El contacontes... Capitol 3... El Conte

Un relat de: Rocafort
EL CONTE

El mercat estava atapeït de visitants que passejaven mirant els llocs, on s’havien posat estratègicament algunes botigues ,per vendre coses suposadament medievals (Melmelades, herbes remeieres, mel, coca...), on hi havien tallers d’oficis antics o simplement alguns joglars fent demostracions del seu art.
Em vaig fitxar en un grup força nombrós que encerclava a un home recolzat en un bastó llarg que li sobrepassava almenys dos pams. El que més em va cridar l’atenció va ser que, a diferencia de la resta del mercat ple de sorolls i crits, allí la gent restava en silenci; els nens estaven asseguts al terra en la primera fila quiets com hipnotitzats i al seu darrera esperava la gent gran dreta, formant un semicercle tant espès que casi no deixava veure l’home objecte de la seva atenció.
Encuriosit mi vaig atansar, i després d’algunes petites empentes, vaig aconseguir situar-me en un lloc des de on podia veure bé la funció.
L’home en qüestió anava vestit amb una llarga túnica fosca, feta amb un teixit que s’assemblava als sacs, probablement de cànem, per cinyell duia una corda amb sis nusos de la que penjava una petita olla. Calçava unes sandàlies rústiques, com fetes a mà que no s’assemblaven en res a les que jo havia vist fins ara. Portava la cara coberta per una caputxa que no em deixava veure les seves faccions. A diferencia dels altres figurants del mercat, no vaig poder trobar alguna cosa de la seva disfressa que el delatés: cap rellotge, anell, camiseta, ulleres...res que em fes descobrir que no venia de l’edat mitjana.
Em va semblar notar que aquell home traspuava una energia que ens embolcallava a tots, grans i petits i sense adonar-me’n, em vaig trobar com el altres: concentrat i en silenci, tot esperant que comencés la funció.
Van passar uns minuts i l’home va aixecar el cap. Ens va mirar a tots, amb franquesa, directament als ulls, amb una mirada que ens transmetia una sensació de pau i tranquil•litat... Llavors, lentament, es va treure la caputxa i deixant a la vista la seva barba i cabellera completament blanca, amb una veu dolça, sense trencar l’encanteri, va començar a parlar:
--“Temps era temps, per aquestes contrades, ara mig deshabitades hi havia una munió de petits pobles que omplien de vida les valls dels Pirineus. Els seus habitants vivien bé treballant els camps, recollint fruits al bosc i tenint cura dels seus remats. Sols tenien que guardar-se dels seus veïns del sud que, envejosos per les seves riqueses, sovint feien incursions, robaven tot el que podien i fins i tot, s’emportaven la gent que venien com esclaus a terres llunyanes. Un altre gran perill eren els boscos plens d’animals salvatges, bruixes i gegants que mataven a tot aquell que s’internés sol en las foscúries i tingués la mala sort de trobar-se amb alguns de aquest éssers.
--Com cada diumenge, en Bernat i l’Atorella varen anar amb els seus pares a missa. S’acostava Nadal i la neu ja s’havia presentat tot cobrint els camps i els arbres de una espessa capa blanca. Quant entraren a la capella ja havia arribat tot el poble que omplia la nau de gom a gom, sols restava buida la primera fila on hi havia un banc de fusta molt treballat i bonic.
--Mira!—va murmurar en Bernat en veure entrar el castlà amb la seva espasa penjada del cinyell. Anava orgullós, precedit de dos guardes i amb la seva senyora i dos convidats més igualment distingits. Els guardes es varen quedar a la porta i els quatre personatges varen avançar altius, sense mirar a ningú, fins arribar al banc buit que varen ocupar.
La missa va transcórrer com sempre; el capellà parlava d’una manera que ningú l’entenia, en el supòsit que algú l’escoltés. És per això que mentre el mossèn es dedicava a parlar amb Deu en llatí, els nens s’entretenien xiuxiuejant entre ells en veu baixa i els grans a observar els veïns i a xafardejar els uns dels altres. De mica en mica, el soroll anava pujant de to fins que aquest arribava a orelles del capellà. Llavors el mossèn aixecava el cap i clavava la mirada en els seus feligresos que instintivament callaven i un silenci sepulcral tornava a omplir l’estança, encara que no durava gaire...
