El MEU moment perfecte.

Un relat de: NinniN

Taco de Margarita, Barcelona
28 de novembre del 2000

És agradable, per fí, estar en un ambient tranquil, sense massa llum (un dels grans defectes del S. XX) i amb bona música, fumant un cigarro, potser el primer que em fumo sense tenir al pensament una possible enfermetat dolorosa i mortal.
És bo, desprès de tant de temps, perdre uns minuts al temps per a no res concret, simplement per a fruïr-los tal i com em vingui de gust. M'ha agradat que em recordèssin el temps que feia que no m'asseia tranquilament a escriu-re sobre mí, i sobre els meus sentiments.
Potser és el resultat més directe d'intentar treure l'egocentría que tots portem dins. Segurament és positiu guardar una miqueta d'aquesta egocentría dins nostre (tant i tant dins com la guardo jo), per, de tant en tant, treure-la per recordar-nos a nosaltres mateixos lo importants que som tots i cadascú dins de l'insignificància que representem en aquest mòn.
Ara fa fresca. Han obert la porta. I prefereixo gaudir d'aquest fred, de les sensacions que em provoca, a allargar el braç per tancar-la.
És un moment. És el meu moment. I em meravello de com puc convertir un simple moment en el meu moment, oblidant els minuts, les preocupacions i les obligacions sense cap mena d'esforç ni de remordiment.
Potser hauria de recuperar la meva antiga tendència al psicoanàlisis, i començar a pensar en tots els perquès.
Perquè em poso només mig sucre de cafè? Perquè no surto amb ningú? Perquè tinc uns amics tant fantàstics fins i tot quan la nostra amistat està en crisis? Perquè tinc una família tant perfecta?
I és ara quan m'adono que fins el moment de la meva... podriem dir-ne transició com a persona tots els perquès eren sobre coses negatives, arraconava sense pietat les coses positives.
I és per això que estic en constant evolució, perquè vull ser millor; no millor que, millor a seques.


Comentaris

  • Posar en qüestió[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 30-06-2005

    Els teus relats sempre posen en qüestuio un aspecte de la nostra vida quotidiana, amb humor i ironia. Cercar el moment, pot ser res més que no tenir res més a fer. No córrer. Tots volem aquest moment, i sovint no el sabem gaudir buscant sempre quel com més.

    Bona narrativa fluida i àgil, que en fa demanar-nos sovint coses d'un mateix, bones fòrmules de reflexió.

    Seguim comentant

  • El TEU moment[Ofensiu]
    kispar fidu | 26-06-2005

    Cadascú té el seu propi moment. Un espai de temps en què és capaç de trobar-se a ell@ mateix@, en què pot escoltar el bategar del seu cor... un moment en què se sent lliure.

    Els famosos pk's(Per què's?) que tots ens fem algun dia, i alguns molt sovint (jo sóc d'aquestes últimes de molt sovint...).
    Per què faig això? Per què no he fet allò? Per què sento que no ho estic fent bé? Per què no estic contenta de mi?... pk?

    Vull ser millor. Crec que sempre s'ha de tenir voluntat d'evolucionar. D'anar creixent i canviant, d'anar millorant, d'anar evolucionant en definitiva. La vida ens pot sorprendre i nosaltres mateixos també ens podem sorprendre!

    Visca els NOSTRES moments! ;)

    Gemm@

  • molt bé![Ofensiu]
    moher | 03-04-2005

    Em fa molta gràcia aquest relat teu, em sembla que sóc més jove que tu, però també n'he tingut de moments d'aquests, també m'he preguntat coses, també vull ser millor, a seques...

    m'ha agradat! felicitats i endavant!

    MOHER

  • Moltes gràcies![Ofensiu]
    NinniN | 18-09-2004

    Gràcies, Biel!

    No sé si som de la mateixa generació (però ara vaig a mirar si ja has penjat biografia, que m'ha agafat curiositat, coi!), però l'interessant... és saber que hi ha més gent que ha pogut sentir això.

    No sé si m'explico. Això va ser fa quatre anys. Però podria dir-te molts detalls d'aquell moment. Un moment que em vaig voler obligar a "retratar", perquè estava sense fer res, però plenament... bé. Sense cap desequilibri extern (pocs moments a la vida es pot dir això, sempre hi ha petites coses que desequilibren). I estic segura que tothom en té, de moments d'aquests, però molts potser passen per alt.

    Buf! Hauriem de fer un resum i informe d'aquest parell de comentaris perquè ens el publiquin com a relat en comú... o com a tesis doctoral d'alguna cosa! jejeje.

    En fí, encantada de llegir-te de nou!

    Una abraçada,

    NinniN

    PD: haig de reconèixer... que jo a la feina, també dedico part del temps a aquesta web. Fa sentir acompanyat, oi?

  • Mira tu[Ofensiu]
    Biel Martí | 17-09-2004 | Valoració: 10

    Mira tu (primer comentarista meu) que m'he sentit identificat amb aquesta narració teva, fins al punt que hi he de dedicar unes paraules deixant de banda la feina uns minuts... Deus ser de la mateixa generació, o potser no, sinó que totes les generacions els passa el mateix. Es nota escrit (o m'ho sembla a mi) o meditat en el mateix lloc on sembles assegut (o és asseguda? què més dóna). No entraré a qüestionar-lo com a conte, com a literatura, perquè va més enllà en el sí del que he llegit jo. Ara no sé si m'explico.

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: