El llop i la Caputxeta Vermella

Me l’estimo com el primer dia. Estimo els seus llavis dolços i la seva mirada juganera. Estimo la seva veu explicant qualsevol fotesa, rient o plorant, sempre tan pura, tan viva. És innocent i tendra com una nena. No puc viure sense ella. Ja no. Em fa por perdre-la. Em sento sol cada vegada que me n'haig d'anar. La necessito amb mi a cada moment. Ella també em necessita. No ho sap encara, però és així. És tan fràgil, tan ingènua. Per a mi és perfecta. Però la gent no sap com n’és, de fràgil. La gent és dolenta. Avui l’he lligat al llit amb una corretja. No he trobat cap cosa prou forta i que no li faci malbé la pell suau, la seva pell meravellosa. M’ha fet molta llàstima veure com lluitava per alliberar-se’n i com demanava que no la lligués. No entenia el que li explicava. No m’escoltava. Cridava i cridava i no parava. M’ha fet venir ganes de plorar a mi també. Abans no l’havia lligat mai, només tancava les portes amb clau i deixava anar els gossos al pati. Em fa tanta por que algú li faci mal. M’imagino el seu cos blanc i petit, embrutat per gent ignorant, i em torno boig només de pensar-hi. Els seus llavis dolços colpejats per mans aspres. Ella em necessita, em sents? Deixa’m marxar, per l’amor de Déu, deixa’m marxar ja!