El Llibre de la Vida i de la Mort

Malgrat el que tots els habitants del poble pensaven, ella mai havia fet cap encanteri ni en sabia res de beuratges i conjurs. Només tenia un sentit de la intuïció molt desenvolupat, un poder ocult que li feia presagiar les coses abans de que esdevinguessin.
Un estrany instint que es mostrava viu en el món del somnis. Les imatges que s'hi amagaven eren ràpidament desxifrades i gairebé tots els missatges, restaven escrits en ella com si es tractés d'un llibre, mentre el seu cos estava en un estat de letargia, entre el son i la vigília.
Pressentia les concepcions en els ventres de les dones, el sofriment de les malalties, el mal d'amor irreparable, les olors de les tempestes, la força de les calamarsades, l'aridesa de les sequeres, l'abandó dels cossos i les ànimes i la mort insubornable.
Era com avançar-se contínuament al demà, vivint en un avui perllongat en el temps. Un viure que la feia distinta, lliure i esclava del saber massa coses.
Duia la càrrega de tanta visió, que s'havia gastat prematurament. Ara es veia vella, solcada de diminutes arrugues fones, els cabells grisos i llargs, sense recollir. Dur-los als quatre vents, li perfumava l'aire de joventut.
I els seus ulls, vius i brillants com dos estels, feien un contrast molt singular en el seu rostre marcit. Les mans nervades com branquillons i el cos fràgil i una mica corbat,
el cor generós, pur i solitari. Afortunat i lligat, pel poder de la visió.
Sense beuratges ni paraules màgiques, sense poder fer res per canviar tot allò que en el seu llibre quedava escrit. Visionària del demà, saber allò que passaria, era l'únic vestigi de la seva minsa bruixeria.
S'amarava d'imatges que no paraven d'entrar i sortit del seu cap, sense descans possible.
Molta gent la visitava en busca d'ajut i respostes. Ella en mirar-los endevinava si volien o no escoltar el que els havia de dir. Si n'estaven preparats, els ho avançava dolçament, sense amargor. Tal com ella ho havia vist, amb el consol que un cor generós i ple d'amor i saviesa els podia donar.
Mirar tan endins de les persones per intentar fer entendre sense fer mal, l'havia tornat delicada, sensible i tendra. Però també l'havia desgastat enormement.
L'apreciaven a la seva manera, però mantenien unes certes distàncies, sense creuar la línia del recel i la quimera. No sabien ni volien saber d'on venia aquell poder, si del cel o les tenebres.
Els anys havien passat ràpidament i emmagatzemat en el seu interior duia una vida plena de vides. La joia de comprendre l'amor abans de que naixés, d'olorar l'aire de la tempesta a dos dies de distància i el feixuc pes de saber-se el llibre obert on s'escrivien les morts, sense poder-les esborrar.
Estrany poder i estrany destí, el d'aquesta intuïció innata, pura i salvatge. Amb tots els sentits esmolats i els braços lligats per canviar el curs de les coses.
Demà el vent bufaria fort i s'enduria l'arbre que lentament havia vist créixer, la casa quedaria malmesa i sense teulada. Els habitants del poblat tindrien molta feina arreglant les malifetes produïdes per les bufades. Però a la fi sempre venia la calma, la que fa a l'home més fort i conscient després d'haver passat per una tempesta.
Es sentia feliç, molt cansada però contenta. Havia tingut l'oportunitat de veure el món amb antelació, però no sabia totes les respostes i això la feia humana i vulnerable. Els seus ullets espurnejaven riallers, mentre intuïa dos nous amors que esclataven, expandint la màgia dels seus cors, per la terra i pels arbres. Tants sentiments bonics i sempre nous que feien oblidar moltes tristeses.

Cantant una vella cançó, deixava anar petits sospirs, mentre ficava una olla plena d'aigua al foc per a escalfar-la. Volia estar neta i polida, quan la mort escrivís aquella mateixa nit el seu nom en el llibre...