantes que ja tenia preparades, fins a reduir-les en una pasta. A continuació, ho va diluir amb una mica d’aigua, hi va submergir un tros de tela fins que va quedar ben xopa i la va enrotllar al voltant d’un petit bastonet de fusta. Una vegada ho va tenir, ho va passar al rhamaga.
Aquest el va apropar a la boca de la mare, però aquesta el va aturar.
–Espera! El glimaga! –Va cridar la mare amb una evident expressió de dolor.
–T’escolto. –Va respondre el rhamaga apropant-li l'orella.
–L’Elaara!
–L’Elaara?
La mare va fer que sí amb el cap.
–Entesos. Mossega això. –Va dir el Rhamaga mentre li ficava aquell bastó a la boca. –T’ajudarà a suportar el dolor.
Mentrestant, a la sala comunal de l’ocluteksi, la Rhakli, una de les ancianes, intentava calmar als presents.
–Els parts solen ser durs. Encara recordo quan van néixer en Rhiitsi. Era de nit quan el rhamaga va dir que sortíssim, i tornava a ser de nit quan va sortir amb un nadó als braços. Va ser un part molt llarg, però al final, tot va sortir bé.
Aquelles paraules reconfortants van calmar una mica els ànims generals, però al bany públic, la situació era molt més tensa.
–Vinga, petit... només un esforç més! –Remugava el rhamaga mentre colpejava amb els dits, suaument, però amb fermesa, el pit i l’esquena del nounat, amb l’esperança que reaccionés. -Respira d’una vegada, no em facis això!
Tanmateix el nen no feia res, no hi havia cap reacció, cap respiració. Res.
Va tancar els ulls amb resignació, conscient que havia fracassat en la seva missió de portar aquell nadó al món. Quan va obrir els ulls, va agafar amb força el braç de l’amaga que tenia al costat i la va arrossegar darrere seu cap a la banyera. Potser havien perdut un nadó, però encara hi havia una mare per atendre.
La mare sabia perfectament què passava quan va veure que tots dos l’atenien. L’amaga mai hauria deixat el nadó sol si tot hagués anat bé, i això només podia significar una cosa.
–El vull veure. –Va dir amb la veu entretallada.
El rhamaga va accedir a la petició i li va posar el petit cos sense vida als braços. Ella el va abraçar per primera i última vegada amb les poques forces que li quedaven, abans d’emprendre el mateix destí.
Quan el rhamaga va entrar a la sala comunal, tothom va notar de seguida els seus braços buits, preludi de les males notícies. Un silenci es va apoderar de tota la sala. Sense dir res, es va dirigir al gaarko, deixant un rastre d’aigua al seu pas.
–Ha fet el Glimaga. –Li va comunicar, encara mig compungit pel que havia passat. –A on és l’Elaara?