El contacontes... Capitol 4... Trobada en la fonda

TROBADA EN LA FONDA

Estava tant engrescat escoltant el conte, que no m’havia adonat de que els meus amics no eren amb mi. Havien seguit visitant el mercat i els havia perdut de vista.
Malgrat que el poble no era massa gran, em va costar una bona estona trobar-los: hi havia molta gent i jo era més aviat baixet... Be, en realitat em va trobar en Lluís. Em va cridar just passat l’església. S’havien parat en front de una botiga d’essències i mentre la Montserrat se’n comprava una, jo havia passat per el seu darrera sense descobrir-los. Sort que a en Lluís no li agradava massa això de comprar i s’entretenia mirant qui passava.
-- Ei Marc. On t’havies ficat? Ja fa una estona que no et veiem.
-- Me parat allà dalt una estona a escoltar un conte i quant me’n he adonat ja no hi hereu.
-- Què fem ara? Va preguntar en Marc.
-- Os proposo que tombem avall cap al càmping i ens estiguem una mica veien com s’esbatussen els cavallers: És curiós si no ho heu vist mai – Va contestar en Jordi.
El seguirem carrer avall i, després de travessar el pont romànic, arribarem a la esplanada que havien preparat per simular tornejos i on ja estaven preparats els soldats, cavallers i dames, per cert molt ben disfressats d’època, a punt per començar les justes.
Després d’estar una bona estona mirant l’espectacle, en Jordi ens va portar a dinar a un lloc que coneixia i que ens va assegurar que ens agradaria molt.
. . . . .
Ens varem seure en el lloc que ens indicà el cambrer; era una taula llarga on hi cabien ben bé una dotzena de persones, estava quasi plena i sols quedaven quatre llocs per a nosaltres. Ja ens ho havia advertit en Jordi; en aquell lloc es compartien les taules. Era norma de la casa, semblava ser que el costum venia d’antic, de quant per allí passava molta gent que venien a comerciar a Castellbó des de altres contrades o anaven de pas ja que era el camí que unia Barcelona amb Foix, Carcassonne i Toulouse. També ens va advertir que allò era una aventura ja que, encara que normalment et trobaves gent amable i agradable, amb qui encetaves converses interessants i fins i tot, algunes vegades aquestes sobretaules s’allargaven fins tard i quant s’acabaven la nova coneixença s’havia convertit en amistat. La part negativa es quant et tocava en sort uns mal educats: llavors ho passaves malament.
Abans de seure varem saludar als que ja menjaven amb un “Bon profit”. Ells contestaren amb un curt i ras “Gracies” i tornaren a la “feina” amb silenci. Per la dedicació que hi posaven semblava que hi havia gana o que, almenys, el menjar era bo.
En Jordi va triar per nosaltres: Primer plat, Trinxat, de segon, Truita dels Pirineus i de postres, crema catalana: Era clar que, malgrat ser l’estiu era el que tocava. Tal com deia en Jordi amb un somriure cínic:
--Amb aquest menjar, gana no em passarem... i fred tampoc.
El primer plat es va acabar com res. Que bo que era aquell trinxat!. Jo no n’havia provat mai i em va agradar molt. El segon, encara que molt bo, va costar una mica de passar. La gana ja no pitjava i sols la qualitat del plat va fer que ens ho acabéssim; no tots, la Montserrat es va rendir i pràcticament no va aconseguir menjar ni la meitat del peix. La varem tenir que “ajudar” i entre tots aconseguirem complir la missió i deixar els plats nets.
Quant arribaren els postres ja no podíem mes, però, es que eren tant bons! I tota la taula estava igual... encara que ningú deixava el plat, cada cop costava més engolir. Per si no n’hi hagués prou, els propietaris de la fonda portaren a cada taula un bon plat de grana de capellà i una botella de vi ranci per “fer-ho baixar”: Gentilesa de la casa, era festa grossa i es tenia que celebrar!.
Ara, un cop tips i satisfets, el silenci inicial s’havia anat convertint en un remor que va anar creixen d’intensitat fins fer que sols poguessis sentir el que deien els de mes a prop.
La nostra conversa va anar derivant cap els fets de la jornada. En Jordi va dir que el que més li havia impressionat era el joc que feien un parells de nois que portaven aus rapinyaires ensinistrades i que, quan ningú se’n adonava, les deixaven anar i les feien volar just per sobre dels caps del públic que normalment rebia un petit ensurt però que ràpidament ho convertia en una experiència agradable, tant per supressiva com per novadora.
--Jo, – va continuar la Montserrat – el que més m’agrada’t ha estat veure el simulacre de torneig, per els vestits dels figurants, no per les garrotades que simulaven els cavallers. Que animals devien ser en aquella època!
-- Dons a mi, el que més m’ha agradat ha estat el contacontes. Nois, no se com s’ho ha fet, però el cert es que ha aconseguit captar la meva atenció, be, la meva i la de tota la gent que hi havia al voltant: Semblava que tots estaven hipnotitzats, tant els grans com els petits varem escoltar el conte fins el final.
-- Si que devia ser interessant! – Va contestar amb una mica de sorna en Lluís. De que anava el conte?
-- Segons vaig deduir el conte narrava una historia que va ocórrer per aquestes rodalies. I sabeu el més xocant, el narrador també semblava haver sortit del conte; no vaig poder veure res, ni en el vestir ni en el parlar, que no encaixés amb el lloc o amb la època que explicava, i mira que mi he fixat!
-- O sigui – va fer en Jordi – Que has vist un autèntic joglar! O era un trobador?
-- Ja ha sortit el llest! Quina diferencia hi ha entre un joglar i un trobador?
-- Dons, que el trobador es dedicava al art de “trobar”; escriure poemes i cançons, mentre que el joglar es dedicava a repetir-les i moltes vegades hi afegia jocs malabars, i altres activitats. Sovint els llogava algun senyor per que donessin publicitat a les seves gestes tant reals com imaginaries.
-- O sigui que tu creus que el conte era algun encàrrec per explicar quelcom que va passar per aquí?
-- El conte era només un conte, segurament fet no fa més d’un any i no fet per explicar res si no per entabanar als “ocamacos” i altres bones fe que em vingut aquí.

Sense adonar-se’n havien anat captant l’atenció d’un veí de la taula que romania silenciós però que no es perdia res de la conversa. Era ni mes ni menys que el contacontes a qui no havien prestat atenció en entrar ja que no portava la capa i no es distingia de la resta de comensals de la taula que com ell molts anàvem disfressats de l’edat mitjana .
Jo, començava a estar una mica empipat per la conversa; no sabia com replicar i per un moment em vaig sentir incòmode. Vaig desviar la meva mirada dels companys, com fugin, mirant al voltant, no sé ben bé per que: Si per assegurar-me que ningú seguia la nostra conversa o be per buscar instintivament ajuda. De sobte la meva mirada es va creuar amb de del contacontes i el vaig reconèixer.
El primer moment em vaig sentir confós per la possibilitat de que ens es sentit i vaig apartar instintivament la mirada, desprès, per educació, vaig tornar-lo a mirar i li vaig fer un somriure tímid al que ell em va correspondre i això em va esperonar per continuar la dissertació.
-- Jo no ho crec – Vaig dir aixecant una mica la veu. Em sentia recolzat per la presència del contacontes i això em donava confiança – Semblava autèntic i ... realment em va fer adonar de la semblança amb tradicions actuals, només que en el conte es donava una explicació als fets.
-- Vale, vale, -- va fer en Jordi – Si creus que tens raó, te la donem i s’ha acabat la discussió. Només faltaria que ens enfadéssim i tinguéssim que tornar a Barcelona de morros. Que això es una celebració i que per molt que en parlem no en traurem l’entrellat. Si ningú hi pot aportar res de nou... Canvi de tema i una mica mes de vi ranci! Qui en vol?
Tots varem posar el got i varem continuar la conversa amb altres temes.

Jo estava capficat amb la conversa que havíem deixat a mitges i quasi no escoltava el que deien els meus companys. De sobte els vaig sorprendre ja que, mentre esperaven una resposta a la nova conversa que jo no havia escoltat, els vaig sortir una altra vegada amb el tema que no em parava de donar voltes.
-- Teniu raó en que no ens hem de barallar, però crec que puc aportar una novetat, i crec que aquesta serà definitiva.
