El contacontes... Capitol 5... Antecedents – Muret

Antecedents – Muret

El segle XIII va ser ben estrany. Va començar de una manera molt optimista per habitants dels Pirineus: Al nord tenien la pròspera i culte Occitània, al sud els comtats catalans i aragonesos i al bell mig, com si de la columna vertebral és tractés, nosaltres, els pirinencs. Per els nostres camins transitaven una munió de cavallers, comerciants, joglars i trobadors occitans que anaven cap a Catalunya i Aragó, i Catalans i Aragonesos cap Occitània.
Sovint es reunien cavallers i senyors en algun castell per fer justes poètiques com a trobadors i els joglars escampaven els resultats tot repetint els poemes de poble en poble i de fira en fira.
En aquella època el més gran cavaller de tots era el nostre Rei Pere, Rei d’Aragó i Comte de Barcelona a qui a més li tributaven homenatge Carcassona, Besiers, Albi, Foix, Comenge , Bearn i molts d’altres. L’any 1204 es casà amb Maria de Montpeller i va esdevenir també senyor d’aquelles terres.
Als nostres mercats acudia gent de tot arreu: Des de el Piamont italià fins les illes britàniques i des de Alemanya fins a Córdova. Venien comerciants que portaven moltes coses i idees noves que s’intercanviaven en cada fira. Aquest contactes servien per conèixer millor els veïns i aquesta coneixença portà una etapa de tolerància i prosperitat.
Van començar a córrer noves de que per Occitània es començava a escampar una nova religió: el catarisme. Els càtars, a qui anomenaven “bons homes” volien retornar als valors del cristianisme primitiu més espiritual i s’oposaven obertament a la església de Roma arrogant i materialista. També eren contraris a les guerres de qualsevol tipus.
La noblesa va acollir amb simpatia aquest nou moviment que atacava directament el poder de la església romana, i els protegia de manera mes o menys encoberta. Aviat va arrelar mòlt fort i es va escampar per tota l’Occitania i per els Pirineus.
De sobte les noves canviaren, ara eren de preocupació: El Papa Innocenci III contraatacà, primer amb predicadors i, en no aconseguir res, llençà una creuada contra les terres de Tolosa i Carcassona. Les noticies son esgarrifoses: L’exèrcit creuat atacà des de Lió, posà cercle a Besiers i exterminà tots els seus habitants, fins i tot els que estaven tancats en les esglésies; més de 20.000 persones foren degollades seguin les ordres del legat papal Arnau Almaric de “mateu-los a tots que Deu ja reconeixerà els seus”. Desprès d’aquesta matança, els creuats es van dirigir cap a Carcassona, arrasant tot el que troben davant seu i cremant tots els càtars que aconsegueixen atrapar i que en cap moment van oferir resistència ni varen fugir.
A Carcassona arriba el Rei Pere, però, no aconsegueix posar d’acord els creuats i el vescomte Ramon-Roger Trencavel, i llavors decideix abandonar i es retira. Ramon-Roger es traït i cau Carcassonna, però la guerra continua; molts senyors pirinencs es posen a lluitar a favor dels seus veïns del nord contra els que continuen endavant amb el seu genocidi i que ara intenten atacar Tolosa. Mentre això succeeix el Rei Pere està ocupat amb Alfons VIII de Castella preparant una gran operació contra els sarrains de la península, però malgrat tot envia una host comandada per Gastó de Moncada en ajuda del comte de Tolosa.
La host catalana s’aplega amb la de Foix, Comenges i Tolosa i fa front als creuats que es retiren, però inexplicablement el compte de Tolosa no aprofita la avantatge per atacar i perd l’oportunitat de guanyar la guerra.
El 16 de Juliol de 1212, la coalició comandada per els reis de Castella, Aragó i Navarra aconsegueixen una gran victòria davant els sarraïns a les Navas de Tolosa o d’Ùbeda; Es decisiu per l’èxit de la batalla el valor i la intervenció del Rei Pere al qui el papa li posa el sobrenom “el catòlic”.
El comte de Tolosa jura fidelitat al rei Pere i aquest esdevé senyor de tota la Occitània. Llavors el rei es dedica a intentar adreçar la situació entre els occitans i el papa. Però Roma canvia de parer i fa que es rebutgin totes les peticions del rei català a qui fins hi tot amenacen amb la excomunió. Es llavors, quant posen al nostre Rei entre la submissió a Roma o el seu deure com a rei, no ho dubta ni un moment: crida al seus homes i entra per la Gascunya per protegir els seus vassalls. Avança cap a Tolosa despertant l’entusiasme per on passa i d’arreu s’hi afegeixen cavallers i infants delerosos per lluitar sota les seves ordres.
Quant arriben a Muret, una vila que està prop de Tolosa i dins la que es troba tancat l’exèrcit invasor, troba al comte Raimon de Tolosa amb el seu exèrcit assetjant la ciutat. També l’informen de que venen des de Narbona en Nunyo Sànchez amb Guillem de Moncada, en Gastó de Bearn i més reforços.
En el consell de guerra que tenen només arribar, el comte Raimon de Tolosa informa de que els assetjats sols tenen avituallament per un dia i suggereix de fortificar el campament i esperar que els de dins és rendeixin. En cas de que vulguin presentar batalla, atacar-los amb ballestes...
