El desordre d'estimar-te

Un relat de: la Blau
Són les vuit del vespre i ben aviat caurà el sol. Com totes les tardes baixem la sendera agafats de la mà, pel camí del riu. Et miro de cua d’ull, no puc deixar d’admirar-te d’ençà que vas tornar a principis de l’estiu. Per fi arribem a la vora i em trec les sandàlies per gaudir d’un plaer que penso que no és d’aquest món: caminar descalça per sobre les pedres amb una aigua freda que et podria gelar l’ànima. Vaig seguint les passes dels meus peus, amb el cap cot i amb la remor de l’aigua de fons. M’envaeix una pau que puc sentir, però no explicar, fins al punt d’oblidar-me que estàs amb mi.
—Nora! —Em crides des d’uns metres més enrere.
—Què vols ara? —Et responc amb un dolç somriure encara que penso que m’has destorbat.
Al cap i a la fi, és allò que millor se’t dona des que vas saber que era teva. Tens el do de l’oportunitat cada cop que em veus tranquil•la i serena, cada cop que em veus caminant sola sense la necessitat de tu. I no parlo d’aquest passeig vora el riu.
—Vine, que farem una foto sota l’arbre! —Exclames.
Em giro i desfaig les meves passes, miro cap avall altre cop i noto quelcom com si em fes pessigolles. Ostres quin fàstic! Penso per dins. Veig una carbassuda serpentejant al voltant del meu peuet i comencen a aparèixer més. T’atanses fins al meu cantó i rius una mica burleta. La meva cara és un poema, em passes la mà per l’espatlla i em dius que d’aquí a quatre mesos vindrem a veure les granotes. Ja és capvespre, m’has fet riure una bona estona i els últims raigs de sol travessen l’aigua cristal•lina. És perfecte? Més que perfecte. Els mals pensaments que m’aborden quan estic amb tu ja no hi són. Agafem la sendera amunt i torno a pensar que tot és perfecte.
Obro els ulls amb desesperació, he reconstruït aquesta tarda i totes les que hem passat aquests darrers mesos. Tinc una amalgama de sentiments presoners dins meu, cap de bo. Encara no he estat capaç de verbalitzar el dolor que experimento des que em llevo fins que per fi m’adormo, la ira, el desassossec, em punxa l’estómac i em plora l’ànima. Has tornat a marxar i aquesta vegada ni tan sols et culpo, la culpa és tota meva. He deixat que ho facis un altra vegada. La primera vegada que vas marxar de la meva vida no sabies que volies, necessitaves aire, em repeties una i altra vegada que eres tu que estaves capficat en un remolí de descoratjament envers la nostra relació, eres tu que volies posar en reguitzell els teus pensaments. Vaig plorar fins a quedar-me seca, tot es va tornar lleig i brut. Em deies que m’estimaves però no podies. Després d’una discussió i quatre petons absurds vaig tancar la porta d’un cop sec. Aquell va ser el final. O jo pensava que ho seria.
La meva fugida de Girona em va portar fins a aquest poble de muntanya. Pensava que a tants quilòmetres de casa desapareixeria el que ja havia esdevingut un problema per dur una vida funcional. Els inicis van ser durs, vaig trobar feina en un bar del poble que em permetia llogar una petita casa a la plaça de l’església i a poc a poc, molt a poc a poc, et vas anar esvaint del meu jo. Després de molt de temps tornava a tenir en ordre els meus pensaments, tornava a pensar per mi, jo tornava a ser aquella noieta que vas conèixer amb 23 anys; plena de somnis i ganes de créixer. Que podia passar allà dalt, gairebé res. Tots els dies semblaven com el dia de la Candelera. Costa trobar la bellesa en la senzillesa de les hores, unes iguals que d’altres com el dia anterior i l’anterior i l’anterior... però carai quan la trobes! Sempre he sigut molt reservada i un xic solitària encara que pel bar passava molta gent diàriament i vaig fer una amistat sincera amb la dependent de la fleca del cantó, l’Anna. Sovint es quedava a la barra a última hora i ens explicàvem mitja vida. Li he parlat de tu moltes vegades, coneix la nostra història de cap a cap. M’agrada xerrar amb ella, però sempre li he dit que és una bruixa, sap llegir els ulls de la gent, ella sempre veu més enllà i et farà les preguntes que no vols contestar. Una nit fèiem l’última després de tancar, m’explicava històries rocambolesques de les seves aventures amoroses i jo reia com una lloca. La conversa es va enfosquir en algun moment que no recordo quan va sortir el teu nom. L’Anna em va mirar fixament als ulls i em va preguntar que passaria si tornessis.
—Ho tindries clar després de tantes vegades?
Em va atiar les meves passions adormides. No vaig poder contestar, la vaig mirar als ulls i no em va dir ni una paraula. Totes dues sabíem la resposta. Per ella va ser la reafirmació d’allò que ja sabia després de mesos de converses interminables. Per mi va ser una castanya que em va fer aterrar trencant-me sencera. A qui volia enganyar? Mil muntanyes entremig i seguies present. Vaig passar els dies següents immersa en una catarsi que em va alliberar de tot allò que em pesava. Seu, Nora, escolta’t, ningú mor d’amor i ara sí que saps que és viure sense ell. No et castiguis més per allò que has fet malament. Tothom s’equivoca i tu no seràs menys, si has patit és perquè sents i precisament perquè sents, has estimat. Les paraules boniques s’anaven amuntegant, encavalcant, no paraven i ... Un brunzit a sobre la taula. El telèfon sona repetidament. L’agafo i veig 10 missatges de Jan. Em quedo un segon callada i tot seguit deixo anar un sonor i contundent merda!
