El contacontes... Capitol 6... Blanca i Mateu (Comença La història)

Un relat de: Rocafort
Blanca i Mateu (Comença La història)

Feia estona que la Blanca es passejava neguitosa amunt i avall de l’era que tenia enfront de casa seva. El seu marit, en Mateu, havia baixat a la Seu d’Urgell per vendre uns anyells i aconseguir unes sabates per els seus fills.
No era la primera vegada que baixava a la fira, i tampoc s’havia endarrerit més del compte. De fet havien quedat que arribaria cap el capvespre i tot just era mitja tarda. El que la neguitejava era que des de la mort del Rei Pere a la batalla de Muret, no havien succeït més que desgracies: No ni havia hagut prou amb la mort del Rei i de nombrosos cavallers, si no que ara, els que quedaven, volien aprofitar el buit de poder i maldaven per fer realitat les seves ambicions abans que el Rei Jaume no arribes a la edat de regnar. Per aquestes contrades eren continus els enfrontaments entre els partidaris del bisbe de la d’Urgell per una banda i els del comte de Foix i Arnau de Castellbó per l’altre.
Mentre anava resseguint amb la mirada tota la vall intentant veure des de sobre el marge on es trobava alguna senyal que li indiques que algú s’acostava, anava repassant la conversa que havien tingut el dia abans amb el seu marit a la vora del foc.
-- Blanca, demà, aprofitant que hi ha fira, baixaré a la Seu a vendre un parell d’anyells i compraré unes sabates per els nens. Vols que et porti alguna cosa?
-- No hi vagis! – li va suplicar la Blanca – Pensa que et coneixen i tots saben que ets súbdit dels Castellbó. Si algú es fitxés en tu, es podrien pensar que ets un espia i podries prendre mal.
-- Tinc que anar-hi. No insisteixis. Sols estaré a fora un dia. Sortiré amb la primera llum i al capvespre ja hauré tornat.
-- Però Mateu. Quina mosca t’ha picat? Els nens no necessiten cap sabates. Fins ara els hi ha anat prou bé amb les que fas i que portem tots. Si fins hi tot n’has fet per alguns soldats del castell!.
-- Prou, Blanca ! Hi aniré, i no se’n parli més!
Encara recordava la mirada tensa del seu marit en dir-li aquelles paraules i com va romandre callat mirant les flames del foc. Al cap de una bona estona, en Mateu es va girar per mirar-la directament als ulls i va prosseguir la conversa com si res hagués passat.
-- Escolta’m bé: Si algú, sigui qui sigui, et pregunta on soc, li dius que he anat a perseguir un porc senglar que he ferit quant s’estava menjant l’herba del prat i que no saps quant tornaré... ja saps lo tossut que soc i que no tornaré sense la peça.
-- I una altre cosa – Va dir tot traient-se de la butxaca una estranya moneda d’or – Amaga bé aquesta moneda i si a trenc d’alba no he tornat, la portes al cavaller Raimon. Ell ja sabrà el que s’ha de fer.
La Blanca va callar però cada cop estava més preocupada: Aquella nit varen fer l’amor amb una força com si fos un acomiadament, com si a Mateu se li estigués acabant el temps. Son coses que una dona sap quant coneix al seu marit.
A més a més, en Mateu no es va emportar el bastó de anar a pasturar, si no que va treure un que tenia guardat: era de uns dos metres i a cada punta portava un punxó dissimulat amb una funda del mateix bastó. Sols l’agafava quant tenia que acompanyar al senyor i alguns cops que anaven de cacera.
. . . . . . . . . .
-- Baixa del marge que encara cauràs!
La Blanca es va girar, sortint sobtadament dels seus pensaments, i baixant ràpidament es va abraçar al seu marit deixant anar tota la tensió acumulada.
-- Carai! – Va dir mig burleta en Mateu – Potser valdrà la pena sortir a caçar si tinc aquestes benvingudes en tornar.
-- Però don surts? No te vist arribar! Per on has passat?
-- Dona, On et penses que s’amaguen els porcs senglars? Al bosc... i d’allà vinc. Mira el que he portat, podrem menjar durant uns quants dies i conservar-ne. Ajudem a entrar-lo i el prepararem.
Blanca va entendre que alguna cosa passava, sempre escorxaven els animals grossos a l’era, però va assentir i el va ajudar a entrar el porc. En agafar-lo es va adonar que el porc havia estat mort per una fletxa i en Mateu no portava arc.
Un cop dins, en Mateu va mirar per la finestra i va veure als seus fills que jugaven amb uns gatets al costat de la quadra. Va mirar a dreta i esquerra i, en no veure a ningú més, es va seure al costat del foc i va convidar a al seva muller a seure al seu costat.
-- Algú t’ha preguntat per mi durant la meva absència? No ha vingut ningú? I els nens. Han parlat amb algú?.
-- No, no he vist a ningú en tot el dia. He tingut molta feina amb el ramat i en fer recollir l’herba seca del prat ja que amenaçava pluja i es podia mullar. Als nens no els he perdut de vista en tot el dia ja que han anat amunt i avall amb mi... Però Mateu, què passa? M’estàs espantant!. No pares de fer coses rares des de ahir.
-- Escolta’m bé: ahir mentre estava pasturant el ramat em vaig trobar amb un cavaller que va donar-me aquesta moneda i em va dir que fes una gestió en secret a la Seu. El matí, per si algú em veia, m’he dirigit al bosc, com si anés a caçar i allí m’he trobat amb el cavaller que m’ha donat dos xais per vendre a la Seu. La persona que me’ls ha comprat era un contacte, l’altre era el sabater. En tornar, he fet el camí a l’inrevés: m’he desviat del camí i m’he endinsat al bosc on he trobat el porc senglar mort. La resta ja la saps. Demà l’hi tinc que donar les respostes i tornar la moneda.
-- Molt bé, però, qui és aquest cavaller? I què representen aquestes monedes?
-- T’ho explicaré tot després de sopar, un cop tinguem els nens a dormir i preparat el porc senglar. Fes un bon estofat que tinc gana. En tot el dia no he menjat res més que un tros de pa amb cansalada. Tenia presa per tornar a casa i he menjat per el camí. Jo vaig a tancar els animals a la quadra.

Comentaris

  • Bona novel•la[Ofensiu]
    Naiade | 30-01-2014


    No me n’he pogut estar de comentar-te la novel•la que tan bé em conec. Aquest capítol en concret el trobo molt tendre. M’agrada saber que el que vas descrivint amb l’ajut de la Blanca i en Mateu que son ficció, és el rerefons d’una historia autentica. Ben tramada. Has aconseguit crear un ambient, un llenguatge molt adient. A voltes em sembla estar veient una pel•lícula de l’època.