Mai m’és pensat poder fer el que vaig fer llavors. Jo, que normalment soc tímid, em vaig dirigir al contacontes i, amb decisió li vaig dir:
-- Perdoni senyor, he escoltat el conte que ha explicat al mercat i m’ha interessat molt. Com pot haver escoltat, ja que no es pot dir que hàgim estat massa discrets en les nostres dissertacions. Mantenim diferents parés sobre l’autoria del conte, quant es va fer i per què. Ens podria il•lustrar sobre el tema?
-- Ja està! – Va saltar en Lluis – Encara ni n’hi ha hagut prou de discussió que era tenim que molestar als nostres veïns.
En Roderic, així és deia el contacontes, ens va mirar a tots i va contestar amb un to tranquil:
-- Amb molt de gust contestaré par tal d’aclarir en el que pugui dels vostres dubtes; Aquest conte me’l va explicar el meu avi fa molts anys, ell al seu temps l’havia aprés del seu... qui li va explicar que també li havia ensenyat...
-- Va ser en un dia clar de començament de la primavera. Era una tradició familiar que cada any els avis de la nostra família recollien les primeres flors que sortien en arribar el bon temps i quant tenien un bon ram, feien una excursió amb els nets per portar-lo a la verge de la cova. Aquell any mi va portar l’avi Fidel i va ser per el camí quant em va explicar el conte.
-- O sigui, -- Va fer en Lluis – cas resolt! Es un conte típic dels Pirineus, tramés per tradició oral i que algú va fer fa molt de temps per entretenir als nens petits. Fi del misteri!
-- Veig...Cóm et dius?. A Lluís! Dons com anava dient. Que aviat resols els temes!, però, sols una pregunta: Em sabries dir que hi ha sota aquella pedra del pati?
-- Home! No ho se... No ho puc saber-ho sense tombar-la. Si vol ho vaig a mirar.
-- No fa falta Lluis, sols era per il•lustrar-vos sobre el fet de que per conèixer les coses, moltes vegades es necessari buscar que amaguen sota. Un conte sovint amaga una intenció, una ensenyança, uns valors... que, encara que qui els escolta potser no se’n adona, tard o d’hora arriben al seu destí. Mireu, tot l’entorn ens explica la seva historia: Als Pirineus hi vivien els vascons, uns clans familiars que poblaven tot el massís i que, en arribar els romans i les civilitzacions posteriors, molts d’ells foren assimilats, encara que d’altres es mantingueren fidels a les seves tradicions. En arribar el cristianisme intentaren eliminar de soca-rel el paganisme, però, com que estava tant arrelat no ho aconseguiren i llavors varen decidir cristianitzar-lo: Entre altres coses convertiren el solstici d’estiu en Sant Joan. Sabíeu que la tant nomenada baixada de torxes, el foc de Sant Joan , la flama del Canigó... ja és feien per aquestes contrades molt abans que hi arribés el cristianisme o els romans, grecs?... I el Nadal... Sabíeu que era el solstici d’hivern? De on creieu que ve la tradició d’adornar l’arbre i la casa amb vesc? I els noms dels rius, muntanyes, coves, cases... Quantes coses ens expliquen! Sols hem de estar atens i buscar una mica. Es llavors que anirem coneixen petits trossets de la nostra historia que farà que cada cop estimem mes la nostra terra.
Sense adonar-nos, en Roderic havia aconseguit tota la nostra atenció. Tots estaven pendents del que deia i quant va acabar la dissertació ens va trobar a tots pendents de les seves paraules i esperant que continués. Jo, el vaig interpel•lar.
-- Home, us he escoltat el conte aquest mati i no se que podia explicar... i m’estranyaria que s’hi amagués una historia real, com a mes estirar potser ensenyava que les aparences enganyen ...
-- Dons no – Va fer en Roderic—Aquest conte es fonamenta en una història real i conté moltes ensenyances que s’expliquen com un conte per aconseguir l’atenció de la canalla que van retenint llocs i conceptes i sols quant algú s’interessa pel conte i comença a buscar sota les pedres descobreix el que hi amaga. Tenia dotze anys i ja me’l sabia de memòria, però va ser llavors que vaig començar a analitzar el conte i buscar que amagava i va resultar ser una meravellosa pàgina de la nostra història. Us agradaria conèixer-la?
-- I tant ! – Varem fer tots a una – Som tot orelles.