En acabar la missa venia la part que més agradava als nens ja que els grans es reunien a la sortida de l’església per parlar de les seves coses. Ocasió que els joves aprofitaven per apartar-se i festejar discretament, i els més petits a omplir la plaça de crits i corredisses mentre jugaven entre ells.
La Atorella és va adonar de que tota la gent del poble envoltava al castlà i el seu seguici i que parlaven força esverats del que estava passant. Ho va dir als altres nens i tots, encuriosits per la situació, es varen atansar en silenci per escoltar el que deien.
--Senyor—va dir Pere el ferrer—ahir mateix va entrar una guineu al corral de casa mentre dormíem i ens va matar 5 ànecs. Varem veure que s’escapava per el esvoranc que hi ha a la muralla.
--Fa 7 dies – va afegir Ermengol—vaig anar a recollir llenya al bosc i em vaig topar amb un ós. Sort que s’estava menjant un animal i vaig poder escapar sense ser vist. Altres veïns també han vist animals salvatges acostant-se al poble. Sembla ser que amb la neu no troben menjar i venen atrets per l’olor dels nostres animals. Tindríem que arreglar les defenses malmeses per estar protegits.
Allí mateix van organitzar un escamot per que el dia següent anés a tallar fusta per tapar de seguida els forats de les muralles en espera de reconstruir-les quant vingués el bon temps.
L’endemà, de bon matí, l’escamot ja estava preparat per partir: el comandava el castlà, els dos convidats i els soldats; tots ells armats fins a les dents com si anessin a la guerra. El seguien els homes del poble amb destrals i algunes dones que portaven cistells amb menjar. També hi anàvem la Atorella i en Bernat amb el seu gos.
Van escollir un lloc del bosc on hi havia abundància de perxes de la mida justa per el que necessitaven i es varen posar a la feina: Els homes a tallar mentre les dones recollien gran quantitat de llenya seca i feien un bon foc.
Al començament tothom estava atent i ningú es separava del grup: Mentre els homes treballaven, el veguer i la seva gent armada vigilaven que no s’acostés cap animal i les dones anaven preparant el menjar... A mida que anava passant el temps tots se sentien més segurs i començaren a abaixar la guàrdia: El fred anava calant sobretot en el homes d’armes que s’estaven quiets i, poc a poc, abandonaren els seus llocs i s’acostaren al foc.
De sobte, el gos va començar a lladrar i, sense que ningú tingués temps de res, va aparèixer del no res un ós que es va abraonar contra el pobre animal que just va poder escapolir-se. Tothom va fugir esparverat abandonant als dos nens immobilitzats per la por.
L’ós, atret per l’olor del menjar, es va acostar als cistells i va començar a destrossar-los...Mirant el seu voltant va reparar en els nens que seien arrupits al costat d’un arbre i es va dirigir cap a ells. El gos, amb valentia si va interposar però de una forta urpada l’ós el va rebotir contra una soca deixant-te’l mig inconscient i amb una ferida sagnant al costat. Esverat per la batalla l’ós es va abalançar sobre nens, d’un sol cop va ferir d’un braç a en Bernat... Va ser llavors que sense saber per que, l’ós va caure mort, amb el cap esclafat per una gran pedra que havia sortit de dins del bosc.
Els nens restaven petrificats per tot el que estaven vivint i , incapaços de moure’s del lloc on eren sols se’ls sentia gemegar i plorar.
Es va sentir una fressa que venia de dintre el bosc i que s’anava acostant i va aparèixer un gegant que feia ben be dos metres d’alt. Portava en una ma una fona amb una pedra com la que havia matat l’ós, i al altre ma un gran sac.
Els nens no sortien del seu estupor que cada vegada era més gran. Ara veien com el gegant del sac se’ls emportaria i se’ls menjaria.
En veure el gegant la cara d’espant dels nens, es va quedar quiet per no esverar-los més i del darrera seu va aparèixer una dona, vestida com les pintures de la església que els va somriure i lentament, per no espantar-los més, es va anar acostant a ells.
Eren masses emocions i els dos nens perderen el coneixement.
. . . . . . . . . . .