No vaig contestar aquells 10 missatges, ni els 20 que vindrien la setmana següent. La meva angoixa creixia descontrolada. Fins i tot sortia a córrer, feia molts anys que no feia esport i en certa manera em calmava, però no me’n sortia. Al meu cap ressonava: poc que te’n sortiràs Nora. Corre i corre endavant! Poc que te’n sortiràs... M’ho havies posat molt difícil: mil disculpes sinceres, volies veure’m i estaves disposat a fer el que fos necessari. Volies veure’m, t’havies adonat que tu i jo no podem ser tu i jo sols. Em vas fer revifar aquella il•lusió de mil projectes junts, em vas prometre que mai més ho faries. Durant setmanes em va cremar el telèfon a les mans. Encara t’estimo com una idiota, però no t’ho pensava pas dir. Tan imprevisible com sempre, fins i tot per mi mateixa, et vaig contestar: “S’ha acabat Jan. No m’escriguis més. Prou.”
Tensa calma. Una tarda quan enfilava el camí cap a casa, em va atansar en Pep; el carnisser.
—Nora hi ha un noi que pregunta per tu al bar.
—Un noi? Li vaig preguntar ben enrarida.
Quan vaig girar la cantonada et vaig veure a la porta de la terrassa recolzat com un estaquirot. Vaig accelerar el pas alhora que se m’accelerava el batec del cor. El posat et va canviar quan em vas veure. —
Què hi fas aquí? —vaig dir-te eixuta.
—Nora...
L'endemà al matí vaig obrir els ulls ben d’hora, sempre dormo amb els porticons oberts perquè em despertin els primers raigs de sol. L’habitació era desordenada, la roba estesa a terra i havia dormit nua. Vaig deixar caure el cap a la dreta i et vaig veure al meu cantó. L’habitació estava desordenada i la meva vida, altre cop, també.
Les setmanes que van seguir van ser com a mínim excepcionals. En quinze dies eres amic de quasi tot el poble. Et vaig tornar a admirar, com anys enrere, tenies aquella personalitat magnètica i carismàtica de la qual em vaig enamorar. I vaig tornar a veure la bondat que emanaves quan eres tu, sense lligams ni condicionants. Feia temps que no estàvem connectats, no hi havia pressa per res llevat per estimar-nos a sota qualsevol arbre, a casa, al pati... Això era el que volia realment? Sí, si i m’ho repetia mil cops a mi mateixa. Espremerem l’estiu i al setembre ens establirem altre cop a Girona. Encara no havia parlat amb tu sobre el futur més immediat quan una nit em vaig despertar a les tres de la matinada trasbalsada, els ulls se’m van obrir com unes taronges i no vaig tornar a agafar el son. Al cap de dos dies em va passar el mateix i al cap d’una setmana altre cop. Tu ni te n’adonaves. Recordo el dia que sopàvem a la cuina, després de pujar del riu. Et vaig mirar i vaig saber per què a les tres de la matinada em desvetllava tota esglaiada, recordava aquella mirada que defugia els meus ulls i vaig agafar aire per iniciar la conversa.
—Fa dies que estàs una mica absent. Que tens Jan?
—No res... —em vas dir poc convincent.
—Va home! —vaig exclamar
La forquilla va volar amb tanta força sobre el plat que es va esquerdar fins i tot.
—No t’ho volia dir perquè mira com et poses –em vas retreure.
T’havien ofert una feina a Chicago, era un despatx d’arquitectura i no podies dir que no. No era un projecte amb data d’inici i final, era per començar una nova vida amb vistes a futur. Quan m’ho vas acabar d’explicar, em vaig aixecar de la taula i vaig mostrar un interès nul per la teva nova feina, i els teus projectes. De sobte no sabia què hi feia a casa meva, no sabia què hi feia dins aquella cuina claustrofòbica. Què hi feia jo a la teva vida Jan? Se’m van afluixar els braços i només vaig aconseguir dir-te que al matí no et volia veure a casa meva. L’endemà em vaig llevar d’hora perquè abans de les set del matí m’acaronaven els primers raigs, vaig estirar els braços i no hi eres. La roba del dia anterior sobre la cadira i els llençols sense remoure. Una estança ordenada però el meu cor esmicolat sobre el meu ego desmesurat i la meva decepció roent.
Faig un bot del sofà. Ara que ja m’he torturat una bona estona revivint el nostre estiu de bogeria i desencís, decideixo que ja n’hi ha prou. Llavors faig una cosa que fèiem totes les tardes, em dirigeixo per la plaça del centre del poble cap al camí de l’Albera. Tinc ganes de remullar-me els peus a l’aigua que fa mal com agulles. Agafo la sendera i arribo en qüestió de 5 minuts. Com un ritual em trec les sabates i m’assec a la vora. Estic tan abstreta en mi mateixa que sento la remor de l’aigua com qui sent una veu d’ultratomba, com quan estàs adormida i sents algú molt lluny que et crida. Només puc escoltar la meva respiració i és màgia. De sobte...
—Croac! Em giro i veig una granota llefiscosa darrere meu. Serà una de les carbassudes que vaig veure quatre mesos enrere? Em vaig quedar pensant. De carbassuda a granota en 16 setmanes. El mateix temps que vaig tardar a regalar la meva pau al teu infern.

