DESPULLAT 2: Atònit estic

Atònit estic.

Atònit estic mirant com passa la gent pel carrer.
Allà, just a dos metres, em trobo amb un noi molt elegant, vestit amb una samarreta tota foradada, que s'assembla moltíssim al George Clooney d'aquí vint anys. Sento una gran enveja del septuagenari aquell (no pel noi). Voldria ser un vell atractiu d'aquells que porten la barba de dos dies, que la suor els fa ferum de colònia passada de moda i que totes les dones es miren d'una manera diferent, les unes amb repugnància, la resta amb indiferència. No, no m'agradaria. M'hi repenso. A qui li agrada fer fàstic, pena o que no li facin cas? A tu? bé, per tu faràs.

Atònit miro la poetessa que arriba caminant damunt d'un núvol, mentre els seus acòlits li van llençant clavells per sota els peus, eteris com d'ivori. Però d'un ivori que no existeix perquè l'ivori, no ens enganyem, pesa un escrot de mico. La poetessa du els cabells negres voleiant darrere seu. El seu somrís es el perfecte en tot moment (com s'ho fa?). Tu li dius una bestiesa espectacular i hi ha quatre babaus -no acostumats a l'humor de qualitat- que es peten de riure, però ella no. Ella somriu educada, aixeca el nas d'aquella manera que sembla que vagi dibuixant les isòbares de l'home del temps pel davant l'atmosfera que té l'honor de ser partida en dos pel seu excels cos de ganivet. La poetes meravellosa, et dona la mà, i fins i tot et dona un petó a cada galta. La poetessa excelsa té alguna cosa de... -com és diu aquella senyora, ara no me'n recordo... ostres!... quina ràbia què fan aquestes coses!...hum... ah, sí! la Nuria Espert! ai, quin descans; és com haver fet un esternut que no et sortia-una Núria Espert petrificada, embalsamada però excelsa, que camina damunt d'un micro-cummulunimbus mammatus, imperceptible als ulls del seus admiradors, amb el somriure empeltat i mirada de persona de sensibilitat superior, intransfusionable. Atònit, atònit és com em quedo. Quin gran honor, que m'hagi dirigit la paraula, que m‘hagi ensenyat la veritat de la vida! Una vegada se'n va i es perd per l'horitzó -o tomb la següent cantonada, i bé, no em preocupa gens que tombi enrere, perquè aquest tipus de deesses terrenals mai retornen a pitjar els seus propis passos- agafo totes les seves ensenyances i m'hi [censura] al damunt amb una [censura] monumental, en forma de diverses boles pudents, però totes elles en endecasíl·labs, que sempre fa fi.

Atònit quedo mirant les galtes meravelloses de la noia preciosa de la qual avui m'enamoro. L'amor és breu, però punyent. M'agradaria fer el pecat d'anar i robar-li el cor amb paraules precioses, però no ho faré. Avui només hi deixaré caure una mica de brometa, brometa d'aquella estúpida, com si no passés res, com si no anés amb mi, com si fos el robot que tant m'agrada que els demés es pensin que soc. Ostres sí, atònit he quedat per aquesta noia. Atònit i vell, decrèpit, fora d'àrea, part d'un passat futurista, el pitjor tipus de passats, perquè són passats amb pretensions frustrades.
Millor no quedar atònit mai més.

Oh mira! Estic atònit pel...

El mar