Nancy, la "Barbie"

-Mama, ¿Per què parlem anglès?- pregunta en Pete, el nen de vuit anys, després que s'ha mare l'ha banyat.
-Quines coses de preguntar. Mira, és la llengua de la nostra família, fill meu, i és maco que la continuem parlant- li respon la Nancy, mentre l'eixuga amb tendresa.
-No vull que em parlis mai més en anglès. És l'idioma dels dolents. L'odio!-

En sentir això, a la Nancy gairebé li cau la tovallola de les mans.

-Pete, amor meu, ¿d'on has tret aquesta bestiesa?
-Al casal, els monitors diuen que els americans són dolents, tontos i perillosos; que volen destruir el món i que la llengua que parlen es lletja i de... "depedradrora". Mama, jo no vull ser americà ni parlar mai més anglès!
-¿Què dius? No hi ha llengües de bons i llengües de dolents! Totes són maques, amor. ¿Ja no te'n recordes de quan rondinaves perquè aquí ningú no parlava l'anglès i els dibuixos animats eren tots en castellà o en català?
-L'anglès em fa fàstic i aquí no cal! No vull que em posis més les pelis en anglès i em fa molta vergonya que parlis català sense saber dir RR.-

Això ja són massa cops seguits, fins i tot per a la Nancy. Dins el seu cap s'hi amunteguen un munt coses per dir-li al Pete però se li fa un nus tan dur a la gola que no li surt res. Després d'aquest moment de vertigen, recupera l'esma i, d'una manera automàtica, acaba d'eixugar-lo i fa el cerimonial de cada nit, encara que avui no tindrà l'ajut de l'Oleguer, que no vindrà a dormir perquè té feina.

En Pete ja és al llit, dormint, i la casa queda gairebé en silenci. El llunyà i pesarós brunzit del trànsit rere els vidres és la única veu que la Nancy té ara per a dialogar.

S'asseu, cansada, a un braç del sofà del menjador i es queda embadalida, mentre mira com els llums dels avions van passant per damunt l'horitzó, l'un rera l'altre, com si fossin els batecs d'un cor lentíssim, representats a la pantalla d'un electrocardiograma. Més o menys cada minut es produeix un nou batec en la llunyania. No són ni avions ni batecs, només una abstracció repetitiva que li manté la ment buida. Ni para esment que el braç del sofà se li clava al cul i que estaria molt més còmoda si s'hi assegués com cal.

De cop, com si es desvetllés suaument d'un somni, pren consciència de que el que està mirant són avions, els avions que sempre es veuen per la finestra; cap novetat espectacular, de fet. Ara, recorda que en un avió com aquells va venir ja fa gairebé tres anys des dels Estats Units i mira de recordar també en com han anat les coses, el que ha pensat, com ha anat canviant, fins i tot des de molt abans d'aquell viatge. Recorda com de jove havia estat la típica -i tòpica- bellesa anglosaxona d'ulls blaus i cabellera rossa; com en aquells temps era l'exemple perfecte del que alguns en diuen una "Barbie" i de com ella protestava perquè aquí s'acabessin les coincidències amb tan enutjós clixé: llavors no n'havia tret mai profit i ara, després de tants anys de treballar massa, dormir massa poc i menjar pitjor, d'aquella possible nina ja no en quedaven ni les piles oxidades. Recorda quan va anar a viure i estudiar a Berkeley, de com es va manifestar en contra d'aquella guerra que li feia vergonya; com el grup d'estudiants jueus l'inflaven el cap amb els crims dels palestins, alhora que tots ells competien per lluïr algun parent mort pels atacs terroristes; com, farta de fanatismes, va llegir molt sobre el conflicte i que, com més hi aprofundia, més li costava de tenir tan clar qui eren els bons i els dolents de la mateixa manera que ho tenien aquells nois i, també com, per dubtar que ells tinguessin la veritat absoluta, li van dir feixista. Recorda com va deixar d'estudiar quan va tenir en Pete i va haver d'espavilar-se tota sola, sense cap ajut de la família o els amics -"ja se sap que les noies mones ho tenen 'fàcil' en aquest món", deia tothom que la coneixia- ; com van abusar d'ella en tots els sentits a tots els llocs miserables a on va treballar i també com, malgrat tot, a en Pete no li va mancar mai res. Recorda com va conèixer l'Oleguer, que havia vingut a participar a un congrés internacional, aquell dia que va esmorzar al drugstore a on ella treballava; com es van enamorar, anant tot molt de pressa i com, des de llavors, viu aquí amb ell i el seu fill. Recorda com en Pete -espantadís per natura- al començament era rebutjat pels nens; com li va costar d'aprendre les noves llengües però també com, poc a poc, tan ella com el nen, es van anar fent seus la nova societat. Recorda com, aconsellada per l'Oleguer, va apuntar en Pete al casal, encara que no li va fer cap gràcia veure que tots els monitors portaven mocadors palestins: era com tornar a petar a un lloc a on tothom tenia molt clar qui era el dolent, però a la inversa. Per si de cas, mai ha fet cap comentari, dons no té cap ganes de que la comencin a titllar de mal informada i feixista de nou. Recorda que va començar a estar més tranquil·la quan va veure que el Pete s'ho passava bé i, fins i tot, es feia molt amic de l'Albian, un nen saharaui maquíssim que parla tamazig. Després de tot això pensava que, anant al casal, en Pete aprenia més coses bones que no pas de dolentes. Fins avui.

No és tan estúpida com per no saber que molta gent del seu nou país, encara que la tractin amb educació, la miren amb repugnància -"quin fàstic aquesta ‘Barbie', amb aquest accent ianqui i que, a sobre, es diu Nancy!", se'ls hi veu clarament que amaguen, rere els seus somriures forçats- pensant-se que ella no ho nota. Més d'una vegada sent algú que no es talla gens de proclamar la basca que l'hi fan els americans -així, com a raça inferior, ignorant, estúpida i desinformada- i que, com més enginyós és aquest algú, més grossa la van fent tots, amb una complicitat que li fa venir pànic. Quan se'n adonen que ella és americana, canvien el to dels atacs -que si del que estan en contra és del seu govern però no de la gent, que n'hi deu haver de bona i dolenta com a tot arreu, etc.- i ella gairebé pot predir, només mirant-los, quants d'ells votarien a qui tant critiquen, si haguessin crescut dins d'alguns dels ambients que ella ha patit. Tampoc és una actitud que li vingui de nou perquè ja s'havia trobat amb situacions així a Berkeley, encara que a la inversa: també allà hi havia un evident racisme anti-europeu, basat, com el d'aquí, més en la passió, les frustracions pròpies i l'orgull de no admetre la ignorància que en l'anàlisi.

A la Nancy sempre li ha fet pena tant d'odi, malgrat que ha mirat d'aprendre a conviure-hi i no posar-s'hi pedres al fetge. Per la seva banda, sempre ha mirat que en Pete no caigui en el mateix error però, amb tot el que l'envolta, sap que és molt difícil que aquest objectiu no se li escapi de les mans.

Avui, de moment, ja ha vist com ha començat a odiar-se a ell mateix.