Passat el primer ensurt, es va tornar a agrupar tot l’escamot. Va ser llavors que es varen adonar de la desgracia: havien deixat enrere els dos nens! Els homes decidiren tornar a cercar-los i, quina va ser la seva tristesa en arribar on hi havia el foc i adonar-se’n de que sols restaven dos grans bassals de sang. El que havia passat era evident: l’ós havia matat i menjat els nens. No havia deixat res. Fins i tot la roba.
. . . . . . . . . .
Al cap de quinze dies tot el poble restava encara corprès per la mort dels dos nens. Ja havien tapat els forats de la muralla però ara ningú gosava sortir; No n’hi havia prou amb les supersticions de la gent que ara si afegia aquelles esgarrifoses morts. Tot el poble restava tancat darrera les muralles com si es tractés de una presó.
Un dia el castlà va anar a veure al rector per analitzar la situació i mirar de trobar-hi alguna solució.
--Bon dia—va dir el castlà—He vingut a veure-us perquè estem en una situació que, si no l’adrecem aviat, pot esdevenir dramàtica: Fa dies que ningú gosa sortir, comencen a mancar queviures i fins i tot quant venia he vist en Jan que robava llenya de cal ferrer; preferia corre el risc que li talléssim una ma per lladre que anar a buscar llenya al bosc que està al costat. Aviat ens començarem a barallar per el menjar i llavors...que Deu ens ajudi!
El rector es va quedar mut una bona estona tot pensant i de cop va semblar que trobava la solució.
Em sembla que ja se el que podem fer, vos mateix ho heu dit: cercar l’ajuda de Deu i... fer que el poble s’ho cregui. Que vos sembla? Reunirem a tota la població a l’església, farem una missa solemne per demanar al Senyor que aculli les animes d’en Bernat i la Atorella. Jo faré un sermó en el que explicaré que es un càstig del cel per els nostres pecats i demanaré que tots els del poble es confessin. Un cop acabada la confessió, i com a penitencia, organitzarem un sacramental, no fos que ens ataqués un altre animal i anirem en professo fins el lloc del atac, llavors beneiré el lloc i tornarem tot anunciant que Deu ens ha perdonat. Crec que això pot tornar la confiança a la gent.
El castlà va assentir amb el cap i varen quedar en fer-ho el proper divendres.
. . . . . . .
Aquell divendres la església estava totalment plena, hi era tot el poble i fins hi tot havien vingut la gent dels masos de les rodalies, sense deixar-hi ningú. Hi volia entrar tanta gent que van tenir que treure tots els bancs i restar drets. Al veguer i la seva senyora els varen acomodar al costat del rector.
El rector estava entusiasmat amb l’èxit de la convocatòria, ni tan sols els diumenges aconseguia tanta gent i això que era obligatòria la missa, però ja se sap: quant no hi han ganes, qualsevol excusa es bona.
La missa va transcórrer en silenci, sols es sentia de tant en tant algú singlotar al intentar aguantar les llàgrimes que li venien als ulls en recordar la maleïda desventura que els portava allí. En arribar l’hora del sermó, el capella es va girar cap els feligresos, els va mirar a tots, i satisfet en veure les seves expressions ansioses, com esperant que miraculosament el discurs els hi pogués treure la por, va començar a parlar.

Portava una bona estona parlant quant el silenci es va trencar; La gent que no havia pogut entrar i que restava amuntegada a la porta de entrada va començar a cridar. Miracle! Miracle!... tot apartant-se per deixar pas. El Mossèn va reclamar silenci, però ningú li va fer cas.
A mida que s’obria pas més gent s’anava afegint a la cridòria, i davant de la impotència del capella i les autoritats que no entenien res, els crits es convertiren en histèria, alguns s’agenollaven alabant al Senyor, altres ploraven...
De sobte, el passadís va aconseguir obrir-se fins als peus del altar i davant de la incredulitat general van aparèixer en Bernat i l’Atorella amb el seu gos.
Feien cara de espantats però el seu aspecte era bo. Anaven vestits amb un abric fet amb pell d’os, cosit d’una manera que no coneixien a zona. A sota portaven una preciosa túnica i en Bernat anava amb el braç embenat amb una bena feta amb una tela molt fina semblat a la seda. El gos lluïa una part del ventre afaitat i al bell mig una extensa cicatriu, ara ja tancada, en la que encara es podien veure els senyals d’un estrany cosit.
Eixís que varen entreveure els pares, es varen llençar als seus braços i esclataren a plorar tots de tantes emocions.
