El dol

Agafa’m la mà, petita,
acosta’t buscant mon refugi
que no puc eixir-me de la cadira
i estic al fil del deliri.

Acarona’m la cara, petita,
amb les galtes encara humides.
Ni xiuxiuejar sols la mare t’estima,
ja no soc qui cura ferides.

Alça el caparró i admira’m.
No hi soc, però em tens.
No pateixis, no he marxat.
No ploris perquè defalliré.

Em separen dos curts metres
de la porta al meu infern,
fora em toparé amb allò a témer.
A casa el cor és un xic més calent.

Avui ho faré per vosaltres
avergonyida i amb por seguiré,
víctima d’aquest meu desastre,
sobre el vostre dol imposat, m’alçaré.

Abraceu-vos salvatge i fort
no deixeu mai de córrer,
aquest dol em fa caminar tort
però, tranquil•les, vaig rere vostre.

Confieu, si caieu us llevaré.
Soc jo i un dia us atansaré.