La malaquita

En una zona de gran reserva mineral, uns arqueòlegs estan buscant restes de fòssils. Fa dies que treballen però encara no han trobat més que petits caragols fossilitzats i algunes restes de peixos. Conten els savis que fa segles que allí hi resten les despulles d'una jove virginal que va ser castigada pel seu pare; els dos companys de feina s'organitzen per traure'n l'entrellat.
Passen els dies i els científics només troben minerals molt coneguts i poc valorats. Un dia, quan ja decideixen desmentir definitivament els rumors del poble, Marc, l'arqueòleg més jove, troba un terròs de sal força gran. Com que pesa, decideix depurar-lo amb els seus instruments. A mesura que va retirant la sal observa com va apareixent una malaquita. És una bona troballa però, malauradament, no és el que estaven buscant. Així doncs, decideixen tornar i donar per acabada l'exploració. S'emporten la malaquita mig descoberta i un parell de minerals més.
Quan Marc arriba a casa, la seva dona l'està esperant, fa dies que no es veuen i ella està una mica enfadada perquè creu que Marc hauria de dedicar-se a quelcom més profitós. Ell no té ganes de discutir i, com que coneix molt bé la seva dona, sense deixar-li pronunciar paraula, se li acosta a donar-li un petó.
-Aaaaahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!
Tot just s'han unit les comissures dels llavis que un crit frenètic ressona per tota la sala. Sembla que vingui del pis però, a part d'ells, no hi ha ningú. Marc, que veu la seva dona molt espantada, inspecciona minuciosament totes les habitacions de l'habitatge i corrobora que no hi ha ningú. Pensen que potser és alguna veïna o algú de la planta baixa, on sempre hi ha molt moviment. Després de l'ensurt, Marc abraça la seva dona i novament la torna a besar.
-Aaaaahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!
Ara sabent del cert que el crit ha sorgit de la sala on estan i que qui l'ha fet és una noia. Magda, esfereïda, es tanca a l'habitació i espera que el seu home descobreixi d'on prové. De sobte, es sent un xiuxiueig i Marc obre la motxilla on porta els minerals. La malaquita no hi és. Marc, de pensament empíric, no troba explicació al que està succeint i els xiuxiueigs persisteixen. Intenta pensar racionalment però té el cos rígid i les mans glaçades i, enmig de la desesperació, va a veure la seva dona. Vol abraçar-la, això no pot ser real.
La sorpresa arriba quan obre la porta de l'habitació i Magda no hi és. La busca sota el llit, dins els armaris i...crida. Xiscla de ràbia. Està enmig d'una història d'Allan Poe?
Tanca els ulls i s'estira sobre el llit. Silenci. Ja no hi ha gemecs de por, ja no se sent aquell murmuri incomprensible, ja pot descansar i, mentre espera que els batecs del cor retornin a un ritme cardíac normal, s'obre la porta de l'habitació. És la seva dona.
-On estaves? Com has sortit de l'habitació sense que et veiés?
-Xxxt. Ara ja està tot, ja estic preparada. Aquí tens la teva recompensa.
Mentre avança va desprenent-se de la roba, sense pressa però a bon ritme. Els batecs del cor d'en Marc no s'atenuen però ara té un altre motiu.
-Per què parles d'aquesta manera? Què fas? Ha desaparegut la malaquita, hem sentit un crit estrident dos cops, t'amagues, i ara... ara vens aquí amb aires de deessa ardent?
Ella se'l mira amb candidesa però, sense fer cas del que diu, puja sobre el llit i continua desvestint-se.
- Magda, vols fer el favor d'escoltar-me i parar de fer l'imbècil? Ja tindrem temps per això.
En Marc, no compren la seva dona (què li agafa?). Alhora, però, se'n fa creus de la seva bellesa, pura, casta. Té una mirada penetrant i...
-Para, para un moment.
-Ara vols fer-me parar? Tant temps esperant-ho i ara vols que pari?
-Tu no ets la Magda!!! Magda? Magda? Magdaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!
Efectivament, no és la Magda. En Marc s'ha quedat col·lapsat i no para de fer-se preguntes: on és la seva dona? I, qui és ella? S'aixeca d'un vol i va a buscar la bossa del minerals. L'obre ràpidament i estupefacte comprova que la malaquita està dins. Atordit i sense energies es posa a plorar. Entre llàgrimes aconsegueix preguntar a la doble de la seva dona:
-Qui ets?
-Una dama virginal. Vaig estar molt temps tancada perquè el meu pare em va castigar a no veure més la llum. En aquells temps era massa jove per casar-me, no estava preparada. El meu pare va penar-me a romandre en estat mineral entre les roques fins que un home em descobrís. Avui, la sort ha volgut que fossis tu i ara, ara el meu esperit ha pres forma corpòria. Besa'm.
Marc, que treu la força de l'enuig, no pot creure què està passant:
- Fot el camp de casa meva i torna'm la meva dona!
- La teva dona reposa on jo he estat molt temps i no podrà sortir-ne fins que estiguis amb mi. Un cop hagi pagat el meu deute, marxaré.
Davant les paraules i l'atreviment del "subjecte", Marc respon:
-Si t'acostes, et mataré!!
-Si em mates, ella morirà. Has comés un gran error en qualificar la meva història de llegenda.
Marc, mogut per la desesperació, besa l'ànima endeutada de la noia, instant mateix que desapareix la malaquita virginal. Poc després, des de l'habitació, una veu crida:
-Marc, tinc por, d'on venien aquests crits?