El contacontes .... Capitol 2 part 1 .... El viatge

EL VIATGE (Part 1)

Va arribar el divendres i els quatre varem aparèixer a la classe carregats amb tots els trastos necessaris i no necessaris per passar el cap de setmana al Alt Urgell. Estàvem tant esverats que no hi va haver manera de que ens concentréssim i de mica en mica ho varem anar encomanant a tots els companys. El guirigall va anar pujant fins que el pobre Ramon, el nostre profe, és va trobar parlant sol.
Lluny d’enfadar-se, ho va entendre perfectament. Ell també tenia la “febre de vacances” i, parant la dissertació que estava fent sols per les parets, no sense dificultat, ens va fer callar.
-- Com que veig que esteu molt atents a les meves explicacions – Va dir en Ramon amb sorna – crec que no us sabrà massa greu que donem la classe per acabada i ens anem tots de vacances. Que passeu un bon estiu. Us espero l’u de setembre i, si pot ser, amb una mica més de ganes.
-- Igualment – Va contestar el Jordi – Però, podríem celebrar-lo tot acomiadar-nos amb una festa.
-- Què proposes?
-- Si ens deixa la classe, Ramon, jo me’n cuidaré.
-- D’acord Jordi, però no uns passeu.
-- Dons som-hi! – I agafant una barretina que tenien penjada a la paret de la classe, la va passar per que tothom hi possés la voluntat. Ni en Ramon se’n va poder escapar!
Va demanar a la Montserrat que l’acompanyés i tornaren al cap de quinze minuts amb una caixa carregada de pastes de la fleca del costat i una altre amb refrescos de tota mena, fins i tot amb quatre ampolles de cava.
En Ramon després de brindar amb tots nosaltres i menjar un parell de pastes es va fer foradis deixant-nos continuar la festa sols.
. . . . . . . . . .
-- Que tal si comencéssim a passar? – Va preguntar en Lluís a la Montserrat.
-- D’acord, vaig a buscar als altres –
Ens reuniren els quatre i amb els patracols a coll sortiren a cercar el cotxe que en Lluís havia aparcat a prop. Pujarem per la Rambla Catalunya i després d’entravessar la Gran Via i el carrer Diputació, arribarem a la cruïlla amb Consell de Cent on tombaren cap a la dreta fins on hi havia aparcat el misteriós cotxe d’en Lluís.
. . . . . . . . . . .
-- Ja podeu descarregar – Va dir en Lluís tot aturant-se al costat d’un Renault 4l que semblava tret d’un museu si no fora per el parell de “llepades” que portava en un dels costats que devien ser força noves, encara que estaven tapades acuradament per una capa de mini.
-- Deu meu! Amb això penses pujar a Aravell?
-- I tant que si! Ja us he dit que ens portaria on volguéssim. No tinc coneixença de que ens hagi deixat mai tirats a la carretera. Si mireu el motor os semblarà nou de trinca: El meu pare es un gran mecànic i té la dèria de mantenir tots els motors de casa com nous, fins hi tot els que no fa servir que guarda en un dels estables que tenim a casa i que no usem.
-- Ja ho veurem – Va fer en Jordi amb cara de circumstancies i amb una mica de sorna. – El temps ja ens ho dirà.
Un cop posades les motxilles i els altres patracols ben ordenats al portaequipatges, en Marc és posà al costat del conductor, Jo i la Montserrat al darrera i en Lluís com a conductor.
Vam enfilar la Diagonal fins agafar la A-7 direcció Tarragona. Prop de Cervera ens desviarem cap a Ponts i d’allí ens enfilarem muntanyes amunt per una carretera nova feta per substituir l’antiga amb la finalitat de sortejar el nou pantà de Rialb que veiem de tant en tant a la nostra esquerra.
El cotxe es portava d’allò més bé: Es veia que en Lluís el coneixia i, encara que poc a poc, avançàvem sense cap inconvenient. Ara feia baixada i sense adonar-nos varem arribar a la llera del riu Segre. Després de travessar-lo, continuarem fent camí direcció cap Andorra.
A mesura que avançàvem, les bandes de la vall quedaven tancades per muntanyes de roca viva i poca vegetació que, de mica en mica la encanonava fins arribar a un punt on tant sols restava pas per el riu i la carretera. Un cop passat el congost de parets quasi verticals la vall s’obria per oferir-nos un paisatge de camps ben cuidats: els que eren prop del riu de color verd, sembrats de blat de moro que començava a sortir i els més alts de color groc pels rostolls dels cereals de secà ja tallats. Més amunt, alguns prats i boscos barrejats amb penyes de roca viva recobrien les pendents fins a on arribava la vista.

Feia quasi tres hores que havíem sortit de Barcelona i començaven a estar una mica cansats d’estar quiets: cansats de cantar i explicar acudits, algú, no me’n recordo de qui, encara que podria ser jo mateix, va començar a fer acudits sobre el cotxe.
-- Encara hi ha qui no creu amb Deu – Vaig començar la meva burla – I ja em direu gracies a qui em aconseguit arribar...
-- Home... algun mèrit deu tenir el conductor – Va continuar la broma en Jordi.
-- Sempre que no tinguem que cridar el pare d’en Lluís a la tornada...
Entre broma i broma anaven fen camí i sense adonar-se’n entravessaren Adrall i es plantaren a la cruïlla que ens apartava de la carretera d’Andorra i ens portava cap a les valls de Montferrer i Castellbó.
En Lluís i el seu cotxe continuaven sent els blancs de les nostres bromes quant de sobte i sense cap avís, el cotxe va començar a fer sotracs. Tots ens varem quedar muts de cop aspectants per veure si trobaven la resposta al que passava... Ara el cotxe es parava del tot.
-- Què deu haver passat? – Vaig preguntar tot trencant el silenci.
En Lluís en posat seriós va contestar – Dons crec que Deu ja s’ha oblidat de nosaltres i que ens tindrem que espavilar tot sols.
-- I ... Què podem fer?
-- Mireu. Ja m’ha passat alguna altre vegada... El motor s’ha escalfat massa per el sobrepès i la pujada. El que podem fer es treure un parell de motxilles, la Montserrat que s’assegui al costat del conductor pendent del volant i del freno per que el cotxe no perdi el control i nosaltres empenyerem el cotxe fins aquell pendent, llavors pujaré i el deixarem caure amb comte a veure si és torna a engegar. En cas positiu intentaré arribar al poble i buscar un taller. Vosaltres veniu a peu i quant arribeu ens truqueu.
Dit i fet: entre els tres homes empenyerem el cotxe fins pujar la petita pendent que hi havia a la carretera, un cop allí, en Lluís es va posar al volant i els altres dos varem donar una empenta al cotxe. Aquest va començar a baixar, accelerant fins agafar una mica de velocitat. Llavors en Lluís va posar segona i, poc a poc, va treure l’embraga. El cotxe es va posar en marxa suaument i va continuar el seu camí fins perdre’ns de vista... Nosaltres retrocedirem per recollir les motxilles i començarem a caminar.
Encara que era la tarda, el sol queia d’allò més i nosaltres a la carretera, sense una sola ombra i carregats com burros no paraven de suar. Cada cinc minuts preguntava a en Jordi si faltava gaire fins que varem divisar la silueta del poblet d’Aravell en una petita pendent envoltat de camps de conreu amb els aspersors en marxa, cosa que feia que encara tinguéssim més sensació de deshidratats.

Deixarem el camí principal i ens desviarem per una drecera cap al poble. En Jordi va trencar el silenci tot fent un suggeriment que a mi em va semblar gloria.
-- Així que arribem al poble, anirem al bar del camp de golf que es a la entrada i ens veurem una bona cervesa. Llavors ja els trucarem. Mira que no pensar en agafar ni una botella d’aigua per el camí! Espero que hagin pogut arribar...
-- Jo també ho espero i lo de la cervesa: magnífic acudit! ... Què falta molt per arribar?
-- Ets pesat! No pares de preguntar el mateix. És que et penses que per preguntar més el bar s’acostarà a nosaltres?
-- És que tinc set!
-- I jo. No et fot! – Em va contestar ja una mica mosca pel cansament, la set i haver-te d’aguantar com a companyia.

Vaig callar la resta del nostre viacrucis. En arribar al poble, tombarem cap a la dreta i de seguida va aparèixer l’aparcament del camp de golf on hi havia el cotxe d’en Lluís.
-- Mira Jordi, sembla que han pogut arribar. On deuen ser ara ells?
-- Mira-te’ls – Va exclamar en Jordi tot senyalant la entrada del club on es podia veure la Montserrat i en Lluís asseguts en una taula sota l’ombra d’una morera i amb unes gerres glaçades de cervesa a la mà conversant alegrement.
La Montserrat ens va saludar amb la mà eixis que ens va veure i es va aixecar per anar al nostre encontre, en Lluís la va seguir amb un petit somriure.
-- Hola Lluís i Montserrat – Va saludar en Jordi en ajuntar-se – Cóm ha anat el cotxe? L’heu pogut arreglar? Què tenia?
En Lluís va contestar sense trauers el somriure burleta de la boca – El cotxe ha anat molt bé ja que no tenia res. M’ha semblat que us aniria bé una caminadeta per aprendre a no riures del pobres... Heu meditat molt per el camí?
-- Seràs mal parit! – Vaig saltar jo – Tot això no ha estat res més que una putada?
-- A qualsevol cosa en dius una putada – Contestà en Lluís – però si tan sols ha estat una agradable passejada a mitja tarda que no ha arribat ni a trenta minuts...
-- Si, si, agradable ... i sota aquest sol de justícia!
-- Va, va. Fora els mals humors que us espera una bona cervesa... Ja pago la primera ronda.
Tant bon punt arribarem a la taula em vaig llençar sobre la cervesa d’en Lluís i me la vaig beure d’un sol trago. Un cop acabada li vaig dir.
-- Lluís, aquesta no val, ja en pots anar a buscar més a la barra.
-- I no et pensis que amb això ja et perdonem – Va afegir en Jordi amb expressió misteriosa – Jo de tu procuraria no adormir-me en tot el que resta de viatge...
La cara d’en Lluís es va anar posant seriosa mentre recollia les cerveses. A fora es sentia la veu dels tres companys que parlaven entre ells.
-- Què li penses fer, Jordi?
-- Res, si em de ser justos ens ho mereixíem per impertinents, però crec que una mica d’acolloniment també se’l mereix ell per la caminada.