El Rei Pere, que és un gran Rei i un gran cavaller considera l’ús de les ballestes contra cavallers un insult al codi d’honor i que una possible victòria amb aquests mitjans, no aportaria cap prestigi ni l’aprovació internacional. En canvi, si aconsegueix una victòria cavalleresca en batalla campal contra el seu súbdit Simó de Montfort que ha atacat a un altre súbdit seu el comte de Tolosa, ningú hi tindria res a dir i podrien acabar aquella llarga guerra allà mateix i Paris i Roma s’avindrien a negociar la pau. El comte de Tolosa se sent menystingut al no ser escoltat per el rei i abandona la reunió, refugiant-se al seu campament.
L’endemà, 12 de setembre del 1213, el Rei és lleva a trenc d’alba i, desprès de escoltar missa, es reuneix amb els seus cavallers i tots junts decideixen atacar Muret.
Els guerrers és preparen per el combat: Sota un sol de justícia, la infanteria avança cap a les muralles de la porta de Tolosa amb els estris d’assalt. Darrera seu els protegeix d’un possible contraatac una primera línia formada per 600 cavallers a les ordres del comte de Foix, seguida per una segona formada per 700 cavalles sota les ordres del mateix Rei. Formen la reraguarda una tercera línia comandada per els comtes de Tolosa i de Cominges amb uns 900 cavallers.
Des de dalt d’una torre Montfort observa les maniobres i estudia com sortir-se’n: Coneix bé al Rei Pere i sap que en tot moment és comportarà amb ètica cavalleresca per lo que, sota cap situació esquivarà el combat. Ell en canvi ho te clar, farà el que sigui per sortir victoriós: el fi justifica els mitjans. La seva gran experiència en mil combats a Terra Santa, n’han fet un bon estrateg, ha après dels sarraïns les tàctiques de falses fugides i la utilització dels assassins per escapçar els exercits i, sense cap escrúpol ho pensa utilitzar.
De sobte ho veu clar: Mentre ordena a la infanteria i als burgesos que defensin les muralles, concentra a la cavalleria a la plaça del castell. En secret es reuneix amb alguns cavallers francesos que es conjuren per matar al Rei Pere al preu que sigui i espera...
Al camp aliat segueix progressant l’assalt, els infants ja han entrat al burg i avancen lentament per els carrers mentre la cavalleria, sota el sol, espera la sortida dels homes de Monfort. Suen i es deshidraten dins les armadures, però cap abandona el seu lloc a la formació.
La situació per els defensors esdevé desesperada i es llavors quan Simó de Montfort dona l’ordre: Surten en formació tres grups de cavallers al galop i fugen per l’altra costat del riu Loja. Els aliats estan al altre costat del riu i no els poden seguir però mantenen la formació mentre uns quants cavallers segueixen la fugida uns quilometres.
Tornen els cavallers i confirmen la fugida de Montfort. Esclata l’alegria en el camp aliat ja que ara la victòria es segura i sols es té que esperar que l’infantaria acabi la seva feina. La formació es relaxa; Alguns cavallers demanen al Rei anar a descansar i es treuen les armadures... altres trenquen la formació i s’atansen per admirar en primera fila com cau Muret.
Algú veu aparèixer un núvol de pols al horitzó i amb incredulitat se’n adona de que es en Montfort que carrega contra ells amb tres grups compactes. Dona l’alarma i immediatament el comte de Foix organitza les seves tropes de la millor manera possible per aturar l’assalt de la cavalleria francesa.
El xoc es duríssim, però els homes de Foix aconsegueixen parar la primera escomesa dels francesos i es barregen entre ells en una batalla campal. Arriba el segon cos franc i vencen als aliats que fugen cap al campament.
En veure allò, el rei Pere vol ajudar als de Foix i carrega amb els seus homes sense esperar a que tots estiguin preparats.
Es produeix un altre xoc, mòlt mes dur que el primer i les forces se equilibren. Llavors es quant esdevé la traïció: Els francs conjurats busquen al Rei per donar-li caça i per el camí es troben amb un cavaller que porta la seva armadura. El maten i comencen a cridar:
-- El Rei es mort! El Rei es mort!
El Rei, no s’amaga: Ell es un cavaller i, encara que veu les intencions dels seus enemics, fa honor al seu lema de “Vèncer o morir” i crida amb veu forta:
-- El Rei es viu! Heu-lo aquí!
I carrega contra els assassins que sense donar cap oportunitat als cavallers del Rei, aquest cop si, el maten.
En aquest moment arriba Montfort amb el tercer cos i ningú l’atura: Inexplicablement, la reraguarda aliada es manté al marge i es produeix el desastre. Els soldats de Foix i catalans, vençuts, fugen del cap de batalla i llavors es produeix la desbandada general, que aprofita Montfort per fer una gran matança.

La noticia es va escampar per tota la cristiandat com una espurna de foc en un paller; La gent era incapaç de entendre com podia ser que un Rei, al qui el mateix papa li havia posat just un any abans el sobrenom de “el catòlic” hagués mort a mans de uns creuats en una batalla defensant els seus vassalls. Els trobadors i joglars canten la nova per arreu, plorant l’assassinat del Rei; ells saben que en la batalla de Muret no sols han perdut el seu Rei, si no que entre les cendres de la batalla hi ha quedat enterrada la cultura occitana. Els bàrbars del Nord ho destrueixen tot: cremen cases i collites, maten i roben a tothom i als occitans no els queda una altre sortida que fugir i amagar-se al seu Pirineu que els acull com una mare als seus fills.
Sota aquest entorn històric i geogràfic és on es desenvolupa aquesta història