El desconegut

Avui tenia el cap ple de les coses que havia anat deixant al llarg del mati, per manca de temps. I ja anava tard... gairebé eren dos quarts de tres i havia d'estar a la feina en menys de mitja hora. Estava amoïnada, perquè en Joan, el seu cap de departament, l'havia renyat per una tonteria que no valia la pena. I no li hagués donat mes importància... sinó hagués set perquè en Joan, era també el seu xicot des de feia mes d'un any... El molt imbecil, l'havia fet queda com una tonta davant dels seus companys a la reunió del mati. El cas es que l'únic que li havia pogut retreure, era que no estigues acabat el treball del dia abans, per poder presentar-ho a la reunió de directius del divendres. Si encara quedaven dos dies!! Tenien temps de sobres d'acabar el projecte. Peró el dia abans, havien discutit perquè ella havia atés un missatger que portava un sobre urgent i s'havia estat una estona fent peta la xerrada i segons en Joan, flirteja'n amb ell... no va voler escoltar quan li va dir que era un antic conegut de quan anaven a la facultat i nomes havien estat parlant del vells temps... al vespre, no es van veure i l'endemà, ell tenia cara de pomes agres. Serà ruc! Com podia pensar ara això...? desprès de tan de temps... Be ara quan arribes, l'agafaria en banda al seu despatx i en parlarien. Això ja passava de taca d'oli.
Davant seu tenia un camió. En moments com aquest, era quan es repensava perquè estava vivint a la urbanització... sempre que tenia el temps just, li sortia al davant algun entrebanc que li feia perdre un temps preciós... i ara no podria passar fins mes enllà del poble. Nerviosa va mirar pel retrovisor... al darrera seu tenia un cotxe gris que no havia vist abans i estava enganxat al seu, com si volgués donar-li un cop...
-Merda! Nomes em faltava ara un graciós empenyent... com si ja no anés prou nerviosa...

Cada vegada que es veia obligada a frenar per no donar un cop al camió del davant, mirava pel retrovisor i se'l trobava mes enganxat que abans. A dins, només veia un home, o un noi no se... amb ulleres de sol que la mirava impertèrrit.
-Peró que cony vol aquest! Acabara donant-me un cop i encara arrivare mes tard a la feina. Serà imbecil?
Peró continuava com abans, cada vegada mes aprop del seu cotxe, encara no entenia com no l'havia tocat... Cada vegada mes molesta, va aprofitar quan es van parar al stop per obrir els braços en clara actitud de rebuig, intentant que es dones compte que ja estava farta de portal tan aprop. Ell, peró, no va moure ni una cella.
-Capullo! Va deixar anar, sabent però que no el sentiria pas.
El camió, per fi es va desviar i ella va poder recuperar el temps perdut, accelerant pels carrers del poble. Va mirar altre cop pel retrovisor i... encara era allà aquell dròpol! Enganxada a ella com abans... va frenar i es va apartar una mica, a fi de deixar-lo passar, Peró ell no va fer cap esment de voler adelantarla. Mosquejada, va tornar a apretar el pedal i el va deixar enrere. Al moment, però el tornava a tenir a la mateixa distancia.

-Peró que s'ha cregut aquest imbecil?
El semàfor de la cruïlla es va canviar a vermell abans que ella arribes i es va parar amb una frenada, al mateix temps que s'encongia, esperant que l'altre se li tires al damunt inevitablement, però... amb una sorollosa frenada, va parar a uns centímetres del seu cotxe.
-Peró que...? ara si que em sentira aquest graciós!
Baixa del cotxe d'una revolada, per anar a trobar aquell estúpid que quasi aconsegueix de provocar un accident i acostant-se a la finestra d'ell, li va engegar amb tota la seva fúria...
-Es que vols que ens matem o que...? no has vist que et deixava passar abans? Li va dir amb la cara desencaixada...
-Disculpa...va dir ell molt suaument mentre es treia les ulleres i deixava veure uns ulls d'un blau lluent... no ho he pogut evitar, però quan he vist els teus ulls pel retrovisor, m'he quedat enamorat de la teva mirada al instant... i no he volgut quedar-me enrere i perdre-la de vista...els teus ulls son preciosos de debò... no havia vist mai una mirada com la teva...
Amb la boca encara oberta, va mirar aquells ulls blaus com el cel i mes avall uns llavis dolços que de cop i volta no li van semblar els d'un estúpid...
La seva mirada...els seus ulls? eran preciosos? el va mirar altre cop, i va tancar la boca, per tornar a obrir-la per dir quelcom...no li va sortir res però... bocabadada va donar mitja volta i va tornar al seu cotxe, mentre el semàfor es canviava al verd.
-Em dic Pere! Va sentir que li deia mentre ella tancava la porta i arrencava...
Uns metres mes endavant, va veure que ja no la seguia ningú... ell havia girat cap al altre costat... tornava a estar sola... feia tard...i que?
Els seus ulls son preciossos... el tal Pere n'esta segur...