El metro i l'embarassada

Una bona combinació durant vuit mesos; però quan entres al novè més, la cosa canvia i molt!
Després de fer transbord durant anys i panys a l'estació de Diagonal, de recórrer el passadís que et porta a l'enllaç amb la línia III i després de baixar les escales que et porten a l'andana per poder agafar el metro fins a Fontana, amb una marxa atlètica impressionant, passant desapercebuda davant de tothom, un bon dia, i coincidint amb el novè més d'embaràs, fas el passadís a marxa de tortuga, no acabes de veure el seu final i quan aconsegueixes arribar al cap de l'escala per canviar de línia, et trobes baixant més de pressa que mai, però de cul...!
En arribar a baix, te'n adones que ets el centre d'atenció, que per a totes aquelles persones que fins ara els hi eres indiferent, et fan una rotllana i s'interessen pel que t'ha passat, fins i tot alguns d'ells, t'ajuden a aixecar-te i et porten en volanders fins el banc que hi ha més a prop de les escales.
Tu et sents molt agraïda per tots els ajuts que has rebut, però et fa tanta vergonya...! no coneixes a ningú, en aquell moment te'n adones que la gent va per feina, que ningú es preocupa per ningú, fins que veritablement passa una desgràcia, i tothom corre a ajudar-te.
Tu no saps que dir, voldries plorar, per la vergonya de la caiguda, per la carrera a les mitges i perquè el taló de la sabata t'ha saltat i notes els claus que han sortit i se't claven en el peu.
Voldries agrair a tothom l'ajuda rebuda, però no tens temps de dir res, perquè deu o dotze benefactors et fan mil preguntes al mateix temps. La gent parla amb tu i al mateix temps parlen entre ells, sent coses com... - hauríem d'avisar el jefe d'estació, aquesta noia necessita que vingui a buscar-la una ambulància. També ni ha que opinen... - si passen els mossos ens ajudarien a treure aquesta senyora d'aquí dintre, potser li valdria més d'agafar un taxi, aniria més còmode.
També trobes a la noia que tot i anant a l'escola porta una ampolla d'aigua i te'n ofereix un glop, per hidratar-te una miqueta. Tu el que vols es poder fer desaparèixer a tota la gent que tens al teu davant, tot i la bona voluntat de tots plegats, però de cop i volta te'n adones que has trencat aigües i que no et pots moure d'allà si no t'ajuden.
Ho dius a la noia que t'ha donat aquell glop d'aigua i la pobre comença a cridar... - que algú avisi una ambulància, aquesta senyora va de part! No saps com ho fan, però els camillaires arriben en un tres i no rés, et carreguen a la camilla i et porten escales amunt, trobant-te al mig del carrer i davant de l'ambulància, rodejada de la mateixa quantitat de gent que et feia companyia quan erets a vaig de l'andana.
Arribes a l'hospital i sense saber com s'ho han fet, et trobes el teu home i els teus pares que s'estan esperant a la porta d'urgències, per on tu entraràs cridant com una boja, perquè la criatura ja demana per sortir.
Quan tot ha passat, només tens ganes de poder explicar a la gent que estava present a l'hora del infortunat accident, que tot ha anat bé, que ha nascut una nena sana i forta i que tu et robes fenomenal. Al cap de quatre mesos, quan et tornes a incorporar a la feina i tornes a fer el mateix recorregut que abans de ser mare, no recordes a ningú, malgrat que portes el mateix horari i fas la mateixa ruta.
Som tants viatgers cada dia que gaudim del transport públic!