El meu gat és el Rei

Mai havia desitjat tant ser un gat. Es viu tan bé i es fa tant el gos...!
Quan em van ensenyar per primer cop el meu futur mix em va fer llàstima. Pobrissó -em vaig dir-, tan solet i indefens... deu tenir tanta por!
I com s'amagava la bestiola, tremolava com una fulla de paper. Si no surt aviat de sota l'embolcall de llençols que l'oprimia, s'ofega.
Si he de donar un motiu pel qual vaig quedar-me'l només podria respondre que van ser els seus ullets afligits. Era tan bonic que no vaig saber dir que no a la Júlia.
Els primers dies no podia evitar agafar-lo constantment, acaronar-li el capet i contemplar-lo durant llargues estones. De blanc pelatge li ressaltava una taqueta fosca al voltant de l'ull. Encisador de cap a peus.

Han passat uns mesos, i aquella coseta petita i formosa ha mutat. Puc afirmar que aixecar-lo és un bon entrenament per qui practica l'halterofília.
Es passa el dia ajagut: al terra, al sofà, damunt la taula, dins el llit, sota la cadira, sobre el microones... qualsevol lloc és vàlid per dormir. Té una panxa que frega el terra i tot justet camina. S'ha tornat tan summament gandul que ni tan sols miola. De fet, el veterinari em va aconsellar que no forcés les cordes vocals perquè l'excés d'activitat podria ocasionar-li estrès crònic. Inclús em va comentar fil per randa els passos que havia de seguir per realitzar-li un massatge estimulant.

Ara, cada matí quan em llevo, s'apropa a mi i em reclama el seu esmorzar. Fent un badall i llepant-se els bigotis em diu: "Va noia, que tinc gana!" Jo, amb picardia, li pleno el bol d'aigua, i ell, desesperat, corre a veure que conté el plat suculent. Poc després i deprimit, acota el cap: "Jo vull menjar del bo", em diu amb guspires als ulls.
Ja -li dic jo picant-li l'ullet- però si ets tan calmós... no necessites pas tanta energia!
No us penseu que mengi massa, el veterinari em va prescriure una dieta per al meu felí que segueixo fil per randa. El motiu de la seva grandària és, segurament, quelcom anomenat excés de moixaines.
Us podeu creure que la meva neboda cada cop que ve a casa li renta les dents i li posa perfum?! -És clar! -em diu- ha de ser un gatet sa i net, ens hem de preocupar per la seva higiene.
Aleshores jo em pregunto: és que els gats no són uns animals suficientment polits? Si passen el dia rentant-se!
Bé, la qüestió és que la parsimònia que domina al "Plumeta" es digna d'elogi, no vull que us penseu però que tot siguin flors i violes.
Us comento: el dia que el vaig dur a casa, tot just treia el capet, i ara, si em descuido, em redecora gratuïtament l'habitació, (no sé per què coi li vaig comprar un rascador per llimar-se les ungles). Res nois, que molta parafernàlia i massa contemplació.

A partir d'avui, la meva preuada mascota rebrà l'educació que li pertoca, res de malcriar l'animal; si vol menjar que se les empesqui per robar-me alguna sardina del foc. Jo me'n desdic. I si està en zel i vol gateta que se l'ha busqui per la teulada que sempre en volta alguna de melosa. Deixaré d'anar al veterinari, estic cansada de perdre paciència i diners. Un collar per les puces, una miqueta d'aigua cada matí, el serrí pertinent i... llestos.
He adoptat mesures estrictes, sé que si no ho faig així la seva formació serà inútil. El Plumeta ha d'aprendre a fer front als problemes que li depara el futur. Ho faig pel seu propi bé.
"Un dos, un dos, un dos... Aaaaaaaaaaaaaaalto! Capità??? Sí, senyor! El regim ha començat."

Endinsant-me en la qüestió, he observat que tot i no alimentar-lo amb granulat especial i prescindir del sabó exclusiu del veterinari, el meu gat continua sent mandrós i somnolent i segueix llimant-se les ungles en llocs inapropiats (tinc una cortina genial de disseny innovador).
No sé ben bé a que es degut aquest caràcter tan incívic. Creieu que el mimo massa?
No fa res i té de tot, viu a la glòria i no és un sant. No sé perquè però l'envejo.
Posaria la mà al foc que el mix és feliç. De fet, viu com un rei i, en realitat el meu gat és el Rei.