. . . . . . . . . . .
Va passar un bona estona fins que la gent es va asserenar una mica, llavors el castlà i el capellà van intentar treure l’entrellat de tot el que havia passat. L’Atorella i en Bernat explicaren la historia de com el gegant havia matat l’os, i darrera seu havia aparegut una dama, de com havien perdut el coneixement i s’havien despertat en una cova, on la dama va curar a en Bernat i el gos, també explicaren que el gegant va treure la pell al ós i la va treballar fins aconseguir que no fes pudor i que fos fina, llavors la dama els hi va fer els abrics que portaven. Un bon dia, la dama va dir-los que era hora de tornar a casa dels seus pares perquè no passessin més ànsia, que podien aprofitar la missa per acostar-los al poble amb la seguretat de no trobar a ningú ja que tota la gent seria a la església.
Dit i fet, la dama els va vestir amb les túniques que tenia en una borsa, els hi va posar els abrics i després de fer la última mirada a les ferides, els va fer un petó a cada un i els hi va dir:
-- Quant vingueu al bosc, porteu un ram de flors a la cova, llavors jo sabré que esteu be i estaré contenta .
El gegant els va carregar a coll i el va portar fins a la porta del poble que romania mig oberta per si arribava algú durant la missa, llavors els va deixar a terra, i els hi va dir que anessin corrent fins a la església on eren els seus pares.
El castlà els va preguntar com era el gegant. Els nens varen explicar que era molt alt i fort, molt bo, que els hi portava menjar a la cova, sabia caçar molt i portava conills, aus, també fruites del bosc, bolets... Tot era molt bo i els hi havia omplert un sarró a cada un per casa seva. Llavors els nens varen ensenyar les bosses que portaven plenes de peces de carn i altres menjars del bosc.
-- I la Dama. Cóm era? – Va afegir el castlà després de constatar que amb les descripcions del gegant no podien identificar a ningú de la contrada ni treure’n cap conclusió fiable.
-- Molt maca – va contestar l’Atorella – i molt sabia, ens va curar i ens va explicar moltes coses del bosc i de un lloc molt llunyà on ella havia viscut, ens va explicar que era un lloc ple de gent que es dedicava a compondre cançons, que els nobles es reunien en el seus castells per fer competicions de poemes, on convivien cristians, àrabs i jueus en pau... Anava molt ben vestida.
-- A qui s’assemblava?—Va interrompre el veguer, per veure si en podia treure l’entrellat.
Els nens, una mica confosos per tantes preguntes, és van començar a mirar a tothom i al final, tots dos al hora, com si fos amb una sola veu, van cridar.
-- Com ella! – tot assenyalant una verge que hi havia en un dels costats del altar.
-- Miracle! Miracle! -- Esclataren tots els del poble i demanaren als nens que els acompanyessin fins a la cova per donar gràcies a Deu.
L’endemà a trenc d’alba, tot el poble estava reunit al voltant de l’església esperant les autoritats i eixís que arribaren, marxaren tots en professo cap a la cova: Davant anava el gos seguin el rastre. Darrera seu el capellà , les autoritats, els nens i els seus pares, seguits per tot el poble que marxava ple d’alegria, cantant cançons i donant gracies a Deu: allò era una festa, una autentica festa que ningú podia organitzar, ni falta que feia!. Sortia dels cors i això sempre resulta perfecte.
En arribar a la cova la trobaren buida, el gos no va poder seguir el rastre mes enllà de un rierol proper i llavors decidiren que farien una capella dedicada a la verge de la cova.
Ningú va tornar a veure mai més al gegant i la dama, alguns digueren que, bevent les aigües del rierol aconseguiren curar-se de malalties greus... Qui ho sap?.. L’únic cert es que, si aneu a la capella de la verge de la cova, podeu llegir gravades a la pedra, pregaries donant les gracies de qui s’han curat i si mireu als peus de la verge, podeu adonar-vos de que hi ha un ram de flors fresc que ningú us sabrà donar raó de qui la posat.
. . . . . . . . . .
Tots els espectadors restaven en silenci esperant que continués el relat. El contecontes, ens mirà a tots i, després de un segons de silenci va dir amb un mig somriure:
-- Senyors, aquest conte s’ha acabat.
Va esclatar un llarg aplaudiment i el grup es va anar desfent poc a poc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer