El cor damunt la sorra

Tenia raó la fada de Jana quan ella li demanava un moment per a tornar al passat...

He tornat a llegir el llibre " El cor damunt la sorra", no és només un conte infantil, és una d'aquestes històries que descobreixen aquesta essència de la vida que moltes vegades ens passa desapercebuda....

Un conte per a nens que ens remou les entranyes als adults...

Observar la vida des dels ulls d'un infant, assaborir cadascun dels moments que ens ofereix i mirar dintre de nosaltres cada vegada que sentim bategar el cor.

La primera vegada que li vaig llegir al meu fill vaig haver d'empassar molta saliva i moltes sensacions perquè anés una lectura amena, sense tristeses, i capaç de transmetre l'essència d'aquelles paraules tan profundament sentides.

Ahir a la nit estava sola i vaig sentir la necessitat de tornar a llegir-lo, assaborint cadascuna de les paraules que no estaven escrites i que arriben il·luminant des de la llum d'aquesta estrella on habita Jana.

Quan creixem ens adonem que la vida no és un conte de fades que hi ha moments en els que si poguéssim tornariem enrere per a no fer-ho tan malament i d'altres en els que ens preguntem en una prova d'humilitat on ens hem equivocat?

La vida en un anar i venir on et trobes amb molta gent, gent que t'han aportat vivències i altres que no han estat més que un breu alt en el camí...

Cadascun de nosaltres busca alguna cosa diferent en la vida, i amb els anys aprens que no sempre l'amor és el mes important, hi ha valors com la llibertat, la fe en un mateix i en els demés, l'amistat, la complicitat ...

Perquè pot ser que l'amor no arribi mai... o no torni mai més...

Quan llegia el llibre el meu pensament volava per cadascuna de les converses que la Jana tenia amb la seva fada, potser penseu que em falta un bull, tal vegada, però jo també tinc una fada... no sé a quin que cel s'amaga, ni com és, però és el meu confident i amb la que m'esplaio quan sento la necessitat de despullar el cor sense que després me'l trenquin en mil trossos.

De vegades és només la necessitat de sentir-se comprès i alliberat de tot el que portem dins, reparar en sentiments , en sensacions, interrogant els sentits per a poder viure els moments sense presses, sense pors, i sense desil·lusions, sense preguntar i demanar respostes... deixant-nos portar pel que ens commou per dins.

Són moments amb un mateix en els que t'adones el fàcil que és tocar el cel sense deixar de tenir els peus a la terra, compartir emocions sabent que ningú sortirà ferit, i que no totes les paraules abans dites en moments de debilitat es clavaran com estaques... aquestes que tant dolen quan s'escolten fora de temps...

M'he perdut dins del llibre i he recordat a la Marta nena, les històries que la meva mare m'explicava quan li parlava del meu amic imaginari, aquest que tenim tots quan som petits i que desapareix quan el cor creix.

Tan de bo aquest amic imaginari visqués sempre en la nostra ànima de nens, l'amic perfecte, el que ens fa els dies llargs i assolellats, el que aparta els núvols i ens asseca les llàgrimes...

Tan de bo fóssim capaços d'entendre que la vida és molt més senzilla que les històries per a no dormir que de vegades construïm al nostre al voltant , que no existen límits , espais o distàncies per a ser un mateix, per a donar-se en cada pas sense importar el que deixem enrere si no té remei... però si la llum que cadascun de nosaltres divisa des de l'horitzó...

Reconèixer que a pesar del viscut... no totes les paraules estan inventades, ni totes les mirades buides..ni totes les sensacions viscudes...

Saber que tenim les mateixes ales per a seguir volant en altres cels, nits de lluna plena per a banyar-nos en una deu d'estrelles i assecar-nos a l'ombra de l'arbre dels somnis penetrant en les seves arrels per a poder enterrar les penes i els fracassos...

En la vida no fa falta escriure els versos més bonics del món, ni que ens baixin un cel estrellat... ni que omplin els buits amb silencis.... La vida és molt més senzilla que tot això, unes mans, una aroma, un somriure... un sentit...

El sentit de totes aquelles coses que es mouen al nostre al voltant i que no fa falta posar-los nom perquè perderien l'essència del que som.

Una matinada, una nit fosca, una tempesta de sorra, una ona de tendresa en el silenci d'uns llençols..

És el que som...

Viure sense la necessitat de pujar als núvols, ni d'enterrar-nos en el llot, simples i sincers , tant com per a ser capaços d'admetre que pot ser pel món no som ningú, però per a nosaltres mateixos hem de ser tot un món, perquè és la única forma d'estimar-nos com éssers humans i seguir avançant.

També jo m'he preguntat moltes vegades per què existim?

I ara ho sé ... com diu la Jana... perquè vingui algú i ens regui de tant en tant...