El cor, les lletres i el paper

Porta les mans tacades de negre. Acaba d'escriure un nou text. Hi ha posat temps, esforç i il·lusió. Se sent satisfeta. Li agrada el personatge principal que ha creat. Li sembla perfecte. Sap que aquesta nit inventarà un munt de coses més que poden passar entre ell i ella. Sap que, per molt que el bolígraf peti, o s'acabi el paper, l'historia no acabarà mai. Perque a dins seu queden un munt de records inventats que encara no han vist la llum.
Porta els cabells recollits i el pijama posat. Té fred i calor a la vegada. Té impaciéncia per escriure totes aquelles paraules que porta a dins, però el bolígraf no pot anar més ràpid. Té la mà petada, ja no li respón. Potser apreta massa per escriure.
Porta els auriculars posats i escolta música. La seva cançó preferida ha començat a sonar i s'ha quedat mirant el sostre, enmeravellada.
Les notes i les paraules la emocionen cada vegada més. Sent que flota però ha de tornar al paper.
Porta els ulls tristos. Té la vista cansada i li ploren els ulls. La seva historia és realment dramàtica i emotiva, però li agrada així. Se sent cansada i comença a badallar. Sap que ha escrit molt però no prou.
Porta la ment oberta. Sap que potser no agrada el que escriu, però se sent bé sabent que quan relata, està buida i plena a la vegada. Al dia següent ho llegirà moltíssimes vegades, recordant allò que va sentir amb cada paraula gravada sobre el paper.
Porta els dits rígids de subjectar el bolígraf. Li fan mal, però no el suficient com per a que deixi d'escriure. Té un objectiu que no perd: dir tot allò que vol dir.
Porta el cor colapsat, de paraules que vol dir i no sap com, de sentiments que vol expressar i no sap com, de llàgrimes que ha d'expulsar però no vol.
Per què escric en tercera persona si parlo de mi mateixa?