EL FORAT NEGRE

EL FORAT NEGRE

No volia saber-ne res però el frenesí l'havia abduït i ara la vaselina li cou i tan sols l'àloe l'alleuja. Assegut al bidet rumia com va poder succeír  tot allò. Els nens miren dibuixos al pis de baix des que ha marxat el cangur i la Caterina encara dorm. Es passa una mica més de crema d'àloe per l'entrecuix, parant compte a no prémer massa la zona. La coïssor no és res més que el record d'alló innominable. Si hagués sabut que després del sopar havien d'anar a parar a casa del cunyat; havien de beure whiskei d'aquell tan exclusiu que gasta; havien de parlar de les seves fantasies sexuals i havia de dir, innocentment, "a mi m'agradaria fer-li a la Caterina pel forat del cul"... La Caterina no hauria envermellit, les seves galtes  no haurien paregut pilotes de xiclet de móres i, sobretot, no hauria dit aquell renec ni tampoc no hauria mirat enlaire com pensant ni hauria dit: "Molt bé, Manelic -es diu així el nostre home-, et deixaré entrar per la rebotiga però... primer tu. I ho haurem de veure tots." La noia del cunyat va treure tots els consoladors que tenia (caram, la bleda assoleiada, pensaren tots), en triaren el més semblant a la mida que feia el cigalot del Manelic i el donaren a la Caterina.  Obriren la vaselina mentre ell s'eixarrancava i li empastifaven el cul. La seva dona, amb suavitat, li introduí a poc a poc, patint. Els xiscles se sentien des del carrer mentre les llàgrimes feien bassa a la catifa del menjador...

Ara ja no vol  saber-ne res, el Manelic, del forat negre...







.