El contacontes... Capitol 7... Ùbeda

Un relat de: Rocafort
Ùbeda

Un cop els nens es varen dormir, la Blanca és va dirigir a en Mateu i li va dir:
-- Ara m’explicaràs el que passa?
-- D’acord: Tot va començar quant el nostre senyor va decidir escoltar la crida del Rei Pere per anar a ajudar al Rei Alfonso VIII de Castella a combatre els almoràvits que assetjaven el seu regne i em va escollir, junt amb altres dels seus súbdits per acompanyar-lo.
El 15 de juliol de 1212 estaven acampats tot l’exèrcit cristià en un lloc conegut com la “Mesa del Rei” amb els reis Alfonso VIII de Castella, Sancho VII de Navarra i Pere I d’Aragó i Catalunya. Enfront teníem el campament del immens exèrcit almohade comandat per Miramamolí.
Es reuniren els tres reis cristians amb els seus consellers i decidiren començar la batalla al matí següent i que el Rei de Castella comandaria el cos d’exèrcit del centre, mentre que el Rei de Navarra ho faria al cos de la dreta i el Rei Pere, el de l’esquerra amb les seves tropes.
El rei Pere va anar a comunicar les ordres a la seva gent per que estiguessin a punt per a la batalla a l’hora convinguda. Un cop acabada la reunió, va fer cridar al cavaller Belasc i li va ordenar que, quant arribés la nit i en secret, reunís un grup de 300 cavallers, arqués i infanteria i amb discreció abandonessin el seu lloc i s’amaguessin darrera del campament d’en Miramamolí. Allí tenien que esperar les ordres per atacar quant el Rei ho considerés oportú.
Així ho va fer i entre els escollits em va tocar a mi. Jo i una vintena d’almogàvers anàvem a peu al davant per assegurant-nos de que no ens trobéssim cap enemic. Al darrera i amb silenci, venien els cavallers i la infanteria.
En arribar al costat esquerra del campament moro, el cap va decidir que ens amaguéssim darrera d’un turonet. Va fer envoltar la cavalleria per els arqués i la infanteria; és tractava d’aconseguir que cap persona que entrés a la vall aconseguís sortir-ne per donar l’alarma. Jo vaig pujar a una espessa alzina des de on podia observar els campaments i el camp de batalla. Portava lligat un cordill a la mà per avisar al company de terra sense fer soroll: Una estirada si s’acostava algú, dues estirades si venia un grup, mantenir estirat el cordill si veia la senyal d’atac del Rei Pere.
Va passar la nit sense detectar cap moviment, però, en arribar la primera llum del dia, vaig veure com des del campament cristià, començaven a moure’s els soldats ordenant-se per grups en tres cossos. Era com un gran trencaclosques que poc a poc s’anava formant. En el campament moro passava el mateix i al cap de poca estona ja estaven els dos exercits a punt per l’enfrontament. Mai havia vist tanta gent! Eren centenars de milers a cada banda que romanien en absolut silenci.
De sobte es va trencar el silenci; eren els moros que picaven centenars de enormes tambors fent un soroll esgarrifós que anava augmentant a mida que si afegien els crits dels seus soldats formats. El soroll va anar pujant de to en contestar amb corns, trompetes i crits les files cristianes... La avantguarda cristiana es va posar en marxa: Primer lentament i desprès agafant velocitat fins a carregar contra la avantguarda mora que va escapolir-se de la escomesa deixant passar els cristians que sense parar-se atacaren la segona fila. Els cavallers varen quedar aturats en sec i barrejats amb els moros, llavors va començar un violent cos a cos mentre la cavalleria almoràvit de la primera fila atacava per els costats. En aquell moment els cristians enviaren la segona fila.
La lluita es va anar generalitzant i alguns moros, molts ferits, fugiren triant pel lloc on estaven nosaltres. Pobres desgraciats! Sols començar a baixar la pendent, els sortíem al pas i els mataven sense contemplacions, llençant-los en un penya-segat proper.
La lluita era cada cop més acarnissada, ningú es donava per vençut i el camp de batalla s’anava omplint de cossos de homes i cavalls morts. Ara el que es sentia més era el soroll de les armes i els crits dels ferits.
De cop, els cristians que lluitaven, superats àmpliament en número començaren a retrocedir. Va ser llavors com la reraguarda comandada per els tres reis es va llençar al atac. La carga va ser exitosa i l’exèrcit cristià va arribar fins el campament moro però va arribar un moment en que va tornar a quedar frenada en sec. Els moros havien fortificat el seu campament amb empallissades lligades amb cadenes i dintre hi romania la flor i nata de la guàrdia personal de Miramamolí que varen parar l’atac ajudats per la resta del exercit que restava barrejat amb els cristians.
Jo no perdia de vista una de les tendes del campament cristià: la del Rei Pere. Algú va aixecar tres senyeres ben alt. Era la senyal! i ho vaig notificar estirant amb força el cordill.
Els cavallers es varen llençar al atac des de la reraguarda mora fent tant soroll com pogueren i amb les banderes al vent deixant als moros sorpresos tot pensant que els havien envoltat. Va córrer el pànic per les seves files i molts van començar a fugir. Malgrat tot, els cristians no aconseguíem entrar al seu campament.
Va ser llavors quant, embriagat per la batalla i sense pensar-ho, vaig baixar del arbre i cridant tant fort com podia “Desperta ferro!, em vaig llençar, espasa en mà contra el campament. Em varen seguir tots els infants. No se com va ser però ens varem trobar dins el campament del exèrcit moro i el vam començar a cremar aprofitant que tots eren a la batalla. Des de la fortificació els moros van veure les flames i varen enviar un escamot contra nosaltres. Quin error! Quant varen obrir les portes nosaltres ja estàvem esperant-los i els varem atacar sense donar-los temps a tancar-la. La lluita es va generalitzar i una munió d’homes ens envoltàvem. Segurament hauríem mort si no fos perquè va cedir la empallissada i va començar a entrar l’exèrcit cristià.
La cavalleria va perseguir els fugitius tota la tarda i els tres reis amb la seva guàrdia es varen quedar al campament per guardar les despulles. Van anar directament a la tenda dent Miramamolí i, quina sorpresa! Ens van trobar que la estaven custodiant.
El rei Pere es va sentir més que satisfet amb nosaltres i dirigint-se als seus cavallers els va dir:
-- Sembla que quant els catalans corren amb el cor van mes apressa que tots els cavalls -- Ens va donar les gracies per el nostre valor i ens va donar dispensa per què anéssim a descansar.
. . . . . . . . . . .
Quan em vaig despertar, em pensava que havia estat un malson, però aviat em vaig adonar de que era tot cert: Portava el cos brut de sang, meva i dels enemics que vaig ferir o matar. En alçar-me em vaig adonar que m’havia adormit al bell mig de la batalla, estava envoltat de cadàvers de soldats i animals. Grups de persones deambulaven amunt i avall, recollint els morts cristians per portar-los al campament i agafant tot el que podien dels morts moros, deixant-los despullats al mateix lloc on els havien trobat perquè se’ls mengessin els carronyaires. De tant en tant trobaven algú viu i si era moro o bé el deixaven amb els cadàvers o el remataven allí mateix.
-- Vaja, veig que no ets mort, però aviat ho estaràs: El rei Pere fa més d’una hora que ha enviat a buscar-te. Corre a veure’l! Està a la tenda del rei Alfons.
Vaig corre a la tenda de comandament i em varen parar els guàrdies reials. En explicar-los que m’havien manat anar-hi, un soldat va entrar per anunciar-me. Després d’una bona estona, va sortir el guàrdia i em deixà pas franc per entrar.
La tenda estava plena de cavallers i, en lloc preferent hi havien els tres reis. En un racó em va semblar veure al cavaller Belasc i el cavaller Raimon, el meu cap.
Vaig romandre una bona estona dret mentre entre tots organitzaven la marxa del exèrcit cristià cap a Ùbeda. En acabar, el rei Pere em va mirar i va preguntar a en Belasc.
-- És aquest el soldat?
-- Si, mi senyor – Va respondre en Belasc avançant-se una mica.
-- Acostat – Va dir el Rei, i dirigint-se a tots els presents, va afegir – Ahir aquest home que teniu al davant va prendre part en la batalla, va fer tot el que li va manar el cavaller Belasc i, quant ja ho havia fet, no en va tenir prou: Es va adonar de la situació en que ens trobàvem, i sense pensar-s’ho dues vegades, es va llançar a ella aconseguint que tots els seus companys el seguissin com un sol home. Un grup de peons, pràcticament sense proteccions, pobrament armats, però amb gran valor i ben dirigits van aconseguir entrar al campament, desorganitzar les files de la guàrdia d’en Miramamolí, aconseguir ocupar la tenda del comandament i protegir-la fins que varem arribar nosaltres. Aqueta gesta es digne de un cavaller i t’has guanyat el dret a ser-ho; Mateu, demanem el que vulguis i t’ho concediré.
