El meu cor i la meva solitud

La boirina espesa,
Cau sobre mi,
M'envolta, em transporta,
Cap al refugi, balb i nu,
De la solitud més clara,
Que m'acompanya,
I es manifesta rica i generosa,
Per fer-me sentir sol.
No tinc fred, ni por,
Ni tinc ánsias de tornar a estar acompanyat.
En aquesta solitud,
Tot s'acompleix al ritme greu,
D'aquest cor que batega,
Pausadament i segur,
Encara que vulgui seguir,
El vol dels ocells que travessen,
El cel blau de ponent a llevant.
I es que sentir-me sol és un goig,
Que no està fet per a mi,
No està fet per les persones que esperen del futur,
Un futur millor,
Tampoc està fet pels cors solitaris i vells,
Que palpiten mentre esperen,
El que passarà demà.
El goig de sentir-se sol,
Està fet pels aventurers amb llengua de plata,
Fornits al sol daurat.
Voldria que plogués,
Mentre llegeixes aquestes linies,
Així els meus ossos mullats,
Potser moriran.