El follet d'en Joan G. Pons

Basat en un somni real...

Fa uns dies vaig quedar amb el company d'RC, en Joan G. Pons, per tenir una primera trobada en persona, doncs això del contacte virtual no ens acabava de convèncer del tot a cap dels dos, deu ser cosa de l'edat...
En fi, que quedem per prendre un cafè al " Clàssic Coffee", un bar típìc de Mataró que es troba a la Pça. Santa Anna, al centre de la ciutat.
Com havíem quedat a dos quarts de set i jo vaig arribar una mica abans( és un mal costum que tinc...) en veure una taula desocupada a la Terrassa m'hi vaig llençar en planxa per agafar-la, en aquest bar les taules van molt buscades... Talment com una parcel.la de sorra a prop de l'aigua del mar un diumenge d'agost a les dotze del migdia.
Doncs m'assec, li demano al cambrer una canya ben fresqueta i espero al Joan distraient-me mirant la gent que passa pel carrer i repassant una a una les taules ocupades ; algunes per alegres converses, altres per incòmodes silencis, altres per impacients esperes , altres per confidents converses...
Sense adonar-me'n em van passar ben bé uns vint minutets... Què estrany, en Joan feia tard! I jo que no havia pensat en demanar-li el seu número de mòbil per si un cas...I si s'havia despistat? I si li havia passat alguna cosa, o s'havia perdut o vés a saber què!
La meva intranquil.litat s'acumulava al mateix ritme que avançaven les busques del rellotge, però de sobte em va passar una cosa sorprenent: a la cadira que aguardava al Joan se'm va aparèixer el seu famós follet !
I em direu que ja devia haver begut massa canyes jo... Doncs no, encara tenia a mitges la primera i única que havia demanat que , per cert, ja estava tan reescalfada que no venia gens de gust d'acabar-se-la.
I em preguntareu: i com sabies que era el follet del Joan? Doncs amb això sí que no hi cap el dubte perquè era ben bé com ell, la mateixa cara però en petit és clar... Ja sabeu que el Joan és dels pocs a RC que mostra la seva cara i el seu nom reals, deu ser cosa de l'edat...
En fi que la meva cara d'astorament devia ser tan gran que el follet, abans que no m'entrés una mosca a la boca em va dir:
-Hola Joan, perdona el retard, és que no estic acostumat a anar a llocs tan allunyats de casa, crec que he de perfeccionar el tema dels viatges en l'espai interdimensional.
-Pe.., però què fas tu aquí?
-Home, què no vam quedar tu i jo- em va dir tot eixerit.
-Jo pensava que havia quedat amb el Joan.
-I qui et penses que sóc jo?- em va dir aquell personatget amb uns ulls espurnejants i uns moviments tan àgils com expressius.
-Doncs suposo que tu ets el seu follet- li vaig dir jo
-Mira, t'he de confessar una coseta, en realitat en Joan G. Pons no existeix i qui escriu els relats sóc jo, sempre he tingut vena d'escriptor, jo... i vaig pensar d'inventar-me un personatge irreal per formar part de la família d'RC i escriure les meves famoses reflexions. I ja està, no hi ha més misteris...
No en calen, vaig pensar jo...Segur que devia fer cara de tanoca perquè em vaig adonar que la gent de les taules del costat em mirava amb sorpresa.
-Es troba bé, senyor- em va dir, molt amablament i amb certa cara de preocupació, un jove que seia a la taula del costat.
-Sí, sí. Per què ho diu?- li vaig dir jo, intentant sobrepossar-me una mica a aquella situació.
-És que fa ben bé cinc minuts que ha començat a posar-se blanc i a parlar tot sol...
El follet, tot murri, em va picar l'ullet.

Pd.- espero que t'agradi i acceptis l'atreviment de fer " robar-te " el teu follet per formar part d'aquest relat, en to d'humor... Ja saps, una abraçadota ben sana.