La contrassenya

Quina contradicció aquest món nostre. Volem posar cadents arreu però, vivim en una exposició continuada i perniciosa. Gelosament, controlem el nostre compte, així en diuen; nostre; allà on sorprenentment i mitjançant un nom i una contrasenya pretenem mostrar una petita parcel•la del nostre jo. O si més no, una petita part d’allò que delecta el nostre jo. Mostrem allò que ens fa felices, les nostres fites; ens tornem melòmanes, compartim la bellesa d’un instant mut. Guarda’t allò que t’angoixa, que et generi patiment, tedi, i et faci romandre nua rere una pantalla amb espectadors desconeguts.
No compartim números de comptes bancaris, secrets familiars ni dades mèdiques. Tot amb clau. I nosaltres? Potser necessitem fer visible allò que no volem ensenyar.
No estic trista, però necessito que algú a l’altra banda em noti defallida. Puc surfejar sola i empoderada, però anhelo uns braços que m’alliberin. Vull, vull, desitjo. Tothom aplaudeix la teva mediocritat, i no siguis deshonesta, t’agrada. A poc a poc comences a lluitar amb el teu ego i t’adones que vas perdent. Igual que has perdut la teva essència, diluïda entre aquells paradigmes on t’emmiralles. Ni tan sols ets capaç de rebre el teu reflex. Fa molt que no et mires als ulls, vius entregada a aquells que no et coneixen, però creuen saber-ho tot de tu. Hi ha dies que això et cou i aprofites aquella impunitat que existeix rere un nom i una contrasenya per rebel•lar-te contra allò que has alimentat. Has creat una bèstia impossible de parar que et fagocitarà a la mateixa velocitat amb la que et va alçar. I veuràs que transites per un món oníric i paral•lel. Quan tornes poc a poc a la vida, traspasses aquella línia imaginària com traçada entre dos mons i et retrobes amb el teu jo.