Comentaris

  • El rierol millor [Ofensiu]
    Janes XVII | 19-03-2025

    És el que té estimar per tots dos. És el que hi ha quan hi ha massa esperança, paciència i bondat. Esborrar-ho és impossible, però sempre quedarà un passeig i un rierol per remullar els peus. Felicitats.

  • Cap desordre[Ofensiu]
    Prou bé | 19-03-2025

    És un relat magnífic en l'argument i sobretot en la forma.
    Escriptura acurada, vocabulari ric, senzillesa en les descripcions malgrat que contenen tant.
    No puc fer una valoració negativa de res, de com està escrit...
    Es Un bon relat, rodó.
    Quant a la història has fets viure unes sensacions en la pell de la protagonista que m'han dut a reflexionar sobre la complexitat de l'ànima i de les relacions entre les persones quan l'amor hi juga un paper principal. Aquí dos que s'estimen, però les seves derives vitals no són compatibles.
    Bonica la imatge de la granota, pot ser un inici d'esperança.
    Et llegiré sempre que escriguis.
    Amb total cordialitat

  • Les dones que estimen massa[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 18-03-2025 | Valoració: 10

    Un amor que fa mal, no pot ser gens sa, i aquest relat, amb tota mena de detalls, ho explica perfectament. Una història d'amor i desamor, amb un final molt potent i encertat.

    Benvinguda a R.C. la Blau.

    Rosa.

l´Autor

la Blau

2 Relats

6 Comentaris

229 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Soc de Girona i tinc 39 anys. Per mi escriure sempre ha sigut terapèutic i ara per fi m'he decidit a bolcar i treure al "món" allò que sento, allò que m'ha passat i allò que vindrà. Compartir és créixer i aprendre.

Últims relats de l'autor