A través dels teus ulls

Amb la veu de l’Amparo de fons repasso fotografies buscant quelcom. Una dona en una finestra. M’aturo davant una en blanc i negre, deu ser una dona d’uns 40 anys. Els mateixos que jo tinc ara i els que tenies quan vas arribar a Catalunya, tan sols amb una maleta però amb l’esperança d’un futur millor. Fa tretze anys que no hi ets, els mateixos que tenen les teves besnétes, i no m'oblido d'aquella nit tancada i aquell últim petó gelat. Els teus ulls, on buscava sempre la teva pau i el meu refugi, ja no em mirarien més. Blau profund com un mar etern, eres de pell bruna, figura menuda, admirada per totes aquelles persones que et van conèixer. Tan sols mesurable la teva bondat amb la capacitat que tenies d’estimar. Quan vull veure-hi clar tanco els meus ulls amb força i sembla que et vegi, acaronant-te els cabells platejats amb la mà a la cintura. Un somriure còmplice se’m dibuixa als llavis, el que donaria per tornar-te a veure i agafar-te la mà per sentir aquell caliu que enyoro tan llunyà, aquells dies que ja no tornaran. Yaya, tu formes part dels meus records, però i els teus? Me n’havies compartit molts, històries familiars que m’explicaves una vegada darrere l'altra, que jo escoltava àvidament com si sempre fos la primera. Cada versió tenia un matís diferent i això les feia encara més delirants. Fins i tot em vas revelar algun secret familiar. Simplement, escoltar-te sense mirar el rellotge era pur plaer i la teva paciència enfront de les innumerables preguntes, admirable. Ara que soc una dona amb una història darrera que ja no em deixa veure aquella nena que vaig ser, he teixit la meva teranyina amb unes històries i vivències que potser algun dia podré explicar a uns petits, pacients, d’ulls vius. Ho faré tan bé com tu?
Vaig nàixer en una cova excavada a la muntanya, em vas explicar. I això em semblava quasi èpic. Després vaig anar desgranant el teu relat que eren les meves arrels i el meu origen. En una vila perduda de la mà de Déu a l’Andalusia del caciquisme, subjugats sota un règim semi feudal et vas enamorar, vas tenir tres filles, vas segar de sol a sol esperant la tornada del teu home de les terres de Llevant, vas perdre un nen, aquell que tan anhelàveu, vas patir una guerra, desencís, disputes familiars. La vida passava i us anaven arribant cartes de Girona i Barcelona amb un reclam. Veniu perquè aquí hi ha futur, per a vosaltres i les vostres filles. Al yayo li va costar decidir-se, finalment el vas convèncer perquè envies la tieta mitjana a Girona i ma mare a Barcelona, amb uns familiars. Ja no hi havia marxa enrere. T’imagino mirant per la finestra d’aquell tren infernal, segur que et feien mal tots els ossos i la incertesa t’acompanyava, però una espurna dins teu s’havia encès. Havíeu pres la millor decisió. En uns anys treies el cap per la finestra del vostre primer pis, aquell que vau comprar a la frontissa del Güell després de tants esforços. També va arribar un cotxe, el yayo no era un gran conductor i la teva imatge ben agafada a la maneta amb una mà i amb l’altre aguantant el bolso sobre els genolls ara em pinta còmica. Vas ser àvia jove perquè les meves germanes van arribar aviat. Eres àvia, cuinera, vetlladora, consellera, el pal de paller de la família, sempre pacient al cantó del teu home i quin home. D’aquells del seu temps, el pare de família, l’autoritat, el patriarcat en tota la seva expressió. Una de les coses que més feliç em fa és recordar com us estimàveu. Em deies que d’amor vertader només existeix un a la vida, que tu el tenies i mai havies volgut res més. Que havies fet coses impensables pel meu avi, que ho vas fer des del cor i que l’enamorament t’empenyia endavant. Aquesta lliçó me l’ha ensenyat dolorosament la vida, ara tot és efímer tan intens com l’amor que arriba és el dolor quan el perdem. Sembla que vulguem viure moltes vides en una, com si se’ns escapés de les mans.
Yaya, podria passar-me hores escrivint sobre tu, emplenaria pàgines i pàgines. Els teus ulls eren la meva finestra a un món dolç, la finestra a la tendresa, a uns braços que curaven. La vida m’ha fet forta, ara soc jo qui abraço, qui vetllo, qui cuina i proveeix, qui dona refugi i amor. Algun dia algú em pensarà tan bonic com jo et penso? Ho estaré fent bé? Tant de bo, yaya.