El déu estrany

que omple els grans homes de grans paraules, i no té una mirada pels infants sense pares o pels animals que ens mengem. Tu tens la teva lluita, Jere; he vist que t'has "obsessionat" amb la nuesa. Has agafat la nuesa com a centre i punt de partida dels teus pensaments i reflexions, i això no pot ser dolent de cap manera; és tan sols l'idea primordial que et fa recórrer altres camins. Jo tinc l'obsessió del matar per viure, una idea que em porta a considerar la matança d'animals com una crueltat obligada, que no em permet estar en pau amb mi i amb l'espècie que m'ha tocat. Perdona tanta disquisició que no ve al cas, però llegint trossos teus d'aquí i d'allà i sobretot del teu darrer llibre- molt bonica per cert la portada- veig que aquesta nuesa t'apassiona i t'arrossega. No te'm enfadis i ja sé que no ho fas- o així ho crec- perquè no és cap delicte emotiu ser arrossegat per una idea bella o colpidora. Espero que no en tot cas. Avui he estat a Barcelona- cursa de Bombers, el meu fill xic- i hem passat per un passeig molt bonic ple de paradetes. En una, entre el reiki, la transcendència personal, l'art d'estimar-se, i mil i una disciplina per viure millor, o per anar a molts cursos, hi havia una parada de naturisme: he pensat en tu, i he mirat per si hi eres, ja veus, deu ser perquè ets l'únic naturista que "conec".
Aquest poema m'agrada perquè barreges les hormones amb la natura, i d'això en surt una poesia alada i llúdriga, que cavalca entre aigua i aire, però té alhora un intel.lecte que m'agrada i comparteixo. Sí: les femelles de la fura pareixen "per instint"; les dones ho fem "amb amor". L'amor és gran, i també les hormones, i et dic una cosa: no vull anar despullada per res del món- em sento un esser tan lleig, tan pelat- però si fos un conill, un gat o una guineu de pel preciós, estaria molt orgullosa d'exhibir-me. No sé si això és un comentari o una cosa desnivellada. En tot cas pren-t'ho com un intent amb bona voluntat.

a

quants premis has guanyat més???
preciós aquest relat. Intens. Rotund. Perfecte!!
Rep tot el meu amor...........

Benvolgut/ada relataire:

Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) volem recordar-te que està en marxa el Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 “Barcelona, t’estimo”.

Et convidem a consultar les bases d’aquesta convocatòria actualitzada (les trobaràs a la pàgina d’inici d’RC) i a participar-hi de nou amb el teu relat (només cal que s’adeqüi a l’extensió prefixada i que pertanyis a l’Associació).

Gràcies a l’avançada,

ARC

En a mi
parlar de Deu
em sembla un acte de fe desmesurat, just quan qui ho fa per elevar-lo potser no te mes percepcions que les que vol veure i adorar.
En a mi
parlar de Deu
em desperta l'infant rebel
que no vol aclamar cap mena d'esperit de cap de les religions existents... en tot cas, la meva religio podriem dir que es la de trepitjar ferm amb els peus a terra i saber-me lliure damunt la vida que em toca viure.Pero aixo es una opinio personal.
Alguns dels meus poemes son força clars al respecte... i em fan venir
mania, ho trobo rar i obscur
i si li poso un color, seria ben gris.
Un molt bon poema
que ens deixa força clar que Deu desperta alegries i tristeses i rabia a parts iguals.
Una abraçada ben literaria.

Com un cercle, altres seguiran tots els camins concebuts per déu o per l'origen primer, que deu ser el mateix. Sí, és estranya la vida i també ho són les percepcions del que no coneixem. I les omplim de mentides, de somnis... del que sigui, mentre sigui possible tapar l'esvoranc que tenim endins.