El dia que va despertar

Em vaig dirigir a la sala del piano. La música que sentia era en part ressentida, en part alegre, en part trista. Però des de la primera nota vaig saber que era ell. Després de tres dies al llit plorant, allò era una gran noticia.
La seva figura no es bellugava però els seus dits anaven i tornaven ràpidament sobre les tecles del piano. Vaig caminar fins a arribar a ell, que de seguida va sentir la meva presència i va néixer el silenci:
- Com et trobes? - vaig dir jo.
- Millor. - no va fer servir la paraula "bé", si no "millor", que també podia significar "malament". - Ja no em surt aigua. - va dir assenyalant-se als ulls - a vegades fins i tot puc somriure.
La meva reacció en veure que s'ho prenia bé va ser somriure i acaronar-li la galta, per que si d'una cosa n'estava segura era que encara necessitava amor.
- Me n'alegro molt.
Em va faltar dir-li que per mi no era una alegria que es trobés millor, si no que havia tornat a viure.
Encara portava els ulls envermellits però la seva mirada inspirava força.
Allò em va fer sentir millor a mi també. Vaig començar a tocar notes perdudes al piano.
- Sonava bé. Era una melodia alegre. - vaig mentir a mitges.
-Ha sigut tot gràcies a tu. Si no haguessis estat sempre al meu costat, potser m'hauria suïcidat.
Allò ho va dir en broma, però simplement l'idea em va fer venir esgarrifances.
- Això no ho diguis si us plau. - vaig dir amb por.
- Ho deia en broma. - va somriure una mica i això li va donar confiança a sí mateix. - Però és del tot cert que no hauria sortit d'això sense tu.
Es va posar dret. Potser ja no volia estar més assegut a la cadireta del piano.
Es va posar dret i em va fer una abraçada. Els seus braços van rodejar-me per tota la cintura i vaig sentir el calor de les seves mans a l'esquena. Va recolzar el cap a la meva espatlla i va amagar la cara al lateral del meu coll. Jo lo volia donar un suport i el vaig envoltar amb les mans i li vaig fer un petó a l'espatlla.
- Gràcies per tot. - em va dir a l'orella.
El vaig enretirar per veure-li els ulls. Aquesta vegada transmetien una cosa que no entenia.
Els seus braços encara em rodejaven però la seva mirada em cobria més enllà. En aquell moment pensava que era un miratge, una imaginació, una perspectiva o una il·lusió, però ara se que no. Cada vegada el tenia més a prop. Els seus ulls em van regalar més sinceritat que mai, abans de sentir els seus llavis junts amb els meus.
Calor, dolçor, suavitat, tot. Ho vaig sentir tot. Allò no va ser un petó, va ser una carícia a l'ànima. Llarg, lent, dolç, suau, i tendre.
Les meves mans van anar a parar al seu coll. Acariciant-lo. Donant-li tot el que se que demanava.
I amb molta cura es va allunyar de mi la distància suficient com per veurem els ulls.
- Per què has fet això? - li vaig dir jo.
- Per que aquella noia que està amb mi en els moments crítics i mai deixa de creure és la que porto esperant tota la vida. I si t'has deixat fer aquest petó amb el que t'ho dono tot, és per que tu també m'esperaves.