Es va fer el silenci a la tenda, tothom estava pendent de la meva petició.
-- Senyor – vaig dir amb una veu quasi inintel•ligible, impressionat per qui tenia enfront – Jo sols desitjo tornar a casa.
Es va aixecar un rebombori dels presents que no entenien com no aprofitava l’ocasió per enriquir-me, crec que sols el Rei ho va entendre, ja que em va contestar:
-- Concedit. Demà quant marxem cap a Ùbeda, aniràs amb l’escamot que porta la nostra part del botí a Catalunya, dirigiràs la guarda de la meva part fins a Barcelona i desprès te’n aniràs a casa teva portant la part del cavaller Raimon. Et donarem unes cartes perquè quant arribis siguis degudament recompensat. Emportat tothom del teu escamot que vulgui tornar. Abans de marxar, però, vine a la meva tenda a informar-me i a recollir uns documents.
................................
Eixís que vaig sortir de la tenda, ho vaig comunicar als meus companys i tant sols dos varen decidir tornar amb mi; La resta estava encegat per el botí. Els havien promès que si aconseguien entrar a Ùbeda, tindrien tres dies de saqueig, i Ùbeda era una de les mes grans i riques ciutats del Andalús. Els que tornessin amb vida serien rics i els que morissin anirien directes al cel: No oblidaven que allò era una creuada beneïda directament per Roma.
Els tres companys ens acomiadarem de la resta i varem anar a posar-nos sota les ordres del cap que preparava l’expedició de tornada.
Es van preparar més de cent mules i uns vint carros amb les coses de valor que havien anat agafant a mida que avançaren des de Toledo fins allí. Es posà un presoner àrab a cada mula i a cada carro per cuidar-lo. Un cop fets els paquets i organitzada la partida el cap va deixar que homes i animals descansessin fins l’endemà. Va ser llavors que vaig anar a la tenda del Rei.
En entrar em vaig trobar que el rei Pere estava parlant amb dos cavallers que no coneixia. Estaven amb un semblant molt seriós i en veurem van callar.
El rei Pere es va dirigir cap a mi i amb un to amistós, casi com si jo fos un igual amb va parlar de una forma que mai oblidaré. Em va dir:
-- Hola Mateu, avui m’has sorprès, pocs soldats davant el futur que t’esperava haurien triat com tu. M’has demostrat que tens arrels, que estimes la teva terra, més que les riqueses que tens sols estirar la mà. Necessito gent com tu, amb valor, amb amor als seus i que em siguin fidels. Aquí tens els documents que t’he promès... i ara una darrera cosa – Es va acostar a un cofre que tenia sobre la taula i va treure una moneda sarraïna de dins. Era d’or amb uns dibuixos molt estranys que no havia vist mai. Me la va donar i va seguir parlant:
-- Ara torna a casa teva amb la teva família, prospera tant com puguis i sigues fidel al cavaller Raimon... però, jura’m que si algun cop algú t’ensenya una moneda com aquesta, faràs tot el que et digui amb diligencia i absoluta discreció. Sols ho explicaràs si algun cop t’ho demano jo. Ningú més d’aquest regne pot saber que t’han manat, ni sota confessió. Ho has entès?
Em vaig agenollar i li ho vaig jurar. Ell em va aixecar i em va abraçar mentre em deia: -- Que Deu et beneeixi Mateu. Ens esperen temps molt difícils a tots i necessitarem tota l’ajuda... Ves en pau.
Em vaig retirar amb els documents i la moneda fortament agafada. En sortir una esgarrifança em va recórrer tot el cos, no vaig saber si va ser per les últimes paraules escoltades o per que el Rei Pere m’havia abraçat, a mi, un dels seus peons a qui fins el dia de la batalla segur que no sabia ni que existís.
La resta, Blanca ja la coneixes: en arribar, aprofitant que eren buides, ens varen donar les dues cases veïnes i varem construir les quadres per donar cabuda al remat i tota la herba seca al hivern.
Quasi me’n havia oblidat fins abans d’ahir que va venir a trobar-me un cavaller que no coneixia però que portava una moneda com la meva. Ho entens Blanca? Ho tenia que fer i no et podia dir res. Sobretot no refereixis res a ningú ni que sigui veí o amic.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer