El distret

Sempre vaig tan de bòlit que se m'ha passat que avui era l'últim dia de la humanitat: no tinc perdó de Deu; no t'he comprat res per a celebrar-ho.
Podria dir-te que m'he distret veient com un nen pagava una multa però mai t'ho creuries. No et puc culpar; això passa poc.
M'agradaria prometre't que a partir de demà m'organitzaré millor la vida, comprant-me una agenda, consultant més sovint el teletext... qualsevol cosa!
No se que més dir-te.
Em moro de vergonya veient com ho has preparat tot per a que l'experiència sigui memorable: els meus coberts favorits a taula; la llum més adequada, ni massa forta, tampoc als llims, d'aquella manera com només tu saps modular les bombetes; el millor sofà que tenim, encarat a la millor finestra de la casa, tot perfectament alineat per a veure com el mon se'n va a can pistraus per sempre més, gaudint fins al darrer detall de l'espectacle final.
Mai deixarà de sorprendre'm la immensa diferència que hi ha entre com tu et treballes la nostra relació amb la meva escandalosa desídia. Però el més t'admiro és que siguis tant agraïda amb els petits detalls que, tant poques vegades, tinc amb tu: ta mare ja em va avisar que no eres una noia normal i tenia tota la raó aquella pobra sàvia i santa anciana.
Ja no tenim temps d'aprendre més llengües, com t'havia promès que faríem; ja mai més ens podrem riure dels roncs del veí, ni sentir el crepitar de la pluja damunt del plàstic protectors de la roba estesa, ni comptar els peus dels gats perquè tot això, demà, no existirà; com tampoc tu, ni jo, ni el sofà, ni la finestra, ni el veí roncador, ni res de res.
Per sort, tu que penses en tot, has guardat el nostre amor dins d'aquell núvol que vam collir amb el caçapapallones l'any passat, per Sant Joan. No t'oblidis de treure'l de la nevera; que voli lluny d'aquí, abans no sigui l'hora anunciada.
Oi que això sí que es salvarà?
Gràcies, ets fantàstica. Que faria sense tu!