El dietari

Un relat de: Frèdia

L'únic camí que ens permet avançar a la vida és el que condueix a la veritat, mare. Els secrets no duen mai enlloc, tret d'enterrar-nos en un cau llòbrec i sense sortida... Ja de ben petita em mirava els meus germans i m'adonava que no m'hi assemblava. No era juganera com l'Alba ni riallera com l'Albert. Jo em despertava a mitjanit plorant perquè una força estranya m'oprimia el cor, me'l recargolava com fas tu amb els jerseis quan els rentes perquè deixin anar l'aigua. Jo plorava i tu em duies un got de llet calenta i m'acaronaves: «Torna a dormir, tresor. Encara és de nit». I jo mirava de convèncer-te: «L'he vist un altre cop, t'ho juro». Tu m'asseguraves que només era un malson i jo t'insistia: «L'home del somni em fa por». I no em deixaves que t'expliqués que l'home m'estrenyia fort i el seus llavis em fregaven la galta i després el coll i després... Tu em distreies parlant-me d'altres coses: de la classe de ballet, del llibre que llegies, dels viatges del pare. Deies que algun dia hi aniríem tots a la Xina i no per negocis sinó per veure la gran muralla i em condensaves segles d'història mentre tornava a agafar el son. No em deixaves que t'expliqués que en el somni veia l'home tocant el piano i em veia a mi agenollada amb el cap enfonsat a la seva falda. I plena d'angoixa et preguntava: «Per què tinc aquests malsons, mare?» I llavors tu em deies: «Perquè ets molt intel·ligent, tresor». I em feies sentir que la intel·ligència era el pitjor dels càstigs d'aquest món. Sé que vols el millor per a mi, però ja no pots callar més, ara ja no pots. Avui, regirant les golfes, he trobat un bagul i l'he esbotzat per obrir-lo. I a dins, a dins hi havia un dietari -el teu dietari- amb notícies retallades i postals d'arreu del món i una fotografia de l'avi a l'Òpera de Viena, tocant el piano. En el dietari, amb lletra nítida, hi havies escrit tots els meus malsons molts anys abans de ser somiats. Mare, si us plau, digues: ens ha passat de veritat a totes dues?




Comentaris

  • Monòleg o diàleg?[Ofensiu]
    nuriagau | 23-05-2011

    Hi ha qui pensa que no parlant de les veritats, fent com si no haguessin succeït mai, aconseguim foragitar-les. Amb aquest relat , tu també defenses que les coses no van així. Hi ha veritats que sobreviuen en el nostre record, fins i tot, en el record inconscient i ens empaiten al llarg de tota l’existència. Segurament, una solució és verbalitzar el problema i aprendre a conviure amb ell.
    No voldria acabar el comentari sense deixar constància que la prosa és exquisida. Aquest monòleg atrapa l’atenció del lector de la mateixa manera que (espero) que hagi aconseguit fer amb la interlocutora (la mare).
    Ens seguirem llegint,
    Núria

  • Tensió[Ofensiu]
    copernic | 08-11-2010


    El millor d'aquest microrelat és el dramatisme, sàbiament administrat per mantenir tensada la corda, amb tot el que això suposa d'angoixa pel lector que viu a través de la narració el malson de la protagonista. Ens fas patir i ens fas pensar amb la frase de la mare: "Tens aquests somnis perquè ets intel.ligent" La innocèndia, la inconsciència ens protegeix de la realitat, quan és tan dura com la de la protagonista. Bona reflexió en mig d'un relat fluïd, tens i amarg, explicat amb mestria.
    Moltes gràcies pels teus comentaris. Penso el mateix que tu pel que fa al viatge a l'altre extrem en el que hem caigut: no hi ha educació, no hi ha maneres i els adolescents s'han convertit en persones de cotofluix, intocables i que a la primera dificultat que tinguin s'ensorraran. Una abraçada!

  • Recordatori[Ofensiu]


    Benvolgut/da relataire:

    Recorda que, a més del Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2010, també tenim en marxa aquestes altres activitats:

    - Gimcana Virtual Literària ARC 2010: enllaç

    - Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 "Barcelona, t'estimo": enllaç

    - Loteria de l'ARC: enllaç

    - Club de Lectura Virtual ARC: enllaç

    Participa-hi!

    Gràcies,

    ARC


  • Molt bon relat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 24-10-2010 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt com has anat desenvolupant un secret familiar esgarrifós que manté el lector en un estat de tensió/atenció permanent. El final, amb la sorprenent confessió escrita per la mare ( de joveneta) en el seu dietari et fa adonar com la mateixa "història" es repeteix. Un paral·lelisme mare-filla molt ben trobat, amb un estil elegantíssim que contrasta amb la dura realitat.
    T'aniré llegint, Fredia, perquè transmets emocions i sentiments amb una destresa admirable.
    Una abraçada ben forta,

    Mercè

  • crohnic | 20-10-2010

    Un relat intens i molt bo... M'agrada la manera que tens d'escriure, la història t'enganxa des del primer moment i de seguida et poses en situació...
    M'ha agradat molt la frase: "I em feies sentir que la intel·ligència era el pitjor dels càstigs d'aquest món."
    Pel meu gust, un molt bon relat!!
    Sort!!

  • Magnífic relat !!![Ofensiu]
    umpah | 20-10-2010

    Has aconseguit mantenir la intriga i el ritme desde el primer moment.
    L'he trobat un relat de por, la narració i el final amb una angoixa ofegadora que trasbalsa el ritme cardíac.
    Boníssim Fredia !!
    Pel meu gust és dels escollits.

    Felicitats i salut.

  • Carai![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-10-2010

    I després diràs del meu!
    Molt ben narrat, atrapes l'atenció amb aquest relat com un cop de puny, no li veig cap fissura, i és tot un secret anguniós aquest que amaga el dietari.

    Bona sort!

    Ferran

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: