El darrer guardià del camí secret

Què dir si un dia les coses naturals - fonts, boscs, vinyes, camp - son absorbides per la ciutat i desapareixen, i es troben només en les frases antigues? Ens faran l'efecte de les nimfes, del sagrat natural que emergeix a qualsevol vers greg. Aleshores, la simple frase: "hi havia una font" commourà.Cesare Pavese

Només puc parlar-los d'allò que he viscut, i no del que m'han explicat. Per desgràcia, moltes de les històries que anys enrere es contaven s'han perdut, oblidat, o fins i tot, silenciat; de manera que en aquests temps que corren, es fa difícil de creure en elles sense que a un el tractin de boig. Tot i així, per molt que provi d'advertir-los, tard o d'hora, algú llegirà això, i segurament dirà, que el que aquí hi ha escrit son contes de velles, fal·làcies o al·lucinacions que no tenen res a veure amb el món d'avui dia. Així que no pateixin de pensar com els hi sembli, això no és per guanyar adeptes de causes perdudes, sinó per deixar constància que una vegada va existir un guardià, el darrer guardià del camí secret.
No els hi negaré que el primer que em va passar pel cap quan vaig escoltar la història del camí secret, fos el descrèdit, el dubte i el pensar que aquell que m'ho explicava havia estat atacat per la follia, l'exageració o que simplement no hi tocava. Finalment, però, vaig tenir l'oportunitat de constatar de primera ma quanta veritat hi havia en les darreres paraules de l'ermità del bosc mentre esperava la mort damunt una estora de pinassa seca. La meva vida, va canviar aquell dia.

Vaig provar de carregar-lo damunt meu, però la meva minúscula força de nen d'onze anys no em va permetre ni tan sols alçar el cos de l'ermità del bosc. Vaig cridar per demanar ajuda als meus amics, amagats en algun lloc, però ningú em va contestar. El pobre home, no parava de parlar-me amb dificultats mentre restava amb una ma prement-se el cor. M'estava dient alguna cosa sobre una cova. Una cova que hi havia prop d'un estany d'aigua tèbia, passat un viarany secret que duia al cor del bosc. Un lloc on la frondositat dels arbres s'accentuava, un lloc on els raigs solars no penetraven fàcilment, un lloc, on deia, hi habitava la mateixa essència del bosc... El seu esperit.
- Tot mor. - va dir. Encara que quan l'observem sembli que la vida és eterna, tot acaba morint. Les aus, els arbres, les plantes, els homes i fins i tot, l'esperit del més sagrat... No permetis que mori encara. Ves-hi.
Aquelles foren les darreres paraules de l'ermità. No sé perquè em va dir tot això a mi. Jo no havia vist mai morir ningú fins aleshores, i amb prou feines m'ho creia.
Era dijous, i finalment, els meus amics van sortir dels seus amagatalls i vam tornar plegats al poble. Després d'explicar-los als meus pares els fets que aquell matí havien succeït al llindar del bosc on acostumàvem a jugar a fet i amagar, vam trucar a la policia. Aquella mateixa tarda, el cadàver de l'ermità del bosc reposava al tanatori municipal. Vaig pensar, que com a les pel·lícules, els agents em farien un munt de preguntes relacionades amb la mort de l'ermità, però no va ser així. Segons es deia, feia anys que el vell ermità vivia a la muntanya, renegant de la ciutat on havia nascut, de la societat, del progrés que tots adoràvem i amb prou feines parlava amb ningú. Només baixava de tan en tan a visitar la platja, lloc on romania durant hores observant el blau del cel i el del mar fondre's en aquella fina línia anomenada horitzó. I no és que ningú desitgés la seva mort, però la veritat, segons van dir, ningú el trobaria a faltar. Em va saber greu per ell.
El divendres vaig estar callat bona part del dia. Pensava i pensava en l'ermità i en les paraules que ell mateix m'havia confessat abans de morir. Jo sabia prou bé quin era l'indret al que es referia; el petit viarany que conduïa al gorg de can Surrot. Un camí, que lluny de ser secret, era prou conegut per la mala fama que tenia. No s'hi endinsaven ni els boletaires més avesats i ni tan sols els caçadors. Era un lloc que et feia venir calfreds tan sols de veure'l i del que s'escoltaven llegendes de caminants que temptant la sort s'hi havien endinsat, però mai, sortit. Què en sabia l'ermità del gorg de can Surrot? Es que potser s'hi havia endinsat?
La curiositat em va poder i vaig fer el cor fort. Aquell mateix vespre vaig trucar a en Jordi i en Bernat, els meus dos millors amics. En aquestes situacions, vaig pensar, la companyia mai està de més. Vam quedar entesos d'actuar amb la jugada que solíem emprar quan necessitàvem una mica de llibertat; cadascú de nosaltres avisaria a casa seva de que aniríem a dinar a casa d'un altre i que passaríem la nit de càmping al terreny que els pares d'en Jordi tenien a la muntanya. Una bona coartada fins diumenge al matí, que ens permetia fins i tot preguntar sense aixecar suspicàcies pels sacs de dormir, preparar entrepans i, sense que ningú sospités que passaríem una nit sols al bosc, una cosa que mai haurien permès els pares assenyats.
Vam sortir el dissabte al matí, a les onze si fa no fa. El sol de finals d'estiu s'alçava daurat i picant damunt nostre quan ens vam trobar tots al llindar del bosc amb les motxilles a l'esquena. Començàrem a caminar enfilant-nos en direcció al turó dels tres cecs, la muntanya. Mentre avançàvem, els hi vaig repetir fil per randa les paraules que el vell ermità m'havia confessat abans de morir i, per tan, la destinació de la nostra petita aventura. Això provocà que les rialles sorgissin immediatament de les boques d'en Jordi i en Bernat.
- Com et pots creure una cosa així? - va dir en Bernat. L'esperit del bosc? Això s'assembla als contes que m'explicava la meva iaia.
- Anem al gorg de can Surrot? - va interrogar en Jordi intrigat. He vist el caminet amb mon pare quan anem a buscar bolets i sempre diu que allà hi ha desaparegut gent, i que se n'expliquen històries estranyes...
- És per això que hi anem - vaig contestar. L'ermità segurament hi havia entrat i bé en va sortir. Semblava saber-ne més del que em digué.
- Però és millor no entrar-hi allà - va dir en Bernat una mica exaltat per les paraules d'en Jordi.
- Es que potser tens por? - va interrogar en Jordi. No has dit tu mateix que son històries de iaies? Vols tornar cap a casa?
- No. Però... Més val anar amb cura. Només dic això.
- Jo hi vaig Marc - va afirmar en Jordi. Pot ser interessant. Millor que jugar a fet i amagar tot l'estiu.
- I jo - vaig dir. Vull trobar l'estany. I la cova....
- Bé... Jo també - va dir en Bernat acorralat per ambdues bandes. Però si no ho veiem clar tornem oi?
- Si, si... Tu tranquil home.
Vam seguir el camí principal que duia al turó dels tres cecs durant uns tres quarts d'hora. Una brisa suau excitava les copes dels pins i ens refrescava mentre anàvem pujant. Esmorzàrem mentre caminàvem i contàvem envasos buits, llaunes, bosses de plàstic, envasos i petits abocadors amb infinitat de deixalles repartits a banda i banda del camí. Entre la natura, la més mínima incidència humana ressalta de forma clara. Era una llàstima que la gent fos tan deixada.
Vam fer una aturada a mig camí del cim, sota la fresca de dues sureres. Ens havíem begut quasi tota l'aigua de les cantimplores i ens dedicàrem a fer broma amb una pobra sargantana que va acabar sense cua. Una mica de mala gana, aconseguírem que en Jordi la deixés finalment en pau i vam seguir el camí.
Dues hores després d'haver sortit arribàrem a la petita plana que hi havia al capdamunt del turó dels tres cecs. Vam omplir les cantimplores a la font que hi havia al costat del mirador i des d'on es discernia una vista magnífica de la petita serra de turons farcits de verd. També es veia clarament la mar al fons, el poble d'on havíem sortit, els dels voltants i les carreteres i urbanitzacions que lentament, anaven guanyant terreny al bosc i al camp. En Bernat va treure de la seva motxilla uns prismàtics i ens els anàrem passant.
- Som a mig camí - va dir en Jordi. Més endavant farem drecera per un bosquet d'alzines on anem a buscar bolets amb el meu pare.
I quan ens vam cansar de descansar, ens posàrem de nou en marxa. Feia molta calor i la caminada fins al cim ens havia deixat les samarretes xopes de suor. Vam avançar sota el sol prenent un camí ací, un camí allà a bons pas, fins que mitja hora més tard, arribàrem a peus del bosc a vessar d'alzines que ens havia promès en Jordi. Era ple de desnivells i tots tres vam caure i rodolar unes passes alguna que d'altra vegada quedant colgats de fulles. En Bernat, quasi per casualitat, agafà una branca tan llarga com ell del terra, la va pelar de branquillons i l'emprà de bastó per passejar. En Jordi i jo, sorpresos per com no se'ns havia passat abans pel cap a nosaltres, l'imitàrem per seguir saltant desnivells cadascú ajudat del seu improvisat bastó.
A tres quarts de tres abandonàrem definitivament el bosc d'alzines per seguir un corriol envoltat a banda i banda de pins vells i rodanxons, amb una llarga filera de matolls ressecs que els flanquejaven. Una garsa solitària va seguir-nos durant una bona estona fins que arribàrem al bell mig d'una bifurcació de dos camins, amb un cartell en forma de fletxa, apuntalat amb claus al tronc d'un pi i que apuntava al camí de la dreta, bordejat de pins i alzines.
- És aquí - digué en Jordi. El camí que no està assenyalat per la fletxa. El de la dreta porta al poble del costat.
- Si - vaig contestar jo sense treure els ulls del camí de l'esquerra.
El viarany secret s'internava en el bosc descrivint al final d'aquest, un lleuger revolt que descendia i que no permetia veure més enllà. Era molt més fosc i frondós que el camí de la dreta. Estava copsat d'alzines, pins i altres arbres molt alts i robusts que no coneixia, amb plantes enrinxolades als troncs d'aquests. No se sentia ni es veia res d'anormal, ni els grinyols de la fusta al compàs de la lleugera brisa, ni el vaivé de les branques, ni el piular de cap ocell i ni tan sols de la garsa que en
s havia seguit, la qual segurament, ja es trobava ben lluny d'allà. Amb prou feines els raigs solars si aconseguien travessar el sostre fosc i natural de les copes dels arbres.
-Bé - digué en Bernat. Ja hi som. I ara què?
-Entrem-hi - vaig dir confiat i avançant un parell de passes.
-Ja t'ho has pensat bé? Va interrogar en Jordi. Vés a saber si aquell vell xaruc no et va prendre el pèl...
-Si... - digué en Bernat com alleujat que en Jordi fes aquell comentari. Que no volgués exactament això... Que algú s'hi perdés com a darrera broma de mal gust.... A saber què hi haurà aquí dins.
-Un estany d'aigua tèbia - vaig contestar. I una cova. Va, cap dins.
-Bé, bé... - digué en Jordi. Com vulguis. Va, som-hi Bernat.
I vam entrar. Tots tres. Ningú es va fer enrere tot i les reticències inicials. De seguida vam arribar al primer revolt, que descendia de cop serpentejant i endinsant-nos més i més al interior del gorg. Era un bosc molt espès, d'un verd fosc més accentuat que qualsevol altre que haguéssim travessat fins aleshores. El viarany que ens endinsava al seu interior era poc marcat i estava flanquejat per matolls tendres i verds a banda i banda. A mesura que descendíem ens vam adonar que la brisa ens havia abandonat. Tampoc veiem ni escoltàvem res de res, cap ocell, ni conills, ni sargantanes enfilant-se als arbres i, ni tan sols, brutícia. Tot i que això darrer, vaig pensar, era tal i com m'agradava el bosc; net.
Vam caminar prop de tres quarts d'hora baixant per aquell camí zigzaguejant. Després, va semblar que havíem assolit el fons del gorg, però el caminet, que ara era encara més estret i difícil de discernir, seguia i a mesura que avançàvem començàrem a escoltar aigua córrer. Poca estona més tard ens topàrem amb un rierol de no més de dues o tres passes d'amplada. El vam travessar d'un salt.
Al fons d'aquell gorg i una estona després d'haver creuat el rierol, el camí era quasi ja inapreciable, així que simplement ens guiàvem per intuïció. També la llum era cada vegada més ínfima. De tan en tan, conforme avançàvem, vam començar a escoltar uns sons clars que semblaven saltar de branca en branca, esmunyir-se al sòl humit, seguir-nos i, quan ens giràvem a guaitar, desaparèixer. Cada minut que passava, estàvem més i més neguitosos. Vam aturar-nos un parell de vegades per discutir si seguir o no, aconseguíem un xic de valor més, i continuàvem. Va ser poc després, quan de sobte i a no més de deu o dotze passes d'on érem, que el so i el moviment d'uns matolls ens van alertar. Massa soroll per ser un conill, massa moviment per tractar-se d'un possible esquirol i massa espantats per no deixar que la imaginació volés per si sola.
-No ho aguanto més - va dir en Bernat de sobte. Aquest lloc no m'agrada. No vull continuar més. Us espero a la sortida.
I en Bernat va sortir corrents per on havíem vingut. Es va escoltar una cosa semblant a un grunyit rere els matolls. En Jordi i jo vam aferrar amb força els bastons, que no ens havien caigut de miracle al terra del sobresalt i ens vam quedar astorats fitant els matolls de dalt a baix, que seguien movent-se i s'exaltaven.
Finalment, després de passar uns minuts palplantats en la mateixa posició i sense que res semblés decidir-se a sortir de l'amagatall, en Jordi va arreplegar una pedra de la mida d'una pilota de goma del terra i la va llençar contra els matolls. Es va sentir el cop, i un gemec agut, així com una mena de maledicció. Després, els matolls van parlar.
-Maleïts humans. Sempre pensant en fer mal.
-Recoi! - va dir en Jordi. Al·lucino o bé han parlat els matolls?
-No parlen els matolls capsigrany. Parlo jo.
I aleshores un homenet menut de no més de tres pams d'alçada, cabells castanys i coberts de fulles, de nas petit i rodó com un botó, rodanxó, vestit amb una armilla verda color fulla i pantalons granats va sortir dels matolls i va fer un bot situant-se a tres o quatre passes davant nostre. En Jordi i jo, vam caure de cul a terra.
- Ah, ha, ha, ha! - va exclamar l'homenet. Sorpresos? No tant com el tercer de vosaltres. Aquell ha sortit corrents. Bé, millor per ell.
- Què, què ets? - va aconseguir articular en Jordi des del terra.
- Difícil d'explicar, oh si... Però més difícil d'entendre per vosaltres, humans en miniatura, que tireu pedres al primer que es mou. Jo sóc el que podeu veure. Un follet en diuen alguns. I penso convertir-vos en alguna cosa ben desagradable com no toqueu el dos d'aquí ara mateix - va dir obrint i sacsejant les seves petites manetes amunt i avall i de costat a costat, improvisant alhora un ball estrany.
- Jo foto el camp - va dir en Jordi. Massa emocions per a mi. Aquest bosc és de mal averany, ja ho deia el meu pare...
Jo em vaig quedar petrificat al terra mentre en Jordi imitava el recorregut d'en Bernat. No va ser valentia el fet que jo em quedés, va ser més aviat, que no vaig trobar la manera d'alçar-me.
-I tu què? Quan penses escampar la boira? Mira que no estic per a bromes!
-Busco... Busco una cova - vaig dir.
-Una cova? No s'hi ha perdut pas cap cova aquí.
-M'ho va dir l'ermità del bosc. Va dir que vingués a veure... a veure...
-A veure què?
-L'esperit del bosc...
El follet semblava sorprès. Va deixar de sacsejar les mans i em va mirar de dalt a baix.
-Què en saps tu de l'esperit del bosc? - va preguntar finalment.
-Res, res... Només ho vull saber.
-Ah. En aquest cas... Bé. No puc convertir-te ni tan sols en granota saps? Jo només sóc un follet de tercera, un vigilant... Però si vols conèixer l'esperit del bosc t'hi puc portar. Coneixes en Titoma?
-Qui?
-En Titoma. Aquest que els humans anomeneu l'ermità. Ell és el guardià del camí secret.
-Va morir l'altre dia d'un atac de cor. Va morir davant meu i per això sóc aquí.
-Oh diables! Males noves. Ell era un dels millors guardians que mai hem tingut... Bé.... No sembles perillós. Serà millor que em segueixis. I no em perdis la pista, sóc un follet ràpid.
I va començar a córrer en la direcció que havíem estat seguint fins aleshores. Vaig mirar enrere. No vaig veure en Jordi, ni en Bernat. Vaig rumiar un instant si seguir-lo o no. Finalment vaig tirar endavant, amb el cuquet de la curiositat rossegant-me l'estómac.
Era francament ràpid, el follet. Molt més que jo, que quan m'hi posava corria com el llamp. Em va dirigir per l'interior del bosc durant més de mitja hora, endinsant-nos al seu interior més i més. Sovint, quan em quedava enrere, me'l trobava enfilat al capdamunt d'un arbre, punxant-me per la meva lentitud i poca traça al sortejar els matolls, els rials i els diferents entrebancs del camí mentre esclafia a riure sorollosament.
Una hora després de la sobtada topada amb el follet i de que els meus dos amics m'abandonessin, vaig arribar a peus d'un petit estany d'aigua clara i transparent, que brollava d'una petita font de pedra, al costat d'una cova que s'internava a un vessant cobert de molsa i vegetació. Jo respirava amb dificultat mentre provava de recuperar-me de la corredissa.
-Hem arribat - va dir el follet des d'una branca damunt el meu cap. Aquí tens l'estany, i la cova. A dins hi trobaràs l'esperit del bosc.
Vaig posar la ma a l'estany. L'aigua era tèbia. Vaig remullar-me la cara per quedar-me mirant acte seguit la cova. Vaig entrar.
A dins era fosc, ben fosc a excepció del fons, a unes tretze o catorze passes de l'entrada, d'on sorgia del sostre una llum blavosa que incidia damunt un altre petit estany circular subterrani. La cova feia una accentuada olor a humitat. Vaig acostar-me a l'estany i mirar primer al sostre, per l'obertura per on s'escolava la llum. Després vaig mirar l'estany d'aigua plana, quieta i calmada per observar-me a mi mateix reflectit en ell. De cop i volta, la meva imatge va desaparèixer per ser substituïda per la d'una dona blanca com la neu, de cabells blaus i lluents com la mar, ulls grisos i mirada dolça i alhora penetrant. Vaig caure de cul per segona vegada aquell dia. L'aigua de l'estany es va excitar, formant petites ones que s'expandien des del centre. La dona que havia vist, com per art de màgia, va començar a emanar des d'un fi remolí de boira que sorgia del centre de l'estany i em va clavar la mirada. Somreia. Em somreia.
No podia creure el que veien els meus ulls. Allà estava, aquella mena de miratge, quasi translúcid, guarnit amb una capa blanca, una corona de fulles i els seus cabells llargs i blaus que semblaven voleiar sense cap mena de brisa ni corrent d'aire. La seva bellesa era indescriptible.
-Qui ets? - vaig aconseguir dir.
-Jo sóc l'esperit del bosc - va contestar amb una veu que semblava repicar dolçament les parets de la cova. Una dona d'aigua m'anomenen alguns.
Va estendre la seva impol·luta ma davant meu i alguna cosa va semblar sacsejar-me la ment. Vaig veure el passat, quan els boscos inundaven el poble on vivia, les valls, els gorgs, els turons, les fonts naturals... Abans de l'arribada de l'home. Vaig veure el present, quan tot el natural havia cedit terreny a les construccions humanes i s'havien començat a contaminar i, finalment, el futur. El meu futur. El futur que em tocaria viure. El futur que vaticinava tots els indrets abans farcits de verd envaïts després pel gris del ciment, el vermell de les totxanes, la llum artificial de milers de fanals, els cotxes, les carreteres, les autopistes, el fum, les fàbriques i els arbres caiguts. La fi dels boscos.
-Tot això succeirà ben aviat - va dir la dona d'aigua. Més aviat que no et penses. I quan això passi, els follets com els que t'han dut fins aquí, les dones d'aigua, les criatures fantàstiques i tot allò que s'oculta i viu a l'interior dels boscos i els mateixos boscos, moriran. En Titoma, o l'ermità del bosc que és com l'anomenàveu vosaltres, era el guardià del camí secret. Digues, vols ocupar el seu lloc?
-El seu lloc? Per a fer què?
-El guardià del camí secret manté net el bosc, vetlla per mantenir vives les llegendes d'aquest indret i fa el possib
le per viure sense destruir, el que molt pocs de la teva espècie fan avui dia. Has de provar, de fer entendre això als teus sense descobrir la nostra existència explícitament.
-Tot això és molt fàcil de dir, però jo només sóc un nen.
-Aquest ha estat un primer pas. Encara hi ha moltes coses que pots conèixer i cal que aprenguis d'aquest indret. Per això has de visitar-nos sovint. Digues, ens visitaràs sovint?
-Si. Ho provaré.
-Així doncs tu seràs el nou guardià del camí secret. Ara vés i torna sempre que vulguis sense por a aquest. Seràs benvingut.
En Bernat i en Jordi m'esperaven a l'entrada del viarany secret quan jo vaig aparèixer. Vaig provar de fer-los entendre que no hi havia cap perill, que si entraven de nou al bosc, sense temor, sense reticències, gaudirien de l'experiència més fantàstica que mai haguessin tingut en tota la seva vida. Va ser inútil. Tots dos, van creure que tot havia estat producte d'una al·lucinació a causa de la por. Ni tan sols en Jordi va creure el que els seus propis ulls havien vist aquell dia i es va passar la resta de la seva vida renegant del camí secret, com havia fet abans el seu pare. Mai vaig aconseguir que em seguissin de nou al seu interior.

Anys després, el mateix futur que la dona d'aigua m'havia permès veure abans d'hora, va arribar. Amb ell, van arribar les excavadores, el ciment i els arbres van començar a caure. El progrés semblava no témer res, ni les rondalles, ni els contes de velles ni les antigues històries sobre els habitants màgics d'aquells indrets. Van ser els primers a no témer el camí secret, ni la cova, ni l'estany d'aigua tèbia ni el mateix esperit del bosc.
Ara, que ja no visc al bosc, visito encara el lloc on vaig trobar el follet, la dona d'aigua, l'estany amb la font i la cova. Hi ha, en el seu lloc, uns blocs de pisos amb acabats de primera, a peus de la petita font de pedra que miraculosament s'ha conservat i que van batejar amb el nom de: "La font secreta"; és l'únic que en queda d'aquell indret màgic, d'aquell esperit, de la dona d'aigua, els follets, de l'aigua tèbia i el rierol que vam travessar aquell dia. No vaig poder fer res contra el que ells anomenaven "progrés". Jo vaig ser, el darrer guardià del camí secret. No n'hi hagué un altre.